Catalans en pilotes

El 1892, a Barcelona acabava d’obrir consulta el doctor Joaquim Collet i Gurguí, que va ser el primer metge naturista que hi va haver a la ciutat. Mesos abans havia tornat d’Alemanya Jaume Santiveri, fundador de l’empresa del mateix nom i pioner en la difusió del naturisme a Catalunya. I sortia a la venda la primera traducció espanyola de l’obra de Sebastià Kneipp, considerat el pare d’aquesta tendència curativa. En poc temps, el desig de buscar en la natura un coneixement i una pau perdudes per la naixent i agressiva segona industrialització va provocar un esclat de grups, iniciatives i publicacions. Una efervescència que va afectar igualment l’alta burgesia i el proletariat fabril, conferint-li una gran popularitat. Les idees naturistes van arrelar amb força en la societat catalana; fins al punt de sobreviure semiclandestines després de la guer-ra civil, i arribar als nostres dies.

 Santiveri i el mètode Kneipp. El naturisme a Europa comença associat a una sèrie de teràpies molt antigues, relacionades amb l’aigua. A Catalunya existia la Societat Hidrològica Mèdica, que reunia els metges que exercien en balnearis. I a Barcelona funcionava l’Institut Hidroteràpic de Barcelona del doctor Lluís de Castellarnau, oncle de l’escriptor Josep Maria de Sagarra. Tanmateix, les primeres teràpies naturistes que arriben a la ciutat són les del frare alemany Kneipp, que regentava un sanatori de refinada clientela a Woerishofen, on es feien cures d’aigua freda i dietes vegetals.

Aquell mateix 1892, Víctor Suárez tradueix Mi curación por el agua, primer llibre en castellà de Kneipp. L’èxit d’aquesta obra provocarà un llarg plet entre l’autor i el traductor, que l’havia treballat sense permís. Per aquelles dates, ja han visitat el seu balneari els doctors catalans Félix Blanco i Collet i Gurguí. Aquest petit grup publicarà a partir de 1894 la versió espanyola del conegut Almanac Kneipp.

Tanmateix, el gran impulsor d’aquesta doctrina serà Jaume Santiveri, jove que el 1891 regenta una camiseria al carrer del Call, i que cau malalt de tuberculosi. Buscant remei, acaba en mans de Collet, que l’envia a Woerishofen. Quan torna comença a comercialitzar els productes Kneipp; i el 1897 obre una farmàcia al costat de la seva botiga, on ven purés vegetals, extractes d’herbes, aliments naturals i dietètics. Arriba a importar una dutxa d’Alemanya i fa una demostració a la Rambla, que acaba a pedrades. El 1914 obre la primera fàbrica a Can Tunis, on es crea la Colònia Santiveri. En aquella època també comercialitza els primers cereals dels germans Kellogg’s. El negoci continua dins de la família. En desaparèixer el fundador, se’n va fer càrrec el fill Benito Santiveri, que morí durant un atracament el 1940. El va seguir el seu germà Santiago, de 96 anys, que encara acudeix cada dia a la feina. Amb tres fàbriques a Espanya i prop de 50 botigues, avui exporten els seus productes a 29 països.

Vetarianisme català. Qui coneix bé la història del naturisme a Catalunya és el sociòleg Josep Maria Roselló. Creu que va ser fonamentalment un moviment anti-desenvolupista, que va afectar de manera transversal a diverses tendències ideològiques: “Quan el naturisme arriba a Catalunya comparteix les mateixes característiques que a la resta d’Europa, però aviat agafa una vessant popular inexistent en altres països. És un moviment que té molt poca visibilitat exterior, reduïda als metges que apliquen alguna de les seves teràpies. Però és com un iceberg del qual només es veu la punta, doncs aconsegueix molts seguidors en els ateneus obrers”.

El naturisme català, segons Roselló, s’estructura en cinc corrents principals: “En primer lloc, el vegetarianisme social i després el vegetarianisme naturista, defensat per doctors que proven d’institucionalitzar les seves teràpies. La trofologia és més populista i entra en pugna amb els anteriors. També hi ha la Lliure Cultura, que propugna el nudisme basat en el concepte d’estat natural (és natural anar nu, menjar vegetals i gaudir de la natura). I, finalment, el naturisme llibertari, que accepta tots els corrents anteriors, però propugna no sols una regeneració individual, sinó social”. Segons l’estudiós del tema, aquests cinc corrents “estaven d’acord en potenciar virtuts morals com la bondat, la justícia o la solidaritat. Tanmateix, cada corrent es va desenvolupar de manera diferent”.

