Memòries personals, patrimoni comú

El 1627, a València, “hi hagué gran rinya entre uns obrers, nafran-se malament uns als altres, i aquest dia hi hagué grans rinyes per moltes parts”. Els avalots eren habituals en aquella època, fins i tot entre frares: en el convent de Sant Agustí, un dia “tocaren a foc per lo gran motí i revolució que entre aquells hi hagué, així de bastonades, ganivetades i pedrades”.

El 1936, a l’estació de Xàtiva, un grup de dones assaltaren un tren militar que duia els mossos al front de la Guerra Civil, i a espentes i pessics els van fer baixar per a què tornaren a casa. Sembla que el sergent i dos caporals republicans, que no gosaren fer front a les dones, també acabaren desertant.

Aquestes històries sorprenents, amb vora 300 anys de distància, tenen una cosa en comú: les coneguem perquè, al seu dia, algú les va viure i les va escriure sense cap intenció de ser llegit. La primera anècdota la narra el clergue valencià Pere Joan Porcar en Coses evengudes en la ciutat y regne de València (1589-1628), un dietari escrit al llarg de quatre dècades. La segona la conta un veí de Benigànim, José Cuquerella, que a les acaballes del segle XX va autoeditar les seues memòries només per a la família.

Són una mostra de l’anomenada prosa memorialística, de la qual hi ha nombrosos exemples. La prova de l’interés que desperta allò contat pels altres són les contínues edicions i reedicions crítiques, com la feta per Josep Lozano sobre l’obra de Porcar, publicada per la Universitat de València i presentada la setmana passada en la Fira del Llibre. “Dietaristes com Porcar”, afirma Lozano, “ens han deixat memòria del que va passar des de la llibertat que donava la privadesa dels seus escrits”.

El memorialisme en llengua catalana és, després de l'italià, un dels més prolífics d'Europa

El lector actual hi pot descobrir no tan sols fets històrics, sinó, a més, costums populars, fenòmens meteorològics i astronòmics o pràctiques etnomèdiques (com una fórmula de Porcar per a evitar la caiguda dels cabells). En aquests tipus d’escrits es constata, fins i tot, el canvi progressiu del català al castellà com a llengua literària a partir del segle XVI.

Cròniques, dietaris, memòries… Quina és la distinció? “Les cròniques eren encarregades a historiadors solvents, que sí que pretenien ser publicats. Els dietaristes o memorialistes no pensaven en un lector immediat”, explica Vicent Josep Escartí, autor de Memòria privada. Literatura memorialística valenciana dels segles XV al XVIII. “El que és més important és reconéixer una voluntat de conservar la memòria per a l’esdevenidor, en l’àmbit d’allò privat”, afig. “Hi ha llibres de compte i raó, per exemple, que contenen notícies personals; dietaris que contenen relacions particulars de successos, i memòries personals que contenen informació d’abast general”, conclou Escartí.

Una prosa abundant

Actualment, és gran l’afany dels arxivers i dels historiadors per aplegar autobiografies, dietaris i tot tipus de documents que moltes famílies han heretat dels avantpassats.

Per exemple, a l’arxiu de Dénia trobem un exemplar de Mis largos años de vida. Memorias de Juan Peris Alemany, autobiografia d’un veí d’Orba (la Marina Alta) nascut el 1893, que relata els seus anys com a emigrant al Canadà i als Estats Units. L’obra va ser finalment publicada el 2005. També hi ha El Llobarro. Anales de Denia y su comarca, de mossén Francisco Palau (1743-1823), “que, a banda de repassar la història de la ciutat, fa una crònica del dia a dia de la Guerra del Francés”, explica Rosa Seser, arxivera de la ciutat. O La Diana desenterrada, de Marco Antonio Palau, nascut el 1543, que descriu, entre altres fets, el Saco de la villa de Calpe por los moros de Argel del 1637.

El proyecte Memòria Personal, iniciat a Barcelona, és una base de dades digital

La recerca d’aquest tipus de documents es materialitza a hores d’ara en el projecte Memòria Personal (www.memoriapersonal.eu), una base de dades digital encetada a Barcelona i que pretén recollir els escrits personals de l’àrea catalanoparlant des de l’edat mitjana fins al segle XIX. “A la Catalunya Nord hi havia molta tradició de posar-ho tot en escrit, a causa del dret romà i dels registres notarials que requeria l’estructura socioeconòmica dels masos”, explica Òscar Jané, responsable del projecte. Aquesta tradició va anar estenent-se cap al sud, de manera que els experts consideren que la prosa memorialística en català és, després de la italiana, una de les més prolífiques d’Europa.

Memòria Personal es presenta com “un producte de tothom per a tothom”. No cal ser historiador, lingüista, antropòleg o escriptor de novel·la històrica per a descobrir l’interés que tenen els escrits personals i familiars. “És la mateixa curiositat per la vida dels altres que ens desperten, per exemple, els blocs personals d’Internet”, raona Jané.

Ja al segle XX, i sobretot arran de la Guerra Civil, les memòries personals es multipliquen. Hi trobem l’autobiografia de Rafael del Romero, Memorias de un joven católico de derechas, soldado de la República, recentment publicada per la Universitat de València. L’arxiver Bernat Martí ha fet una Crònica humana de la Guerra a Gandia a partir d’un recull de memòries personals, com la de José Maria Capsir (1887-1960), un lletrat i periodista que va arribar a ser alcalde de la Pobla del Duc (la Vall d’Albaida). Curiosament, aquest manuscrit que custodia la família amb zel es pot trobar en Internet en forma de bloc (jmcapsir.blogspot.com.es).

Les varietats de publicació de dietaris i memòries són molt diverses

Les varietats de publicació de dietaris i memòries són, doncs, molt diverses, i l’autoedició n’és una. José Cuquerella, nascut el 1914 a Benigànim i esmentat al principi d’aquest reportatge, va publicar a 86 anys Recuerdos en una edició limitada per a la seua família. Tot i que està escrit en castellà, hi trobem vocabulari valencià ja quasi desaparegut (el cup on es xafava el raïm), toponímics (la senda de les aigües, vorejant el riu Albaida) o malnoms (negrellop, furgaestores). També hi ha anècdotes ben interessants de caire antropològic: una viuda, en tornar-se a casar, ho fa a les tres de la matinada per evitar que els veïns la seguisquen amb gran soroll de cassoles i plats, com era el costum.

Un cas més recent d’autoedició, aquest en valencià i amb una pretensió més literària (però igualment sense voluntat de ser llegida), és Polseguera, del gandià Josep Bretó, un dietari de viatges i gastronomia que li han publicat com a regal els seus amics, els mateixos que l’han acompanyat durant anys en els esmorzars i les passejades per Europa que es narren en el llibre. Matemàtic de formació i industrial de professió, en el text de Bretó trobem barrejats Arnau de Vilanova amb caldereta de corball, les teories de la gravitació de Newton i Einstein amb paelles de caragols i mandonguilles, el jazz de Charlie Parker i Billie Holiday amb un cuscús tastat a París.

Així doncs no tan sols els cronistes i els historiadors professionals ens aporten informació del passat. Les persones anònimes, la gent del carrer, també té alguna cosa a contar.