‘CSI Barcelona 1700’

Culleres (bé preuat, que passaven per herència de pares a fills), canelobres, gots, la guarnició dels espasins amb què els fills jovenets dels nobles —però també dels artesans— marcaven més presència social, anells (que acaben guanyant la batalla als penjolls just llavors)… Sí, entre el 1597 i el 1690 es multiplica per tres el nombre d’objectes a Barcelona fabricats en plata, ciutat on es calcula que hi havia llavors uns 300.000 objectes entre els fets d’aquest material i joies. Tenint present que moltes no es poden considerar de primera necessitat, aquestes peces són el millor símptoma, juntament amb la presència de quadres i miralls i estris i paraments de la llar, de l’increment de la qualitat de la vida quotidiana a la Barcelona dels segles XVI i XVII. O sigui que d’una època de “Decadència” la Barcelona de 1700, poca cosa o, si més no, no tanta com la historiografia tradicional ha difós.

 Aquesta és una batalla que porta molt de temps lliurant l’historiador Albert García Espuche i que, constant, va desgranant com a coordinador, i gairebé sempre coautor, en la col·lecció de llibres La ciutat del Born. Barcelona 1700 (Ajuntament de Barcelona). Si fins ara havia volgut demostrar-ho en àmbits como la jardineria, la música, la llengua i la literatura i la medicina, ara ho fa en un de gairebé imbatible que ha batejat com a Interiors domèstics, vuitè títol on, en una particular aplicació d’una mena de CSI Barcelona segles XVI-XVIII, xafardeja per dins de les aproximadament 5.300 cases que calcula que hi havia a la ciutat el 1700. Hàbil, l’historiador i el seu equip no es deixa portar tant per les restes arqueològiques de l’època trobades al Born (materialment modestes, en molts casos) com a partir dels inventaris post mortem, autèntics filons sobre què hi havia, a on i quin valor se li donava a cada cosa.

No cal dir que dues terceres parts del parc immobiliari de Barcelona eren cases modestes (però amb 50 metres quadrats de mitjana), que costaven 412 lliures de compra (el preu mitjà de la ciutat era de 790 lliures i les cases més grans valien fins a 3.300). Gairebé, però, un de cada tres barcelonins era propietari (29,8%) d’una casa on vivien de mitjana 1,35 famílies (que pujava fins a un esgarrifós 2,7 als habitacles de la gent de mar) i per a la qual, si s’hi estava de lloguer, es desembutxacaven 29,5 lliures de mitjana.

Una planta baixa amb la cuina i, a prop, el pou i la llar de foc, una planta primera força austera (com a molt, algun banc de respatller) i amb el llit com a peça noble d’una cambra principal una mica més ben moblada formaven el canemàs d’un habitatge on a la segona planta s’hi guardaven aliments, carbó i estris de l’ofici. Aquesta era l’estructura normal de les cases modestes, amb pocs béns mobles, escadussers coberts excepte les preuades culleres i el predomini de les caixes de fusta (entre dues i sis per casa, segons possibles) on, caòticament, s’hi guardava des de roba fins a plats, passant per menjar, grans…

Un pati central i una escala principal (força cops, coberta) eren l’eix de les cases grans de la ciutat (un 6,4% dels habitatges), amb una planta baixa on s’acumulaven els serveis (cotxera, celler amb bótes, carbonera…) i una mena d’estudi a l’entresòl; a diferència de les cases modestes, la cuina era a la planta primera (una grua pujava l’aigua del pati i altres farcells), juntament amb la capella i les cambres principals (amb més mobles per guardar plata i joies), on sovint també hi havia una primera sala, una mena de rebedor per acollir visites. Aquí, generalment àmbit de les senyores, ja es podien observar signes de luxe i confort, com ara els cortinatges que cobrien balcons i parets, especialment a l’hivern per contenir el fred exterior; un jardí ter-raplenat amb font i pedrissos completava una planta que donava accés a una segona on dormien els criats i on hi havia el guarda-roba.

En aquests dos escenaris l’inventari d’objectes augmen-tarà un 45% entre el 1597 i el 1690, segons constaten García Espuche i la mitja dotzena més d’historiadors que participen en el llibre. Un increment de tota mena: de 13 cadires de mitjana es passarà gairebé a 25 (fins a les 35 a les cases nobles); les culleres, de set a 11 i, a partir de 1653, es generalitzaran (i doblaran de tres a sis) les forquilles, que abandonaran les dues punxes per adoptar-ne ja tres o quatre. La mitjana de mobles a l’àrea del Born serà de 7,2 peces (no arribaran a cinc a les cases de la gent de mar), lluny però de les xifres de les nobles (31,3 mobles). Nous costums com la xocolata i el tabac (que comencen a arribar per dalt però que ràpidament baixen per l’escalafó social), expliquen que a partir de la segona meitat del XVI els doblin, per exemple, des de les xocolateres (a partir de 1683) fins a les sotacopes de plata o els “mocadors de tabac” (pel rapè) i les pipes també de plata, com constata Xavier Lencina al llibre.

