Periodisme del pam, pam

Sentia els “vailets” cridant pel carrer: “Tota la veritat sobre l’assassinat dels germans Badia!” I també va sentir la browning al cor. Joan Francesc-Vidal, secretari d’Ordre Públic, li havia aconsellat que dugués la pistola sempre a sobre. Avel·lí Artís Gener, Tísner, periodista de 24 anys, i el seu amic, una de les estrelles del periodisme català del moment, Josep Maria Planes, es llancen a descobrir els assassins dels germans Badia des d’aquell 28 d’abril de 1936 que dispara un futur de metralla vermella.

 Pam: cada pàgina de nova informació es responia amb una pàgina d’amenaces des de Solidaridad Obrera, però Tísner (des de les planes de La Rambla) i Planes (des de les de La Publicitat) no defalleixen. Fins que surt l’exclusiva. La veritat que tothom sabia però que ningú deia: pistolers de la FAI van assassinar els Badia. L’endemà, l’11 de juliol de 1936, Solidaridad Obrera disparava bala de paper: “La CNT encontrará inmediatamente que le parezca oportuno la forma de silenciarle”. Pam.

Van intentar assassinar Tísner a la plaça Universitat però la policia ho avorta. A la Barcelona post 18 de juliol no paren d’anar a casa seva. Ell estava amagat. La seva germana l’informa per telèfon de tot. Hi ha una urgència. Ramon Peypoch, secretari general d’Acció Catalana, nerviós, li demana que surti de l’amagatall. Tísner s’espanta: “Estaré perdut quan m’enxampin pel carrer”. Un grup armat d’Acció Catalana el protegeix fins a l’Hospital Clínic. Va al dipòsit de cadàvers... El va identificar pel “vestit de color blau marí amb ratlletes blanques”. Set trets al cap i només se li veia “un inconegut rictus de terror que li havia quedat estergit als llavis”. Efectivament, el 24 d’agost un escamot de la FAI havia assassinat Planes. L’amic es va desdibuixar.

Decideix fugir a França, aquell país traçat amb humoristes i dibuixants de línia clara senzilla, moderna. Tísner també dibuixava Catalunya d’aquesta llibertat precisa, justa. Per això es va anar guanyant la confiança de jutges com Emilià Vilalta, qui li filtrava la informació sobre el cas Badia. Professionalment, el jove, que dominava el tema de tribunals, és equànime: “Sóc l’únic cas del periodista que efectuava un apunt, realista, no una caricatura, del procés i alhora la crònica”, digué anys després.

És així, dibuixa i ho apunta tot: “El vici del processat de furgar-se el nas, el titubeig amb què responia un testimoni, les ganes d’emprenyar d’un magistrat...”. Aconseguia fins i tot que els jutges es posessin bé la toga. Tot plegat era “la temperatura d’un judici”, el grau exacte, la sentència feta periodisme, “una manera més audaciosa d’entendre la informació” perquè “una de les gràcies d’aquesta professió és la d’aplicar la capacitat imaginativa”. I Tísner havia de centrifugar el cervell minut a minut: al matí a La Publicitat fent crònica policíaca i, a la tarda, per a La Rambla, al Palau de Justícia. Un dia era descobrir l’assassí d’una dona en un cinema parlant “amb la portera, la veïna, la dona que venia mongetes cuites”; l’altre fent-se una foto dins d’una gàbia amb lleons d’un circ. Imaginació que gronxa des del bressol però que als 16 anys surt al paper quan envia dibuixos al rebentador de l’humor, el setmanari Papitu. Darrere els pseudònims Filis, Caram i Baliga ja hi ha uns ninots moguts amb uns jocs de paraules amb dobles i triples sentits, com capitombes que no paren de rodolar i van més enllà i que després saltarien a la bomba de rellotgeria de la República periodística: el satíric El be negre. És l’artefacte Tísner, mostrar política i societat amb quatre paraules i línies: amb un pam que fa esclatar una rialla. Amb un pam al “tremendisme” que li va tocar viure. Ho va dir amb un pam de frase: el seu humor “té una finalitat molt concreta, de contrapunt, de balança”. Per això, malgrat que la FAI el volia pelar, torna de seguida a Catalunya. Al setembre de 1936.

Va agafar el toro per les ba-nyes i amb Pere Calders menen una de les catedrals de l’humor català: L’Esquella de la Torratxa. El PSUC incauta el setmanari i es posen soviètics: “Calders i jo havíem d’anar a aguantar les bronques del partit, ens clavaven uns anatemes enormes”. Tísner dispara i riuen a tot drap i L’Esquella de guerra va fer sonar uns dibuixos avantguardistes, més europeus que els que es feien a Europa.

Allà va dur l’humor encara més enllà. S’atreveix a riure’s del diari que tants cops l’havia amenaçat: Solidaridad Obrera. Els anarquistes es vantaven aquells dies de misèria de tenir la capçalera de més tirada. Tísner agafa paper i ploma: fa un acudit on es veuen piles i piles de diaris i un drapaire carregant-los al carro de les escombraries. Mentre, un senyor li diu a un altre: “—Veus? Avui hem tirat tot això!”. Pam, la bala Tísner.

Així va ser tota la vida, aquest pam el va acompanyar a l’exili (La nostra revista; La nova revista...); la dictadura (El Correo Catalán; Tele/eXprés; Tele/Estel...), a la represa (Avui; El Periódico; L’Avenç...). Ja ho va dir: “El periodisme venia a ser com una panera de cireres”. Sempre hi ha munició.