L'exemple de Cotrina

Ara que anem de mal borràs, molt de tant en tant, i encara que hagi de ser per boca nostra, es fa saber alguna notícia que funciona com a motor de la nostra feina. Necessitem recordar en què consisteix l'ofici per recuperar la fe i, en aquest sentit, hi ha guardons que ens reconcilien amb el periodisme. Ara mateix tots estem molt contents perque el Vè Premi Quim Regàs ha estat concedit al “poliédric” fotoperiodista Jordi Cotrina, per la seva vocació “passional, exigent i innovadora”.

A Cotrina l'avala el dia a día i també la seva obra desde els seus inicis a les revistes especialistes de tennis, a Mundo Deportivo i La Vanguardia fins ara a El Periódico de Catalunya. Els lectors i els professionals volen saber quina es la seva mirada sobre l'últim esdeveniment esportiu de la mateixa manera que també busquen la opinió del millor articulista. No hi ha fet noticiable al Barça que no hagi estat retratat per Cotrina i moltes de les millors fotografíes porten la seva firma.

La més celebrada es segurament la del gol de Koeman a Wembley. Hi ha de totes maneres imatges igualment admirables. Ara mateix recordo una de Cruyff quan fumava o una altra de Estiarte plorant, per no parlar d'aquella en que l'ombra de Van Gaal amenaça Ketty Calatayud al costat del tricorni d'un guardia civil. Importa tant el moment com la situació i especialment el significat. I es que no és solament un fotógraf, com si no n'hi hagués prou, sinó que exerceix de fotoperiodista.

La manera de ser de Cotrina desmenteix la dita que assegura que els plumes i els fotógrafs es porten a matar més que res perque l'avala la doble condició. Referent —es l'únic periodista al que Pep Guardiola ha qualificat públicament de mestre—, Cotrina s'avè amb tothom i no necesita ajudants prácticament ni per editar els seus llibres. A vegades fins i tot té sentit de l'humor i resulta una delicia compartir taula perque sap triar molt bé el restaurant i el vi i mai no es fa carregós, sinó que sap escoltar, parlar i, quan s'escau, badar.

La seva millor qualitat, en qualsevol cas, és la permanent insatisfacció amb la foto que ja li han publicat. Exigent, inquiet i universal, Cotrina es desviu per no ser repetitiu, busca sempre el gest inédit i l'expressió nova, troba sempre la millor fotografía. I aleshores, quan ja ha apretat el dit, quan ja l'ha feta, s'ha acabat l'emoció i ha perdut el valor que li havia donat a fins a quadrarla; ja pensa en l'altra. Aquest és el gest periodístic per excel.lència. Els bons diuen que la millor fotografia és aquella que encara no s'ha fet. I Cotrina ho repeteix després de ser el millor cada día.