Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES / LLIBRES

Anatomia d’una fe

L’amor per la pàtria de Trabal és de caràcter cardinal, mortificant i de clar estirp religiosa

Francesc Trabal, a Xile, el 1940.
Francesc Trabal, a Xile, el 1940.

No arriba a les 150 planes i recull només sis anys d’articles, però sembla que gairebé totes les experiències possibles de l’exili es concentrin a Els contracops de l’enyorança. Però la central i indefugible és l’enyorança esborronadora i radical, aquella que només experimenta l’home religiós que necessita tornar a la falda, com tant sovint diu Francesc Trabal, de la pàtria. Els articles ens aboquen de l’optimisme inicial per salvar-se del malson del derrotat a l’enyorança corrosiva i amarguíssima. La singularitat, per tant, dels articles del primer exili, entre el 1940 i el 1946, no rau en el mostrari de sentiments de l’exiliat, sinó en la possibilitat de seguir de prop la ruta interior d’un home de lletres amb un amor per la pàtria de caràcter cardinal, mortificant i d’estirp netament religiosa. Aquest amor es diu Catalunya i s’expressa de tantes maneres que és d’això del que veritablement tracten els articles en el rerefons de l’experiència de l’exili, i malgrat ella i contra ella: “Prou ens esforcem a voler enganyar-nos —sí, a enganyar-nos— a nosaltres mateixos. Però si volem dir la veritat, ara, ben bé allò que se’n diu només catalans, ja no ho som. No, no, no! No ens fem il·lusions. Ara, en lloc de catalans, som catalans d’Amèrica. I no val a fer veure que nos ens adonem (...) Tots plegats ens estem morint d’enyorança”.

ELS CONTRACOPS DE L’ENYORANÇA. ESCRITS D'EXILI

Francesc Trabal. Fundació La Mirada, 189 pàgines. 20 euros

Aquest és el final dolorosíssim, a les pàgines de La Nostra Revista de 1946, d’un trajecte que ha començat sis anys abans, mentre un grup d’escriptors creua l’Atlàntic en el vaixell Florida per acabar a Santiago de Xile i refer allà la seva vida. O senten si més no que la refan mentre la guerra mundial esclata, evoluciona, acaba... i no passa res, o no passa res de bo per a ells i per Catalunya. És una pena, però, que una reconeguda experta com Maria Campillo no hagi volgut aixecar una mica el vol interpretatiu del seu pròleg per anar més enllà de les dates fàctiques i els detalls institucionals de la peripècia. Els articles ho demanen per una raó rellevant: perquè Trabal usa un nivell de franquesa a l’hora d’expressar els sentiments i els patiments que el despulla gairebé integralment. El dolor de l’exili és l’amor a Catalunya, perquè té el valor i la gràcia d’explicar alhora coses irreconciliables perquè són successives. La instal·lació és satisfactòria i fins i tot plausiblement feliç a Xile, i reconeix la fortuna de no haver de viure expatriat a la pròpia pàtria (que és el que seria veritablement tornar a la Catalunya del franquisme). Però alhora és incontrovertible el sentiment d’esfondrament de l’home quan evoca Catalunya, i les valls, i el passeig de Gràcia o la seva pròpia taula d’escriure.

Dos dels articles-relats són dramàticament desmoralitzats. En un fingeix la construcció d’aquella quotidianitat feta de petits objectes, d’un cert desordre, dels estris inútils que solen traduir l’espai que habitem; l’altre es concentra en la meditació sobre la pressa per tornar i el sacrifici mortificant d’un projecte de vida. La seva il·lusió autèntica ha consistit a l’exili en ser “útil per a la pàtria” i en cap cas la instal·lació a Amèrica havia de ser l’aprofitament de “la tràgica contingència per transformar la nostra vida (...): l’única missió que ens esqueia era la de divulgar el fet català”. Per això té sentit que als primers articles de l’exili domini un tret original del pensament de Trabal, i és una doble necessitat: animar els catalans d’Amèrica d’abans de la guerra a ajudar a redreçar el país de les destrosses (perquè les seves condicions són més favorables), però sobretot fer-los créixer com a catalans a fora. Ho diu amb la cruesa de qui té una missió mística: “Ajudem des d’aquí o des d’on siguem ara, que la descatalanització dels catalans fora de la pàtria no segueixi (...); guardem encesa la llàntia divina que il·lumina la nostra raça donant-li pròpia personalitat i posem un bri d’orgull patriòtic a tots els que no la senten o l’han anat perdent”. Segurament el seu amic Joan Oliver sabia bé el que deia quan pensava que Trabal, malgrat tot, hauria suportat millor el càncer que va matar-lo si hagués tornat a Catalunya i hagués apaivagat així l’enyorament que “se’ns menja” perquè no es tractava “d’un espasme, sinó d’un estat”.