A diferència d’altres llocs, l’origen del naturisme català és més proper al vegetarianisme que a la hidroteràpia. Un dels primers a parlar-ne és el doctor Josep Falp i Plana, que a partir de 1895 publica un recull d’articles sobre el tema a La Vanguardia. El 1908 es crea la Lliga Vegetariana de Catalunya, constituïda en un banquet al restaurant de l’hotel Mundial Palace. Aquell àpat vegetarià per a 250 persones reuneix a gran part de la professió mèdica catalana i desperta una gran curiositat entre el públic. El menú, el següent: “Entreteniments Brahma, arròs Pitàgores, empanades Esaú, faves a la gran Cartoixa, truita Tolstoi i amanida Lahmann; pa integral Kneipp, bescuit gelat, fruita, formatge, pastes, vi sense alcohol i malta Santiveri”. L’acte coincideix amb la notícia que Thomas Alba Edison s’ha fet vegetarià.

De cop, Barcelona viu una febre per l’amanida. S’inaugura el Restaurant Vegetarià del carrer Pelai, apareix la Revista Vegetariana i el primer receptari de cuina —Cocina Vegetariana, de R.P. Sansón—, s’obre a la Rambla la Pensió Vegetariana, i en el teatre Romea s’estrena la comèdia naturista Manducare. També hi ha crítics contra el fenomen, com Santiago Rusiñol, que estrena al Teatro Español la farsa El triomf de la carn.

Ja en aquells anys, però, el conflicte entre els metges naturistes i els aficionats comença a fer-se evident. Així, el 1926 es crea la figura legal del metge naturista, que ha de ser llicenciat en medecina i acreditar la seva titulació i quedarà prohibit obrir centres naturistes sense aquests requisits. Dos anys més tard, es crea la Federació Naturista de Catalu-nya; i té lloc a Barcelona el IV Congrés Naturista Espanyol.

Naturisme llibertari. La segona onada naturista arriba amb el nudisme, que havia arrencat amb la Lliure Cultura. A Barcelona neix el grup Amics del Sol, que a partir de 1915 comença a patrocinar l’excursionisme en llibertat. Ho expliquen Flo Iñigo i Pep Martín, dos dels seus membres actuals. Aquest grup no tenia regles, ni junta directiva, ni local social; i encara es nega a fer proselitisme.

Amics del Sol va sortir de l’agrupació esportiva i excursionista de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, i el seu himne el va compondre Apel·les Mestres. Constitueix un pont entre el naturisme vegetarià i el naturisme llibertari. Potencien el nudisme, l’exercici gimnàstic i la dansa, l’alimentació i les medecines naturals. Van ser pioners en parlar de l’ecologisme. I durant els anys trenta va ser el grup més actiu en la conservació d’espais verds, com els camins de muntanya de Montserrat que aquest grup va senyalitzar. “Per nosaltres és més important la pràctica que la teoria. La nostra és una utopia arrancada sense cap mena de publicitat, basant-nos en la solidaritat i l’amor a la natura”, mantenen Íñigo i Martín.

El nudisme coneixerà un gran èxit durant la dècada de 1920, amb l’arribada de l’italià Nicolás Capo, el pare de la trofologia, provinent de l’Uruguai. Malgrat que amb plantejaments similars al naturisme existent, sent la necessitat d’obrir-se a la classe treballadora, i això el situa molt a prop del moviment llibertari. La trofologia es basa en la compatibilitat dels aliments, i aviat disposa d’un espai propi quan el 1929 s’inaugura el Parthenon, a Gavà, o així batejaren l’espai on practicaven i difonien els seus postulats a l’antiga masia de Can Torelló d’aquella ciutat. El seu fundador és el professor Capo, que també crea i dirigeix la revista Pentalfa, que en el seu moment arribarà a tenir una tirada propera als 25.000 exemplars.

Molt criticat per l’Església, aquest grup no tan sols difon el contacte nu amb els elements i una dieta saludable, sinó que organitza actes culturals de tota mena, incloent la primera boda nudista de la història. Això provoca un assalt dels falangistes el 1935 i la persecució dels seus membres, molts d’ells exiliats després de la guerra civil.

