‘Belle de jour’ amb panxa

D’entrada, una bona notícia: Isabel Olesti (Reus, 1957) ha tornat, amb La pell de l’aigua, a la seva millor narrativa, la de la novel·la L’aire groc (Destino, 1996) i, abans, la dels contes de Desfici (3i4, Premi Andròmina 1988) i Dibuix de dona amb ocells blancs (Destino, Premi Josep Pla 1995); la seva línia més rica en ambients i atmosferes, doncs, la dels personatges femenins tèrbols i plens d’arestes, la de les serps, els cucs i els llangardaixos carregats de simbolisme. El retorn arriba a més a més amb un nou guardó, l’agitat Premi Mallorca, i després de tota una dècada en la qual l’autora només havia publicat una obra juvenil i la biografia col·lectiva Nou dones i una guerra (Edicions 62, 2005).

Bona notícia, doncs, aquest retorn, que s’acompanya d’una arrencada de gran potència al·legòrica, amb pàgines que estilísticament es troben entre les millors de la seva trajectòria, i d’un desenvolupament precís, en part oníric i en part realista, amb deliris francament pertorbadors i amb el rerefons de la Barcelona més fosca —i més lliure— dels anys 80. La llàstima, però, és que aquesta història de reminiscències psicoanalítiques, en la qual una mare i esposa infeliç baixa als inferns de la sexualitat per guarir un trauma, es desnorta en ocasions, perd el fil en busca d’una resolució poc més que correcta, es ramifica, s’aigualeix. Per això s’ha de dir amb justícia que La pell de l’aigua, la cinquena novel·la d’Olesti, és una bona novel·la, tot i que és una bona novel·la amb panxes.

La estructura de l’obra, desproporcionada, ofereix pistes interessants sobre aquest desequilibri. En la primera part, que n’ocupa les dues-centes primeres pàgines, l’autora ens presenta la seva protagonista tancada en un pis de la zona alta amb un marit i unes filles que no estima, i ens presenta també els seus records d’infància a Tortosa, influïts per una mare desinhibida i un pare devot, i sobretot les seves fantasies, curulles de llimacs i regandaixos que li busquen l’entrecuix, plenes de sabates de taló vermelles que la menen a aventures imaginàries amb desconeguts. A cavall entre el Recorda de Hitchcock i el Belle de jour de Buñuel, la dona té l’oportunitat de passar del somni als fets quan, en plena visita de Joan Pau II a Barcelona, el novembre del 1982, perd la família entre la gernació i de sobte es descobreix baixant en taxi a la Rambla, on l’esperen mariners, prostitutes, feministes, un transvestit anomenat Pura i un vell taxidermista que acabarà fent-la seva en una habitació pudent. Entre el millor d’aquest bloc, a banda del sexe sublimat en rèptils, hi ha el via crucis pels locals del Xino —malgrat aquesta pura-puta massa inno-cent—, i hi ha les evocacions tortosines, llengua inclosa, i les advertències del pare, i mitja dotzena d’interludis científics sobre la còpula entre micos, iguanes, tortugues, esquirols, xinxes —i sí, és clar, també alguna mantis religiosa—; interludis breus i oportuns que obliguen a comparar com s’emparellen els animals racionals i els irracionals, o com el sexe podria ser un horror si la natura no fes trampes. Al tram final d’aquesta part, però, hi ha també per desgràcia les primeres panxes: la passejada interminable amb el taxidermista, un excés de taxis Rambla amunt i Rambla avall, dotzenes de pàgines i revolts que, més enllà de reforçar la desorientació de la dona, no semblen aportar gaire al lector...

Venen després les tres parts finals —de 46, 25 i 8 pàgines—, on sí, és cert, els detalls dels animals, les olors, les sabates, la infància tortosina i el trauma reprimit queden al descobert, al costat d’alguns secrets sobre el papa, l’aigua, la sang o els tarongers. La potència simbòlica es manté, i la regressió terapèutica funciona, però el conjunt s’enteranyina i perd la netedat inicial, com si a Olesti li hagués preocupat més aquí la indagació freudiana que l’estilística. La tercera part en concret, centrada en un secundari que només fa de connector, no semblava merèixer tal protagonisme. La prova del nou de tot plegat és que un tanca La pell de l’aigua recordant la contundència de les imatges inicials i no pas la tebior del triple desenllaç. La bona notícia, en fi, és que Olesti ha tornat amb força, i que commou. La menys bona és que formalment, quan no toca pell, sembla fer aigües.