Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
REPORTATGE

La tràgica compra d’un biquini

Els pares de dos nens morts ara fa 25 anys a l'atemptat d'Hipercor tornen al lloc dels fets

Núria Manzanares i Enrique Vicente, els pares que van perdre dos fills, passen per davant de l'entrada d'Hipercor.
Núria Manzanares i Enrique Vicente, els pares que van perdre dos fills, passen per davant de l'entrada d'Hipercor.

Aquell divendres, la Sílvia es volia comprar un banyador perquè dilluns marxava de viatge de final de curs. La va acompanyar la seva tieta Mercè i, a última hora, es va afegir en Jordi, el seu germà petit. L’escola celebrava aquella tarda la festa de final de curs i la Sílvia volia ser-hi sí o sí. Per això van agafar el cotxe. Com que hi havia poca gent a la botiga, en uns minuts ja tenia el biquini. Quan estaven a punt de sortir de l’aparcament es va sentir una terrible explosió. Eren les 16 hores i 10 minuts del 19 de juny de 1987. La banda terrorista ETA acabava de cometre als magatzems Hipercor de Barcelona l’atemptat més sagnant de la seva història. 45 persones van patir ferides diverses i 21 més van morir. Entre elles, la Sílvia, de 12 anys; el Jordi, de nou, i la Mercè, de 30.

 Aquest dimarts fa 25 anys de l’atemptat i la xifra convida a escriure reportatges com aquest. Ara recordarem els protagonistes i els fets durant uns dies, però els acabarem oblidant fins que tornem a passar per l’avinguda Meridiana o fins que alguns dels quatre etarres de l’escamot surtin de la presó d’aquí a poc temps. Als amics i familiars de les víctimes no els passa el mateix. Enrique Vicente té ara 62 anys i Núria Manzanares, 61. Fa un quart de segle que ETA els va matar els fills i un altre familiar, però ells no ho obliden. Han acceptat la proposta de Quadern de tornar al lloc de l’atemptat i conversar a la cafeteria d’Hipercor, en un edifici annex, per explicar els records que els queden d’aquell dia i com els va canviar la vida.

Els pares arriben acompanyats de Robert Manrique, alma mater durant molts anys, i encara ara, de les víctimes del terrorisme, quan cap partit ni institució es recordava d’aquests ciutadans, quan condemnar el terrorisme en veu alta encara incomodava i acomplexava una part de la població. Alguns, fins i tot, van exculpar els terroristes i van atribuir la responsabilitat a la policia i els serveis de seguretat d’Hipercor per no haver desallotjat els magatzems perquè entre l’avís de la col·locació del cotxe bomba i l’explosió van passar 35 minuts i ETA va avisar tres vegades del cotxe bomba.

“Mira, aquell home era el cap de seguretat. Fixa-t’hi la cara que fa. Ha passat molt de temps i encara està fatal”, remarca Manrique. Les seves paraules amplifiquen la immensa tristor que es respira a la cafeteria on mantenim la conversa i les cares desencaixades que encara tenen en Robert i els pares.

L’Enrique i la Núria eren i són “classe subalterna”, que cantaria Raimon. “Homes i dones que estan treballant, als petits tallers, a casa o al camp”. En aquest cas, a Nous Barris. Ell, al taller de manyà; ella, com a mestressa d’una perruqueria. El pare va saber l’atemptat per la ràdio envoltat d’eines i es va inquietar perquè sabia que la filla volia comprar-se el biquini. En no saber res dels nens, ni a casa de la sogra ni a l’escola, se’n va anar directe a Hipercor.

“Allò era un guirigall de crits, plors i desconcert absolut”, explica. Al cap d’uns minuts de preguntar a tothom va sentir el nom de Mercè Manzanares i el van enviar a l’Hospital de la Vall d’Hebron, d’on el van derivar al Clínic. Diuen que la realitat sempre supera la ficció. Potser és veritat, però el que mai no podia pensar aquell home és el tràngol que li esperava i que ara recorda amb detalls.

