Tu quoque, universitas?

L’acció es desenvolupa en un institut de Secundària de la costa de Califòrnia. Els protagonistes de la sèrie, una colla d’adolescents amb les hormones revolucionades. En una de les seqüències crucials, Stella, una jove amb tacons de pam i mig i falda curtíssima, crida al seu amic: “Lucas! ego sum… sum… gravida!” (Lucas, estic... estic… embarassada!).

L’audiovisual Pacífica!, una sèrie per a joves subtitulada a l’anglés i realitzada per Salvi (Septentrionale Americanum Latinitatis Vivae Institutum), és un dels nombrosos recursos que s’anuncien en Internet per a aprendre llatí. Salvi, amb seu a Santa Monica (Califòrnia), ofereix eines didàctiques, fins i tot tallers d’immersió lingüística que poden costar, aproximadament, 1.000 dòlars. “Des del 1997 organitzem seminaris d’estiu, d’una setmana o d’un cap de setmana, en els quals els participants només parlen llatí”, ens conta des dels Estats Units, mitjançant el correu electrònic, Nancy Llewellyn, responsable de l’institut.

El contrast el trobem, paradoxalment, en un antic territori romà com és València. El llatí es mor, i no tan sols en els estudis de Secundària i Batxiller (alguns centres l’inclouen només com a assignatura optativa). També ha desaparegut de les universitats en disciplines que es nodreixen directament de les fonts en llatí, com és la Història. I el fet és especialment greu en els estudis d’Història Medieval i d’Informació i Documentació (antiga Arxivística).

“Quan jo estudiava”, explica el medievalista Rafael Narbona, “hi havia una fortíssima resistència de l’alumnat a l’assignatura de llatí que es feia el primer curs, perquè la majoria dels estudiants volien llicenciar-se en Història Moderna, Contemporània, Geografia o Història de l’Art”. “Però ara”, afig Narbona, “en el grau d’Història, el llatí ha desaparegut per l’oposició del mateix professorat d’aquestes especialitats”.

El departament d’Història Medieval de la Universitat de València, que dirigeix Narbona, el desànim i la perplexitat envaeixen els despatxos. “El coneixement del llatí és zero”, es lamenta Enric Guinot. “Actualment, l’alumnat no està en condicions de fer una mínima investigació històrica”. De fet, amb el pla d’estudis nou, el llatí no tan sols ha desaparegut del grau d’Història, sinó també dels màsters de postgrau. A la Universitat Jaume I de Castelló, tan sols hi ha l’assignatura Llatí i Llengües Europees el primer curs, i a la d’Alacant, Història de l’Escriptura Llatina.

El desconeixement de la que fins al segle XIX fou la llengua comuna del món científic i acadèmic pot afectar greument la recerca del passat i, per tant, l’enteniment del present. “Només a l’arxiu històric de Gandia hi ha 1.700 pergamins. El 80% o 90% estan en llatí”, explica l’historiador Vicent Olaso. “Són documents absolutament imprescindibles per a estudiar la història de qualsevol ciutat o poble. Com pot, un historiador, encetar cap investigació si no té, almenys, una base de llatí?”, es pregunta Olaso.

“És com si un metge cardiòleg no sabera res d’anatomia”, compara Vicent Pons, professor de Ciències i Tècniques Historiogràfiques. “El llatí no és una llengua morta, els documents encara ens parlen”. “Fins al segle XII”, afig Pons, “quasi la totalitat dels documents estan en llatí, i del XIII al XV, pràcticament el 75%. Hem de recordar que el llatí ha estat la llengua comuna del món occidental com ho és ara l’anglés, i encara hui és l’idioma oficial de l’Església catòlica”.

Com es pot superar aquest entrebanc sense formació curricular? En el pla d’estudis anterior encara hi havia una mínima possibilitat. “Jo vaig aprendre llatí a València en una assignatura optativa i en una altra a la Universitat Autònoma de Barcelona”, recorda Vicent Baydal, membre d’Harca, un grup de joves valencians investigadors i divulgadors de la història que fan servir els nous canals de comunicació (web, blocs i Facebook) per als seus objectius. Ara, però, “l’alumne s’haurà de buscar la vida”, diu Narbona. “Supose que es deu poder anar d’oient a les classes de llatí de Filologia Clàssica”, suggereix Vicent Pons com a alternativa.

També l’Associació d’Arxivers Valencians observa el fenomen amb preocupació. “Un arxiver”, n’analitza el president, Jesús Alonso, “hauria de saber llatí de la mateixa manera que hui cal saber anglés per a circular pel món. Cal entendre’l per a datar un document i descriure’l correctament”. Els arxivers són ara record managers, gestors de documents. Tampoc no és present el llatí en el seu pla d’estudis. Segons Alonso, això es deu a “la dicotomia global entre la tradició humanística i la concepció de la universitat com una formació professional de nivell 4, supeditada a l’economia productiva a curt termini”. “Paradoxalment”, conclou, “portem camí de crear arxivers analfabets”.

Les causes d’aquesta desfeta són profundes: la devaluació de les humanitats envers les carreres tècniques, el pla Bolonya i la fragmentació del coneixement en una estratègia d’acostament al món laboral cada volta més especialitzat. I amb la reducció de cursos i hores en la carrera d’Història, el mateix professorat ha sacrificat el llatí en favor d’altres assignatures més tècniques i amb més expectatives.

Així doncs, continua vigent la cèlebre expressió “Tu quoque?” (Tu també?) atribuïda a Cèsar en descobrir el seu protegit Brut entre els seus assassins. La universitat, llevat de la branca de Filologia Clàssica, s’ha desfet de la seua llengua materna.

Amb tot, Internet ha esdevingut una eina de resistència global. Google l’inclou en el traductor i, amb una simple recerca per la xarxa, es poden trobar cursos i diccionaris en línia, i també blocs i webs escrits únicament en llatí, com Philia, la pàgina de l’associació dels joves llatinistes europeus. Fins i tot hi ha missatges d’error: “Nulla pagina nunc temporis hic est”, es llig en la pantalla en intentar entrar en la web de la Societas Latina Vallisoletana, un missatge equivalent a l’anglés “Non found” al qual ja estan acostumats els internautes.