“La crisi és temporal, l’art per sempre”

Jaume Plensa (Barcelona, 1955) és conegut, sobretot, per les escultures formades per lletres que componen figures i que té instal·lades en places, museus i col·leccions de les principals ciutats del món. Però també és autor d’una important obra gràfica que no ha transcendit tant però que no ha deixat de cultivar mai. “Els meus dibuixos són escultures en dues dimensiones. Sóc un escultor que dibuixa”, assegura l’artista que enguany firma el cartell de les festes de la Mercè.

Pregunta: Què heu volgut expressar, amb el cartell?

Resposta: Potser el dibuix ha pogut crear una mica de desconcert, ja que integra el buit. Les lletres de vuit alfabets diferents —àrab, hebreu, xinès, japonès, grec, rus, indi i llatí—, abracen una llum al centre que mira cap al futur. És un cant a la diversitat, una metàfora que per a estar junts no cal que siguem per força homogenis. Quan creo una obra sempre penso on anirà col·locada, tant si és el cartell de Barcelona com el cap de nena que tinc a la badía de Botafogo, a Rio de Janeiro, un indret on la natura i l’arquitectura s’amalgamen de forma extraordinaria però on hi faltava presència del cos humà. Barcelona és una ciutat visualment molt densa, per això em va semblar adequada una obra on fes la impressió que amb una goma d’esborrar es creava una finestra, no pas cap altra imatge.

P. Es una obra austera?

R. Jo sóc així, a les obres d’art sempre hi busco l’austeritat del missatge. Has de fer una ampolla tan pura com puguis perquè protegeixi el paper durant el viatge, però sense perdre de vista que l’important és el missatge que conté.

P. Ferro fos, vidre, alumini, polièster, fibra de vidre o alabastre. Amb quin material us trobeu més còmode?

R. Cada idea demana el seu material. Que un material fos la finalitat de l’obra seria senyal que t’has tornat massa rígid. Depèn del teu moment artístic, també. Ara he aconseguit mantenir famílies de feina en què aquestes idees viuen amb el seu propi material. Cada moment té el seu i les seves idees. És impossible ser fidel al material, però a les idees sí.

P. Que les vostres obres les vegin milers de persones us condiciona?

R. Em sorprèn i m’emociona. Ara estic preparant una gran retrospectiva pel novembre a Hèlsinki, però és una cosa més privada. Les obres destinades a l’espai públic estableixen relacions més democràtiques. Al carrer els passavolants observen una creació que no han demanat. Per part meva cal un bon coratge, però alhora és un plaer, el retorn de la gent. Em sorprèn que una cosa que jo puc fer transcendeixi.

P. Als vostres treballs hi ha molta mitologia.

R. Sempre he intentat fer quotidià el que és mitològic i diví el que és quotidià. No sóc religiós però no dubto que hi ha alguna cosa que ens depassa. M’esforço per mirar de trobar aquest pla superior i recollir-lo.

P. Liverpool, Dubai, Seül, Houston, Boston, Chicago, Nova York, Rio... Què us sembla això de tenir obra escampada per mig món?

R. És una responsabilitat perquè implica ficar-te a casa d’altri. Però també és emocionant perquè és una manera d’educar.

P. Us costa, desprendre-us-en?

R. Molt. Tant de bo em passessin un sobre per sota la porta i no les hagués de donar, perquè cada obra és com un fill. L’obra és el conjunt de totes.

P. L’art serveix de res?

R. En un món pràctic i material, on les religions són manipulables i tot es llegeix en funció del benefici, l’art és extraordinari perquè no serveix per res. Sembla banal parlar de coses que semblen supèrflues però t’asseguro que no ho són. L’art és un aliment que no va directament a l’estómac però és tan imprescindible com l’altre.

P. El vostre univers és ple de cossos humans de lletres.

R. Sempre he pensat que la vida ens tatúa amb una tinta invisible que fa que l’ésser humà estigui fet de paraules i de textos. La primera que vaig crear va ser Tel Aviv Man, i després he continuat. Les últimes són dues que s’exposaran una a l’octubre, durant tres mesos, a la plaça de la Vendôme, coincidint amb la Fira d’Art de París, i l’altra, amb notes musicals, per a l’entrada del museu de Cremona.

P. Són figures que es presenten en duos o trios però que semblen soles.

R. És una de les meves obsessions. Apareixen amb els ulls tancats per donar èmfasi al món interior. Tots posseïm tresors incalculables que no coneixem.Jaume Plensa (Barcelona, 1955) és conegut, sobretot, per les escultures formades per lletres que componen figures i que té instal·lades en places, museus i col·leccions de les principals ciutats del món. Però també és autor d’una important obra gràfica que no ha transcendit tant però que no ha deixat de cultivar mai. “Els meus dibuixos són escultures en dues dimensiones. Sóc un escultor que dibuixa”, assegura l’artista que enguany firma el cartell de les festes de la Mercè.

 P. La millor imatge d’una cultura és l’escriptura?

R. El que identifica l’ésser human és la paraula, dita o escrita, que neix de la boca, un lloc humit i fosc, tant com el ventre d’on neixen els nens.

P. Com veu la cultura actual?

R. Igual que la societat: convulsa, confusa i sorollosa. Per això crec que cal posar les bases perquè la gent pugui reposar i asserenar-se, que és el que pretenc amb el meu art. En un moment que ha de canviar tot, hem de crear punts estables per poder descansar. Pot ser l’escultura o la poesia, que tenen aquella força a la que sempre pots tornar, perquè sempre t’estan esperant.

P. I la situació econòmica?

R. La crisi no la superarem fins que no ho decideixin els que no són economistes. Ells hi han de ser, però no prendre decisions.

P. Va participar a la manifestació de la Diada?

R. No, però la vaig seguir per televisió i em vaig emocionar molt. Feia anys que no veia tanta gent tan cívica. No anaven contra ningú, només manifestaven un estat d’ànim. No sé com cal llegir-ho però em va impressionar molt.

P. Diuen que sou una de les deu persones creadores de bellesa.

R. I les altres nou qui són? Sempre m’he plantejat la bellesa com un objectiu. Abans potser de manera inconscient, però ara ho dic en veu alta. La funció de l’artista és crear bellesa, que és transformadora, però de vegades també subversiva. La meva feina és crear bellesa,

P. Teniu quatre obres als carrers de Barcelona. Xavier Trias ha dit que li agradaria veure “més plenses a la ciutat”. Cap projecte en marxa? Seria com la Crown Fountain de Chicago o més aviat com Dream a Sant Helens?

R. No, no hi ha cap projecte.Quan serà el moment ja es farà, però no tinc pressa. Les coses no es poden forçar. És un moment de dificultat i la ciutat té el cap en una altra banda, ara. Quant al tipus de feina, totes dues tenen molt a veure, encara que formalment són diferents. La de Chicago és arriscada pel manteniment i l’anglesa no, però l’esperit, proporció i principis són els mateixos.

P. Cap on va la vostra obra?

R. Què es Plensa?: les figures sobre màstils, els autoretrats que abracen arbres, el cap que surt de l’aigua de Rio o el de Sant Helens. Construir aquestes famílies que miro de perfeccionar contínuament m’ha costat molts anys. Totes volen molta atenció perquè van creixent com una multitud.