El primer cadàver en identificar sense cap dubte va ser el de la cunyada. Llavors va preguntar pels dos fills. Al cap d’uns minuts, li van portar un cos menut. “Sí, era el Jordi”, explica amb els ulls humits. “També tenim el cos d’una jove”, el va advertir la infermera. Com es temia, era la Sílvia. 25 anys després, el Vicente se segueix despertant a les nits amb aquelles imatges. La majoria de les víctimes van morir abrasades o asfixiades pels efectes dels 30 quilos d’amonal i dels 100 litres de gasolina que contenia aquell maleït Ford Sierra de color blau que hi havia a la primera planta de l’aparcament. L’explosió va obrir un sot de cinc metres de diàmetre al terra de l’hipermercat.

Manrique tenia llavors 24 anys i en feia un que treballava a la carnisseria. Aquell dia li havia canviat el torn de tarda a un amic. Quan despatxava al mostrador va veure que “s’obria un cràter”. “Aquella olor de la carn socarrimada, la humana i l’animal, no l’he oblidada mai. La tinc incrustada”, diu. En el primer que va pensar va ser en el company de la carnisseria, a qui la càmera frigorífica el va blindar. Manrique va arribar com va poder a la sortida d’emergència amb una clienta, Asunción Espinosa, i un cop a l’exterior els van ficar en un taxi i així van arribar tots sols a l’hospital.

“Jo no vaig voler veure els nens morts”, confessa la Núria, la mare. L’última imatge que conserva de la Sílvia és el petó que es van fer abans de marxar a comprar-se el banyador amb els diners a la mà. Les tres morts, tan sobtades com impensables, podien haver enfonsat en vida la parella, però no va ser així. Mentre passaven els moments més amargs de la seva existència, un altre nadó estava de camí i ells no ho sabien. La Núria esperava un tercer fill i ho va descobrir al cap d’unes setmanes. “No em venia la regla, però amb el que estava passant ni me’n vaig adonar”, diu la dona. Després del terrible cop de l’atemptat, al gener de 1988 va néixer l’Enric i es van agafar de nou a la vida. “Sort d’ell. Si no, no sé què hauria estat de nosaltres”, admet la Núria. “Ens ha sortit un xaval molt maco”, apunta el pare tot cofoi.

Els experts asseguren que una part dels càncers tenen el seu origen en una somatització. Aquesta relació causa-efecte té una difícil demostració científica, però el cert és que a l’Enrique li van diagnosticar un tumor cerebral al 1992, quan no havien passat ni cinc anys de l’atemptat. Li van extirpar després d’una operació de risc, però deu anys després es va reproduir. Els metges van preferir controlar-lo, però ara fa uns mesos, el gener passat, els metges van fer un altre crit d’alarma. El tumor havia crescut i s’havia de treure. Al 2005, quan l’Enrique acabava de fer 55 anys, li van donar la incapacitat absoluta. Des de llavors no s’entén la seva vida sense les visites als metges. Igual que la seva dona. Al 2000, amb 50 anys, també li van reconèixer una incapacitat laboral absoluta per les seqüeles de l’atemptat. Però malgrat tot, ho poden seguir explicant, no com Álvaro Cabrerizo.

A aquest petit empresari ETA li va matar la seva dona (Mari Carmen, de 38 anys) i les seves dues filles (Susi, de 14, i Sònia, de 16). Però, a més, l’onada expansiva de l’atemptat, i l’infortuni, es va estendre per la seva família durant any. Massa coincidències per no parlar de la somatització. El pare de l’Álvaro va morir d’un cobriment de cor al cap de tres mesos d’esclatar el cotxe bomba i la mare va desenvolupar una malaltia mental. Una germana va avortar al cap de poc temps de l’atemptat i l’home es va arruïnar com a empresari. Al final, Cabrerizo va marxar de Barcelona perquè no podia suportar la pena de veure créixer les amigues de les seves filles. Dotze anys després de l’atemptat va refer la seva vida amb una altra dona i van adoptar una nena colombiana que ja ha fet 19 anys, però al cap de poc temps d’iniciar-se la relació, ella va enterrar el fill, de 28 anys. Al final, la salut de Cabrerizo no va poder resistir tants cops. La tardor del 2006 també li van detectar un càncer de còlon i després de lluitar un temps contra la malaltia va morir el 25 de febrer del 2010.

Malgrat el terrible patiment d’aquest home, com el de l’Enrique Vicente i la Núria Manzanares, l’Estat mai no els va reconèixer com a víctimes del ter-rorisme i a les sentències apareixen com a “beneficiaris d’indemnització”. Quan la llei s’allunya tant del seny mai no hauria de ser llei, però ho és. Per contra, d’altres persones que van sortir il·leses de l’atemptat sí que tenen el reconeixement oficial de víctimes, només perquè eren al lloc de l’atemptat. En algun cas, fins i tot, s’ha aconseguit una sentència reconeixent una invalidesa absoluta per les seqüeles psicològiques al cap dels anys.

