La llibertat de la ment

No hi ha ni una sola de les novel·les de Sándor Marái que ens han ofert els segells Salamandra (en castellà) i Empúries (en català) que caigui de les mans: més aviat eleven el braços, com s’eleven en l’exultació, per dir-ho glosant una idea kafkiana: “l’art d’escriure és una forma de pregària”. L’última trobada, L’herència d’Eszter, Divorci a Buda, L’amant de Bolzano, La dona justa i tota la resta de novel·les de Márai són obres mestres, obres d’un dels grans autors centreeuropeus del període d’entreguerres, també del període posterior a la segona guerra mundial. Nascut el 1900 a Kassa —avui ciutat eslovaca arran del repartiment de terres derivat del pacte de Trianon—, Márai ja havia fugit de l’Hongria natal a causa del règim d’Horthy, als anys 20; després va viure la segona guerra i l’ocupació alternativa del país per alemanys i per russos; i finalment, el 1948, a conseqüència de l’aliança entre Hongria i la URSS, va abandonar definitivament la pàtria i va emigrar als Estats Units, on es va suïcidar el 1989, sense un bri d’esperança, sense preveure —com gairebé tothom a Europa— que Hongria seria precisament el país que, amb l’obertura de les fronteres de l’Oest, significaria l’inici de l’hegemonia soviètica als països anomenats satèl·lits.

Márai narra en aquesta darrera novel·la publicada a casa nostra (Alliberament, Empúries; Liberación, Salamandra, tot de 2012) les últimes setmanes de la vida a Budapest abans de l’entrada dels russos a la ciutat, en combat amb els nazis alemanys i els pro-nazis hongaresos de la creu fletxada, que també existien. Una noia amb documents falsos, Erzsébet Sós, es preocupa abans que res de deixar en lloc segur el seu pare, astrònom reputat, amic declarat dels jueus i consciència crítica durant l’ocupació, buscat per les forces del desordre públic —perquè les forces de l’ordre sempre tendeixen a provocar desordre, paradoxalment. Després, ella mateixa s’amaga, amb els veïns de casa seva, en un soterrani més o menys segur davant la proliferació de les bombes que els soviètics llancen sobre la ciutat. Hi passen un mes llarg, sense cap higiene, amb la natural emergència, en aquests casos, de les baixes passions i les mesquineses pròpies de tota comunitat tancada: Buñuel ens va donar una bona notícia d’aquestes actituds a la seva extraordinària pel·lícula L’àngel exterminador.

A la nostra novel·la d’avui, però, el més important és la sensació que tenen dos dels més lúcids i serens habitants de la cofurna infame —la protagonista i un professor de matemàtiques, paralític, amic del seu pare— del fet que un alliberament en temps de guerra, encara menys a Hongria, no significava, de fet, cap llibertat. Dos éssers tancats en un refugi en condicions miserables —com els esclaus en la teoria de la llibertat d’Hegel—, se senten intel·lectualment més sobirans que no ho serà, pensen, la sobirania política aconseguida després de la intervenció dels soviètics en ter-res d’Hongria.

El mèrit més gran de Márai, en aquest sentit, resideix en el fet que va escriure la novel·la només al cap de sis mesos d’aquest alliberament, i que sabia que, tant si el país havia de ser regit pel Partit Agrari —històricament, poderós en aquella terra— com si ho havia de ser pels estalinistes, com va passar al final, no hi havia cap raó per estar plenament satisfet del final de l’ocupació alemanya del país.

Plana sobre tota la novel·la molta lucidesa —mai desesperació, més aviat resignació assaonada en el coval del pensament— i se’n desprèn, al capdavall, que l’hegemonia del ciutadà contemporani, després de dues guerres mundials, regna més en l’individu aïllat, completament sol, sense aliances de cap mena —com un 15- M—, que en els fastos i les il·lusions que semblen oferir els partits polítics i, molt de tant en tant, els esdeveniments històrics.