El poliedre Vicens Vives

El millor soldat amb què comptava avui Catalu-nya”: així definia Josep Tarradellas a Jaume Vicens Vives quan aquest va morir. El president a l’exili havia dipositat moltes esperances en l’historiador, i la seva mort va trastocar-li els plans. Però més significatiu que els adjectius grandiloqüents, Tarradellas va haver d’enviar als seus correligionaris una nota per advertir-los que Vicens era dels seus, i no dels franquistes: la premsa oficial va dedicar grans elogis a Vicens, i això era difícil de digerir des de l’exili.

La necessitat d’aclarir qui havia estat l’historiador és prou significatiu de la controvèrsia que el va envoltar des dels anys 40, quan es produïa la paradoxa que escrivia en línia amb la dictadura alhora que era depurat, fins que aconseguí la càtedra el 1948. Per això era vist des de la resistència i l’exili com un franquista, tot i que ja tenia fils estesos amb nuclis de la resistència cultural. Tot plegat molt complicat, prova d’uns anys on era difícil sobreviure sense contradiccions, perquè la dictadura ho condicionava tot, també les aportacions historiogràfiques, com queda patent en El nacimiento y la construcción del estado moderno, volum d’homenatge amb la ponència pòstuma de Vicens i altres textos inèdits que evidencien com les seves darreres produccions excel·lien en un context historiogràfic ben pobre, i estaven plenament alineades amb les reflexions europees.

A explicar la complexitat de Vicens han dedicat Cristina Gatell i Glòria Soler 600 pàgines d’un llibre molt documentat, amb material inèdit de l’arxiu de Vicens, amb la riquesa dels epistolaris privats amb Josep Pla, Joan Ferrater Mora o Florentino Pérez Embid, que aporta una visió polièdrica del personatge, on es fa difícil destriar l’aposta cultural de la política, més encara en un personatge hiperactiu i sotmès a una conjuntura política duríssima.

L’inquiet Vicens ho va provar tot. Per força o per grat, en tan sols 20 anys va passar de publicar articles d’orientació franquista a manifestos democràtics. Un cop aconseguida la càtedra es va lliurar a una intensa i ambiciosa tasca historiogràfica, per a la qual necessita ressorts del poder. És per això, i confiat en una hipotètica sensibilitat cap a la cultura catalana que s’alinea amb els opusdeistes d’Arbor, que lliuren batalla amb els falangistes. Ell mateix diu que se sent l’únic enllaç sòlid de Catalunya amb el Madrid oficial (el desembre de 1952 li demanava a Pla un article elogiós “per a donar-me davant els madrilenys certa representació eficaç, i no solament des del punt de vista científic, en el qual tinc guanyats els meus punts”), afirmació discutible, però indicadora d’una fortíssima personalitat i de la convicció del seu paper transcendent. La crisi del règim de 1956 el va deixar sense aliats a Madrid, i el convenç de la impermeabilitat del règim. Aleshores s’abocà a un activisme clandestí, amb l’Aliança pel Redreç de Catalunya, que proclama la fi de la Guerra Civil i el paper preponderant d’una joventut que “es declara del tot aliena a la feixuga herència d’uns esdeveniments malastrucs”, i també vol teixir el futur a partir del reconeixement de les dues forces socials bàsiques: l’individualisme burgès i el sindicalisme obrer, sectors que en paral·lel analitzava històricament. I tot plegat, amb el convenciment que el futur passava per Europa. Del llibre sobresurt la xarxa de relacions que va teixint Vicens amb un triangle en què destaquen l’abat Escarré, Pla i Tarradellas, però també Ferrater Mora, amb qui descobreix afinitats arran de Notícia de Catalunya (1954). I mentre, no para de moure’s políticament, segueix amb l’ofici, presentant ponències en congressos internacionals, tot i que des de l’exili Bosch i Gimpera considerava que “científicament s’entusiasmava amb les modes noves”. Per a Vicens no existia una divisió clara entre les dues feines. Com recorda Josep Fontana a El último Vicens —dins El nacimiento...,— havia deixat escrit en una carta de 1958: “Continuo pensant que hi ha quelcom més important que la universitat, que és el país, i que més important que la ciència històrica és la universitat, però que es pot servir el país a través de la ciència històrica”, que Fontana considera la més vàlida de les lliçons del mestre.

Política i cultura entrelligades, doncs, com mostrava la seva entrada a l’IEC el 1958, després de superar moltes malfiances; a aquelles alçades ja era considerat un conspicu intel·lectual resistent, però la mort el sorprengué amb només 50 anys, i el final abrupte no permet saber quin hauria estat el seu paper ni si s’hauria adaptat a l’auge del marxisme dels 60.

Minuciós i detallat, el lector trobarà a Amb el corrent de proa eixos fonamentals d’una història cultural de la postguerra, però trobarà a faltar una conclusió explícita del complex trajecte de Vicens.