No era cosa de màgia

Francesc Sanuy és un senyor que firma els seus intermitents articles a la premsa catalana com a advocat. Sens dubte ho és, però aquest sol terme no dóna prou idea del ventall d’habilitats d’un personatge que, a més d’exercir l’advocacia, va tindre una carrera política brillant mentre s’hi volgué dedicar i que també formà part de la junta directiva del Cercle d’Economia. Són aquestes altres parts del seu llarg currículum les que fan que, quan tracta d’economia i de política, el lector tinga sempre la sensació que, per grosses que les diga, Sanuy sap de què parla.

He dit que els seus articles són intermitents, i no per falta d’interés. Supose que ho són perquè pocs directors de diari podrien suportar una llarga exposició a la seua vitriòlica manera de concebre la col·laboració en la premsa. Els comentaris de Sanuy solen ser incisius i acrimoniosos, i van plens de insinuacions inquietants i exabruptes estrictes, d’invitacions, altament desinhibides, a la sospita general davant tot el que es mou en les altes esferes dels diners i el poder. Un diari que donara molt de temps cobertura a aquesta andanada sistemàtica, prompte es veuria dejú de publicitat cara i, per contra, ofegat de querelles als tribunals.

Amb tot, val la pena córrer aquests riscos de tant en tant, perquè Sanuy sap fer-se entendre, per embolicades que siguen les qüestions que tracta, i perquè té la virtut d’assenyalar en veu alta aquelles evidències que ningú s’atreveix a dir (i sovint ni a pensar), per massa amargues. En el conte del vestit de l’emperador, Sanuy hauria sigut el xiquet –ja una mica crescut- que revela, amb mofa, befa i picaroleig de castanyoles, que l’emperador va nu. Trobe que és una franquesa molt lloable. Un exemple d’això és l’article que va publicar diumenge passat a El Punt Avui, titulat Grècia i el corralito, on, entre moltes altres coses, es preguntava per què els molesta tant, als dirigents espanyols –sempre tan gallets- que algú faça la més mínima al·lusió a una de les principals causes del fictici benestar en què Espanya va viure durant dècades: la pluja de milions dels fons de cohesió que l’estat va rebre, un any rere l’altre, perquè s’homologara amb els socis més solvents de la Unió Europea. Una pila de bitllets que no queia del cel, sinó que era producte del laboriós estalvi dels alemanys i, en menor grau, dels francesos, i que va fer que ací rutllara tot d’allò més bé. Ara la font s’ha estroncat, quasi, perquè els que pagaven tenen altres urgències –i a més, s’han cansat de donar suport a malgastadors. En resum, hem perdut el que no havíem guanyat. I res més.

Aquells fons de cohesió van servir per a construir infraestructures faraòniques i per a moltes altres coses. El fet és que la injecció continuada de milions regalats va inflar arques institucionals, bancs, immobiliàries i constructores, perquè, per regla general, a Espanya, la producció de bens útils no li sembla a quasi ningú una bona manera de guanyar-se la vida, sinó l’especulació, el regateig, la martingala, la barata i, en fi, les formes primitives –i sovint picaresques- del comerç. La paradoxa és que els milions dels fons de cohesió van contribuir a la pujada descompassada i irracional dels preus del sòl i l’habitatge, a la construcció de milers d’obres sense comprador previst, a la desorbitació de les hipoteques i, finalment, a l’endeutament general. Ara Xauxa s’ha acabat, i les institucions, els bancs i la gent es troben entrampats fins a les celles i es pregunten per què, com feia Mourinho. La veritat és que ben poca part d’aquells fons es van dirigir als objectius a què en principi es destinaven: millorar els equipaments industrials, per a fer-los competitius, i fomentar la investigació i la innovació. La cultura empresarial espanyola no sap competir millorant els productes, sinó abaixant salaris, i la cultura política viu massa pendent dels rèdits electorals immediats. Són hàbits de país pobre, empobrit i empobridor, convertit momentàniament en nou ric per la bona voluntat dels reis d’occident. Una bona voluntat que, a aquestes altures, ja ha quedat dilapidada. No ens l’hem merescuda i no cal comptar-hi més.

De tot això, el País Valencià n’és un cas de manual i, qui ho vol veure, va veient-ho: amb quilòmetres d’urbanitzacions buides i aeroports abandonats, amb 20.000 milions de deute absolut, amb un atur rampant, amb la banca local volatilitzada, amb José Luis Olivas dimitit, els directors de la CAM als tribunals, dient que no tenen cap culpa i no comprenen res, i etcètera. Ens podem preguntar com ha pogut passar tot això, i també podem preguntar-nos que més passarà ara. Segurament, si Sanuy visquera a València, tindria a dir-ne de fresques, però sobretot d’aspres. El que no sé és si li deixarien publicar-les. Potser de tant en tant.