Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES / LLIBRES

Idèntics, diferents

La condició de bessons homònims dels dos protagonistes de la comèdia plautina enceta un joc lúdic d’equívocs i trifulgues

Les lletres catalanes no han reeixit a incorporar els clàssics més rellevants del teatre grecollatí en el seu actiu. Només alguns projectes d’abast ampli, com el de la Fundació Bernat Metge, que continua publicant obres d’autors antics, o col·leccions específiques com la de L’Esparver Clàssic (de La Magrana), malauradament desapareguda, han cobert en part aquest buit d’una manera més o menys sistemàtica. No fa estrany, fet i fet, perquè l’edició de clàssics teatrals, tant catalans com forans, siguin de l’època que siguin, és una assignatura cultural encara pendent.

ELS BESSONS
Plaute
Adesiara
192 pàgines. 14 euros

De tant en tant, aliens al soroll mediàtic i a la banalitat general, alguns petits segells s’atreveixen a publicar autèntics tresors que ens alimenten el miratge o el simulacre d’una cultura completa, fèrtil, homologable.

La col·lecció Aetas d’Adesiara, dedicada a oferir traducci-ons de textos grecollatins, medievals i renaixentistes, ha incorporat un nou títol al catàleg: la comèdia Els bessons, de les més reeixides de Plaute, amb traducció d’Esther Artigas. Després d’Aristòfanes, Ovidi, Plutarc o Petrarca, la tria d’aquest comediògraf llatí, molt popular en el seu temps, esdevé un altre encert, que evidencia la bona orientació d’aquesta magnífica iniciativa editorial, regal exquisit per als lectors més exigents.

La condició de bessons homònims dels dos protagonistes de la comèdia plautina enceta un joc lúdic d’equívocs i trifulgues que es clou amb la previsible reconeixença final. Impecablement estructurada, la dualitat dels germans i de l’entorn arriba a impregnar la trama i l’argument de la peça en una espiral de confusions i embolics sobre la identitat. A pesar de créixer en contextos diferents, l’un a Epidamne, l’altre a Siracusa, tots dos bessons comparteixen un vitalisme impúdic: cobegen la riquesa material i estimen els plaers del cos amb desmesura en una polis que hi té tirada, per més que ho disfressi d’honorabilitat.

Plaute mostra un gran enginy no únicament a embolicar la troca i fer-ne còmplices els espectadors, sinó també a esprémer els mínims recursos escènics que (per convenció) oferia la representació de textos teatrals a l’antiga Roma, en què no hi mancava el suport musical. Com apunta Artigas en la introducció, l’ús de la màscara, manlleu del drama grec, permetia als actors assumir papers diversos, distingir la tipologia dels personatges —en especial, els femenins, interpretats per homes— i, en aquest cas, resoldre la similitud fraternal. Tot fa pensar que també és d’inspiració grega —de la comèdia nova, encap-çalada per Menandre— el tema jocós dels bessons i la tipificació dels caràcters.

Al llarg de la història, el fenomen dels bessons, sobretot si s’assemblen, ha despertat fascinació, curiositat o temor. En les tribus africanes se’l tenia per beneficiós o malèfic. En la mitologia grecoromana, hi abunden les bessonades cèlebres: Càstor i Pòl·lux o Ròmul i Rem, sense anar més lluny. De soca siciliana, els de Plaute preludien els de Shakespeare (La comèdia dels errors) i els de Goldoni (Els dos bessons venecians): són d’un enginy i una comicitat molt teatrals, capaços d’embrollar amb la paraula —plàstica, expressiva, directa— tot el revoltim de l’acció. Encara que siguin idèntics en aparença, són molt diferents en realitat. Amb o sense màscara, sigui o no bessó, cada ésser humà és únic.