En francés

Assistir a un concert d’Eva Dénia en un local de Russafa (ciutat de València) i que el repertori siga una selecció de cançons franceses, a banda d’un testimoni saludable de resistència davant de l’estrangulació, també, del món cultural, esdevé, també, un recordatori de l’època en què “érem francesos”. No es tracta del temps napoleònic i com es va escriure la història. Tampoc de la visita de Paul Lafargue i la seua dona, filla de Karl Marx; ni de Victor Hugo i un llarg etcètera. Evoca qualque cosa de més casolana: la cançó francesa.

Com si cantàrem amb Charles Trenet: què ens ha quedat dels nostres amors… (que reste-t-il de nos amours?), petons furtats… (baisers volés, que seria el títol d’una pel·lícula de François Truffaut), i que aquestes preguntes quasi retòriques ens traslladaren al repàs de tot un temps.

Abans que l’anglés culminara la colonització (que en saben, de colònies, els anglesos!), també lingüística (Font de Mora, que se n’ha fet dels teus amors?), la colonització cultural de França arrelava al nostre poble com sempre ho ha fet i de manera intermitent. Per exemple: en el camp pedagògic. Eva Dénia cantà Brassens a l’Institut Francés de Barcelona. Dins d’unes jornades francòfones que van tenir cura de recordar canadencs i petits països sense estat que parlen francés. Són uns seductors.

No és estrany. Agafes un parell de versos a l’atzar cantats per Édit Piaff (no, no em penedisc de res; tot ha estat pagat, agranat, oblidat, se me’n fot el passat) i pots llegir-los de diverses maneres. La qualitat literària, fins i tot en les cançons.

Això també ens fascinava quan “érem francesos”, havíem de construir un pont arrasat entre els músics i els poetes morts i exiliats i la necessitat de cantar que es despertava imparable a l’inici dels anys 60. “Marie, Marie, escriu-me més sovint…”.

Misèria de les dictadures. Passar els discos amagats per la frontera. Envoltar l’actuació dels Beatles amb tanta policia com la que té ara el govern de les retallades quan uns xavals diuen prou. Misèria.

Ara tenim Hollande. Alerta. La Comuna de París, el Maig del 68, tremolen en la tomba. Què se n’ha fet d’aquells amors, d’aquells petons furtats? La cançó continua amb un punt de nostàlgia i de malfiança: la socialdemocràcia ha estat la frustració constant de la classe treballadora. Una cosa han estat les retallades de Merkel, si volen anomenar-ho així. Quines seran les retallades en nom de la justícia social i dels drets humans jacobins?