Tres àlbums de luxe

Un dels aspectes més atractius dels àlbums il·lustrats és la seva voluntat d’esdevenir un llibre total, en el qual tant el contingut com el continent s’uneixen per explicar una història. Un dels darrers exemples n’és La puça russa de Gemma Martí (Tordera, 1981), darrer Premi Hospital Sant Joan de Déu que té com a un dels seus objectius l’elaboració d’un àlbum paradigmàtic.

En aquest cas, el continent s’adapta a un dels elements del contingut, ja que el llibre té la forma d’un acordió que és allò que toca la puça protagonista que treballa en un circ: les cobertes són impecables (inclouen fins i tot agafadors que imiten els d’un instrument de veritat), les pàgines es despleguen com un acordió i la il·lustradora té l’encert d’utilitzar un color diferent de fons a cada cantó de les pàgines tot lligant-ho amb les dues accions bàsiques de la història. També encerta en diferenciar els personatges del circ del públic, en distingir una part més estàtica amb una de més dinàmica en concordança amb els fets que narra el conte. L’element que grinyola un pèl és la configuració del text, perquè si bé la il·lustració i la forma s’adapta bé a ell, aquest sembla encaixonat en l’embolcall que li han donat: demana més generositat d’espai. La major part del text està escrit en forma de rodolins, però la disposició del text en el llibre sovint no permet captar-los com a tals, ni gaudir-ne com mereixeria i com així es gaudeix el dibuix de Noemí Villamuza (Palència, 1971).

Un segon aspecte també lloable de l’àlbum il·lustrat és el fet de no tenir una franja d’edat establerta. En un primer moment Rebecca Dautremer, i més tard, el seu deixeble, Benjamin Lacombe, han aconseguit amb èxit esdevenir un regal per a tota mena de públics. Lacombe (Paris, 1982) ha ofert obres tan espectaculars com ara Els amants papallona (Baula, 2008), o bé, L’herbari de les fades (Baula, 2011). El seu darrer treball, però, Rossinyol, és una obra més humil i més estàndard que les altres, però a nivell global, és més regular i acurada en tot el seu conjunt, podent-hi admirar l’essència del seu dibuix elegant i misteriós, dels seus personatges fràgils, ombrívols i melancòlics. La història és com un joc de pistes, explicada des de les mateixes guardes del llibre, que porta a descobrir un personatge enigmàtic. Inclou un simpàtic homenatge a l’actor Jacques Tati.

I un tercer aspecte que fa dels àlbums il·lustrats un producte artístic és la importància dels detalls. Si bé aquest no és allò més important de Los pájaros a nivell formal, sí que ho és a nivell de contingut. La idea bàsica d’on parteix el conte i que l’escriptor i poeta Germano Zullo (Ginebra, 1968) vol comunicar-nos és la importància dels petits detalls i com poden arribar a canviar el món. Un missatge tan potent el comunica amb unes frases molt breus que són ampliades per un bon grapat de grans vinyetes a doble pàgina que ens recorden l’univers buit i suggeridor de les pintures d’Edward Hopper. En elles, hi apareix un camió en una carretera solitària, un camioner que deixa en llibertat ocells i una petita au que li servirà per canviar el curs d’un dia i donar a conèixer el missatge. Un àlbum per admirar-ne els detalls, per assaborir-ne la idea i per desplaçar-se pausadament pels dibuixos de la suïssa Albertine (Ginebra, 1967).

Tres motius per apreciar encara més els àlbums il·lustrats, tres petites obres modèliques per seguir creient en el llibre com a objecte artístic amb tots els sentiments i emocions que pot desvetllar-nos com a lectors.