Però la prova del nou de les millores de la qualitat de vida i dels senyals de refinament dels barcelonins són els miralls, que a partir de 1670 multipliquen per sis la seva presència en uns interiors on les calaixeres, moble per excel·lència del XVIII, fan la seva aparició a Catalunya, com les fustes d’ultramar, molt més aviat del que s’havia dit fins ara, en una de les aportacions de l’estudi. El ric mercader Joaquim Mascaró en tenia una ni més ni menys que de cinc calaixos, on guardava la roba personal en morir, el 1698. La calaixera era tot un descobriment, per l’alt preu que es pagava per aquestes peces i per la modernitat i canvi de costums que comportava endreçar-se així, i en un moble així, la roba.

Les calaixeres deurien lluir molt en un ambient marcat pel color negre, tant en la roba com en el mobiliari, predomini que matisava el verd del tèxtil, seguit pel vermell i el blau. Les caixes (substituïdes per arquimeses i riques arquilles decorades a les cases bones) eren per tot arreu; no hi havia una ubicació concreta per a res: menjar i quincalleries es podien trobar en qualsevol estança en caixes sempre arrecerades a la paret.

Els embolcalls tèxtils dels llits reforçaven encara més l’estima per una de les peces més valuoses de tota la casa i que, per temes d’intimitat i pel fred, funcionaven a vegades com una cambra dins de la cambra. Els armaris, més escassos, eren els destinats en aquestes habitacions a guardar la plata, les joies i el vidre, molts cops en els únics mobles que tenien pany i clau. Molts objectes, com constata Rosa Maria Creixell, provenien de Gènova, Sicília o Nàpols, on a vegades eren comprats directament, com feien els marquesos d’Aitona, establerts al carrer Portaferrissa.

En un context d’horror vacui, hi havia una profusió de petits objectes decoratius i especialment d’imatges de devoció, que carregaven les parets i que, per efecte rebuig, acabaren generant una estimació i predomini notable de quadres de paisatges, de “paissos”, com s’anomenen a l’època, i que llavors triomfaven a Holanda i Flandes, segons recorda Immaculada Socias. Format reduït i temes atractius eren una bona alternativa al rigor de la pintura devocionària. Son aquestes obres, allunyades de la temàtica històrica clàssica o la Història Sagrada, les que s’imposaran a les sales d’estar i en algunes cambres, on els quadres emboteixen les parets i poden arribar a tocar el sostre, en plena batalla del XVII entre els draps (teles) i les pintures, pols que guanyaran els pinzells. El resultat és que si abans de 1670 a les cases barcelonines hi havia de mitjana uns nou quadres, passada aquella data la xifra serà de 19,5 pintures, majorment comprades a la ciutat, però també a Itàlia, Flandes i França, fet que permet parlar d’un actiu comerç pictòric a la Barcelona del 1700.

La mina dels inventaris post mortem també constata que la possessió d’objectes de plata i joies entre els habitants de Barcelona era superior a la que tenien ciutadans d’altres llocs de l’Estat. Al fet no era aliè que la ciutat era lloc de creació de valor afegit en aquest camp, en tant que la documentació demostra que venien aprenents d’arreu d’Europa a perfeccionar l’ofici. Exactament 106 mestres argenters comptabi-litzen García Espuche i Anna Molina a la Barcelona de 1716, cinc vegades més que dos segles abans. L’alt nivell de l’ofici venia recolzat pel fet que els barcelonins veien en la plata una inversió econòmica i un element de prestigi social, però també pels costums lligats als cicles vitals, com ara el bateig, el prometatge (amb la victòria dels anells sobre els penjolls) i la dot (el cinto de plata amb clauer i aguller, metàfora del domini de la dona a la nova casa a partir de les claus).

La clientela d’un dels més rics i reputats argenters de la ciutat, Francesc Roig i Vives, n’és un bon exemple: satisfeia encàrrecs del mariscal Guido de Starhemberg (general en cap de tots els exèrcits aliats, a la península, durant la Guerra de Successió), però també d’una criada, una carnissera i d’una tal “senyora Teresa, de l’ofici”. Molts d’ells, però, compraven a fiar, en un grau de confiança comercial avui inimaginable.

Gel que es distribuïa diàriament per la ciutat (només al Born hi havia dues “cases de la neu” i que ajudaven, amb l’invent d’una mena de refredadors descoberts fa pocs anys, a tenir fresca per exemple una fruita de temporada que se servia com a entrant), gerres amb aixeta de coure o bronze a sales i cuina i bacines i gerros a falta de sales de bany són senyals més del nivell de vida a la Barcelona del moment. Una cristalleria notable (fruit d’una indústria important a la mateixa capital però també a Mataró i, per la part alta, que venia importada de Venècia, remarca Núria Miró) permet trobar rastres de gots campaniformes i ampolles de vidre incolor, blau o de tonalitat verdosa d’una manera transversal; també és constatable la presència domèstica de més salers de plata (el primer element que es posava a taula amb el pa i el vi) del que es pot creure inicialment.

Tot plegat cridava l’atenció als viatgers estrangers de l’època, meravellats perquè a Barcelona les menges es servien quan la gent era a taula, cosa que permetia que tot arribés al plat (de ceràmica senzilla vidrada en marró a les llars humils però de vaixelles en molts casos amb el nom de la família gravat en cases benestants) força calent. Que les pragmàtiques dictades entre els segles XVI i XVII contra el luxe desmesurat fossin “poc efectives” en aquella Barcelona, com constata García Espuche i el seu equip, no ha de sorprendre ja a ningú. Crisi al 1700? Quina crisi?