Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES / LLIBRES

La pedrera de l’home europeu

Els 30 articles que Curtius va publicar entre el 1907 i el 1932 i que ara es poden trobar aplegats a Crisi de l’humanisme i altres assaigs

Sbrenica demostra que Curtius ha estat poc escoltat.
Sbrenica demostra que Curtius ha estat poc escoltat. AFP

Pocs autors expliquen millor l’arrel i l’evolució dels antagonismes que va patir Europa a la primera meitat del segle XX que Ernst Robert Curtius (Thann, 1886-Roma, 1956), el romanista alsacià que va constatar la substitució de l’univers cultural i simbòlic alemany pel francès a la regió fronterera entre les dues guerres mundials.

CRISI DE L’HUMANISME
I ALTRES ASSAIGS
Ernst Robert Curtius
Ela Geminada
378 pàgines. 18 euros

Maldant per trobar i per reforçar les arrels comunes d’Alemanya i França, Curtius va mirar de dialogar amb els intel·lectuals francesos cristians, allunyant-se tant dels hereus ideològics de la revolució com del nacionalcatolicisme maurrasià. També després va buscar la complicitat de la intel·ligència espanyola i de la italiana, però incapaç de trobar confrares europeus per travar la cultura i l’espiritualitat comunes, va acabar aprofundint en l’estudi dels tòpics literaris i de la llatinitat que aniria de Virgili a Dant, publicant al 1948 Literatura europea i edat mitjana llatina, la seva obra més comentada.

En canvi, els 30 articles que Curtius va publicar entre el 1907 i el 1932 i que ara es poden trobar aplegats a Crisi de l’humanisme i altres assaigs són molt més desconeguts. I ho són de manera injusta, perquè es tracta d’una pedrera riquíssima d’apriorismes, intuïcions i tesis del savi, i alhora d’una crònica de l’esforç i del desengany que va endur-se amb l’elit intel·lectual del seu temps. Uns textos que van des de l’assaig breu sobre la psicologia de les nacions al comentari de les vides universitàries europees passant per l’analisi de T.S. Eliot, Ferdinand Brunetière i Maurice Barrès com a crítics literaris.

És possible que Curtius hi desplegui una ciència humanística més marcada per interpretacions vitals i polítiques del que alguns numeraris de la República de les Lletres estarien disposats a acceptar, com ho demostra la identificació que estableix entre l’actitud de la intel·lectualitat conservadora alemanya de la que formava part i la que hauria mantingut Goethe durant la revolució francesa. Amb tot, el resultat superior dels seus textos demostra que l’alsacià va comprometre’s a fons amb el que ell anomena la tasca d’objectivitat filològica, amb la dedicació a la ciència com a renúncia al vitalisme.

En uns anys en què Oswald Spengler donava per descomptada la decadència d’Occident, Curtius publicava aquests articles per evitar-la. I ho feia buscant un model propi per interpretar la història i el present que suposés la unió d’Homer, Virgili i Goethe, que evités l’apropament al bolxevisme, a l’americanisme i la substitució completa de les arrels cristianes per l’espiritualitat oriental. Davant l’anarquia intel·lectual i la proliferació de xarlatans que constatava, Curtius demanava sotmetre “la psicologia, la sociologia, l’antropologia i totes les altres lògies a la força separadora i examinadora del logos” i suplicava unitat a “l’aristocràcia secreta europea” per “crear una forma de raó del segle XX”, “vèncer els radicalismes” i aconseguir “la reconstrucció de l’home europeu”.

Llegir aquest article del 1927 des de l’òptica de Mauthausen o d’Sbrenica ens fa pensar que o el logos no permet vèncer radicalismes o que Curtius no ha estat massa escoltat. Però ara que Europa ja és una realitat econòmica i que continuem sense saber què és l’home europeu, l’obra de l’alsacià és la millor guia per buscar-lo. Perquè abans que trobar l’essència espiritual del continent als cafès o als noms dels carrers com diu George Steiner, la trobarem en aquests assaigs de Curtius, en les relacions profundes que estableix entre els clàssics de les diverses nacions europees.