Dit amb tot el respecte i molt gràficament, Manrique les qualifica de “víctimes de la tirita”. Parla amb coneixement de causa, perquè ha anat a desenes de casaments, bateigs i comunions durant 25 anys i sap qui és qui i com s’ha comportat cadascú en aquest temps. Per això no pot evitar indignar-se quan pensa que el dolor d’alguns (com el de l’Enrique Vicente, la Núria Manzanares o l’Álvaro Cabrerizo) mai no ha estat rescabalat i d’altres s’omplen la boca en defensa de les víctimes del terrorisme sense saber què significa.

L’Enrique i la Núria no han tornat a entrar a l’Hipercor i sempre intenten no deixar el vehicle en un aparcament soterrani. Quan arriba el bon temps viuen a cavall entre la casa de Santa Perpètua de Mogoda que van comprar quan els nens eren petits, i l’apartament a Blanes, amb barca de pescar i tot. “Mira quina tonyina vam agafar l’estiu passat”, diu, mentre ensenya el telèfon mòbil. “Pesava més de 30 quilos i sort del fill perquè, si no, jo sol no l’hagués tret”.

 

Botxins, víctimes i manicura

Un terrorista demana veure a la presó un supervivent de l’atemptat.
La Núria i l’Enrique no s’acaben de creure la fi d’ETA, però confessen que els agradaria molt equivocar-se. Tot i així, saben que no passaran gaire temps perquè els terroristes recuperin la llibertat que ells no els desitgen, però també toquen de peus a terra. “Si això és el que diu la llei i els jutges, doncs que es faci”, confessen, amb aquella sinceritat de la gent “que no han cregut mai en frases solemnes”.

Les penes centenàries que imposen els tribunals als etar-res en realitat queden reduïdes a poc més de 20 anys de presó. 25, com a màxim, si no és que s’aplica l’anomenada doctrina Parot per augmentar el temps d’estada entre reixes. El Codi Penal de 1996 va eradicar els beneficis penitenciaris i si els atemptats són a partir d’aquesta tarda, el terrorista pot passar fins a 40 anys a la presó. És molt més del que passen a països on hi ha establerta la cadena perpètua, però poques vegades es recorda aquest matís i s’opta per la demagògia.

Lleis a banda, la realitat social és diferent a la de fa uns anys. El perdó, la reconciliació i la sortida legal i/o política haurà d’arribar. Mentrestant, es van fent passes molt lentament. El 4 de maig del 2011, Robert Manrique va rebre una carta del terrorista Rafael Caride, datada el 27 de gener d’aquell any en què l’etarra reconeixia “el dany i el patiment causat” i proclamava que no era “insensible al dolor” que va provocar. Al final, li proposava una entrevista.

Manrique va consultar amb els fills i la dona i al final va decidir acceptar. D’això en fa més d’un any i semblava que l’encontre s’havia oblidat. Fins que fa uns dies, la direcció d’Instituciona Penitenciàries va telefonar a Manrique i li va demanar que estigués preparat per, en qüestió d’hores, agafar un tren o un avió i anar a la presó on Caride compleix condemna. La trobada es podria produir aquest cap de setmana o el vinent, però no se sap res del cert.

Manrique s’ha fet un tip de repetir que ell no ha demanat la trobada, però que accepta veure’s amb Caride. “Sobretot, per preguntar-li què feia un gallec com ell ficat a ETA amb un palentí (Domingo Troitiño) i una navarresa (Josefa Ernaga) venint a Catalunya a matar gent tot seguint les ordres d’un basc (Santi Potros) que vivia a França”. Manrique també té clar que “mai no donaré la mà al terrorista que em va voler matar”, ni tampoc compartirà taula amb Caride.

Amb tot, el recorda del judici del 2003 a l’Audiència Nacional guardant una postura respectuosa amb les víctimes. “Tenia les mans creuades i la mirada caiguda mentre que Ernaga, per exemple, va aprofitar el judici per fer-se la manicura, com si no anés amb ella”, diu Manrique indignat.