La nova onada de “cantaors”

Són gent jove d’allò més normal, però rara avis en un món en què la majoria de la gent ha passat dels seixanta. Tenen 22 anys, ell, i 16, ella. Xavier Benedito, Xavi de Bétera, i Maria José Fernández són una part significativa de la dotzena, a penes, de cantaors més menuts de 30 anys que circulen per aqueix circuit tan popular com de vegades exclusiu del cant d’estil. “Tenint en compte les possibilitats d’actuar que hi ha a hores d’ara, és una quantitat raonable”, accepta el musicòleg Jordi Reig, coordinador del Dia del Cant d'Estil. “En tot cas, és més alta la manca de versaors”, puntualitza. Els versaors són necessaris perquè proveeixen el cantaor de la lletra improvisada. Per l’escena del cant d’estil, ambdós joves consideren que convé caminar-hi “amb peus de plom” per no ferir susceptibilitats i sentir comentaris sobre “si estàs amb aquests o amb els altres”. Una bona prova del fet que el món del cant d’estil no és una família especialment unida són les tres cites públiques que tenen lloc aquest mateix diumenge. Mentre l’Institut Valencià de la Música i el Museu Valencià d’Etnologia celebren el Dia del Cant d’Estil a la Beneficència, l’Associació d’Estudis del Cant Valencià farà la seua al Palau de la Música en un acte presidit per la consellera d’Educació de matí i, també de matí, l’anomenada Associació del Cant d’Estil farà una ronda que començarà a la porta de l’Ajuntament de València. Dins d’aqueixa agenda, Xavier cantarà a la Beneficència i Maria José, que l’any passat estigué també en la celebració institucional, enguany actuarà en la ronda oferida “a les autoritats i al poble valencià”.

Xavi va començar a cantar a vuit anys. Ara, l’han cridat de la Fira Musical de Manresa, on anirà amb l’equip deBotifarra, un quartet en què figuren Paco Lucas i Néstor Món. La seua manera d’interpretar una part del cànon tradicional. “He arribat a cantar a la gent gran del cant quan encara estaven plenament actius: Xiquet del Carme, Victorieta, Pilareta …”. És un món en què el va introduir el seu mestre Naiet de Bétera. “Ell m’ha obert moltes portes i cantar amb tota aquesta gent m’ha ensenyat molt més que no anar a una escola”. Això no vol dir que no vagen a escoles. Actualment, ell estudia en l’escola de Naiet i ella, en la Universitat Popular. Maria Josep es va animar a cantar després de veure que el seu pare, Josep Fernández, començava a estudiar i a participar en cantades fa poc més d'onze anys. En poc de temps ha obtingut dos tercers premis i un de primer del concurs de cant d’estil de Mislata, l’únic que hi havia a la província. “A mi m’agradava cantar, encara que no ho manifestara, i l’exemple del meu pare m’hi va animar”, confessa. La progressió ha estat ràpida: “A mesura que anava estudiant, m’adonava del fet que la majoria dels cants me’ls sabia o em sonaven”, assegura.

“El pare del meu avi era germà del Xiquet de Bétera i el meu avi, en lloc de cantar-me una cançó de bressol, de vegades em cantava una albà”, conta Xavier per reflectir el context en què ha evolucionat la seua oïda. “I a mi se’m quedava”. Al cap de 16 anys practicant i escoltant, Xavier coneix bé el cant tradicional valencià, però afirma que el seu model és, sobretot, el del septuagenari Xiquet del Carme. Ha anat “moltes voltes a cantar amb ell”, coneix “molt bé el seu estil” i “ha “deprés molt d’ell”. Amb tot, reconeix que li agrada “combinar coses que he deprés dels uns i dels altres”. Després d’entrar a estudiar a la Universitat Popular amb Victorieta, el referent de Maria José és aquesta cantaora, l’única veterana que també ha estudiat cant líric al conservatori. “En ella he trobat la saviesa del cant, és la que més música sap”, assegura. “Tot el món insisteix en el fet que has de crear el teu estil propi, però jo crec que és una qüestió de gust, has d’adaptar la música que vas deprenent dels altres a la teua manera d’interpretar”. Aquesta jove cantaora que estudia Batxillerat Humanístic a l’institut de Castellar, cantava en un to intermedi fins que li van fer provar la tessitura més alta, que és com canta ara. “En tot intente veure fins on puc arribar”, explica. “He tingut la meua crisi personal, però ara tinc clar que continuaré cantant molt de temps”, diu convençuda.

Fora d’aquest àmbit, a Maria José Fernández li agrada tocar altres palos. Cançó pop, per exemple. Adele? “Mira, doncs sí, m’agrada cantar Adele”, reconeix. Estudia vocalització i sap que cal utilitzar distints registres per a abordar un tipus de cant o un altre. Posats a explorar altres vessants, Xavier, que va estudiar percussió de més menut i toca el tabal, s’estima més el cant líric. Ha estudiat amb Xaro Vallés, una de les veus destacades del cor de la Generalitat. El de Bétera estudia Comunicació Audiovisual i la de Castellar té clar que vol estudiar Filologia Anglesa. Tot dos coincideixen en el fet que val més prendre’s el cant d’estil “com un hobby i no com una manera de guanyar diners”, encara que “hi ha gent que ha fet diners amb el cant” i, de vegades, ells també tenen la sort de cobrar. Però “hui en dia, si et fiques en aquest món només per guanyar diners, eixiràs perdent”, diu Maria Josep. En tot cas, no els costa diners.

Quantes actuacions o cantades poden tenir al cap de l’any uns aficionats com ells? “És difícil de calcular”, dubta ell, “potser quaranta, si inclous casaments i batejos”. “Jo diria que unes vint”, diu ella, “incloent-hi també cerimònies d’aqueix tipus”. Algunes cites són habituals, conta Xavier, com la del Retaule de Bétera, les albades del Puig o la cantada del carrer de Cañete, al barri del Carme de València. Maria José ha recorregut quasi tots els llocs on es fa cant a la ciutat, seguint el seu pare, com la porta del Teatre Talia, on s’ha fet la foto d’aquest reportatge. Ara va coneixent-los ella com a participant. “Fer cant d’estil no és barat”, matisa Jordi Reig, “cal tenir en compte que, per a organitzar-ho tot, es necessiten nou artistes”. És a dir, sis instrumentistes, dos cantaors i un versaor. Per això ara l’oferta és més baixa.