Tot aquest conjunt de corrents serà molt ben rebut en els ateneus més propers a l’anarquisme. Pels seguidors d’aquesta ideologia, les pràctiques de regeneració física i moral de l’obrer resulten fonamentals. Per tant, no és estrany que alguns dels principals pensadors naturistes fossin llibertaris, com Albano Rosell, Josep Elizalde i Isaac Puente. Per aquest col·lectiu, el naturisme forma part d’un conjunt de pràctiques vistes amb simpatia, com l’espiritisme, el pacifisme o l’esperantisme. Però no tots els llibertaris opinen igual. Hi ha qui diu que el naturisme és “com voler fer la revolució amb alls, llimones i cebes”. En aquest ambient tot té una consciencia moral i política. I això provoca l’aparició d’una nova generació de naturistes, que ja no busquen cura a les seves malalties, sinó un nou ideal de vida i transformació social.

Durant la guerra civil, el grup Pentalfa prova d’obrir fins i tot un sanatori per a ferits naturistes a Mont-roig del Camp; mentre, la ministra Federica Montseny va autoritzar un hospital naturista a Alacant. Però les necessitats bèl·liques afebleixen les associacions, i en acabar el conflicte el moviment està ja molt malmès.

L’altra Perpinyà. El naturisme català està pràcticament desfet el 1939. Es clausuren centres i revistes, i molts dels seus seguidors són a la presó. Només queda en peu el naturisme terapèutic i el vegetarianisme, llavors representats per mossèn Josep Angelats, autor de diverses obres sobre naturopatia i convertit en un màrtir pel franquisme en haver mort en una txeca. L’altre supervivent és el doctor Vicente Lino Ferrándiz, que el 1933 havia obert l’Institut Naturista Ferrándiz. Aquest és un dels pocs naturòpates que va poder exercir durant la dictadura. En la postguerra, la seva consulta va ser una de les més visitades de la ciutat. El doctor Ferrándiz havia estat deixeble dels Kellogg’s al sanatori de Battle Creek, va ser l’introductor del quiromassatge i un dels pioners de l’acupuntura a Catalu-nya. El 1963 va patrocinar el primer Congrés Mundial de les Arts Curatives Naturals, que tingué lloc a les Drassanes. Actualment, el seu fill —el doctor Jordi Sagrera Ferrándiz— manté la consulta naturista del carrer Còrsega.

Sense fer remor, els col·lectius nudistes també es van anar recuperant en la clandestinitat. Oriol Avila té 84 anys i una llarga experiència. Va ser secretari de la Societat Vegetariana, primer president del Club Català Naturista, promotor del Centre d’Estudis Naturistes, i dues vegades candidat a senador pel Partit Vegetarià. Com diu ell mateix: “Sóc pacifista i mai he amagat que sóc nudista. Encara em dutxo estiu i hivern amb aigua freda, prenc banys de sol i jugo tres cops per setmana a tennis”. El seu oncle tenia una editorial abans de la guerra, on havien publicat La verdadera ciencia de curar, de Louis Kuhne: “Després vaig localitzar les revistes d’en Capo, i vaig descobrir el nudisme”. Al 1945, en acabar la carrera crea una editorial dedicada a llibres naturistes. Gràcies a això viatja a l’estranger, i a Suïssa entra en contacte amb els primers clubs nudistes.

Llavors, els naturistes catalans feien la seva pròpia peregrinació a Perpinyà per poder prendre el sol despullats. Va ser a Cap d’Agde on, el 1974, es va celebrar el XIV Congrés Internacional Nudista, van ser-hi totes les associacions de casa nostra. Com que ja es proposava legalitzar-les, el govern franquista va enviar una comissió formada per un metge, un funcionari del Ministerio de Información y Turismo i un sacerdot, que difícilment devien passar inadvertits entre tanta gent nua.

El Club Català de Naturisme (CNN) es crearia el 1977: “A França vaig conèixer a molts catalans i ens reuníem al bar Velódromo. Un naturista anarquista anomenat Diego Segura ens va deixar el nostre primer local, on es va fer l’acte fundacional del CCN. Vam voler legalitzar-nos i el ministre Martín Villa ens ho va concedir, a condició d’estar nus en recintes privats i en entorns familiars”. Abans d’anar-me’n m’assegura: “Els únics que vivim tranquils malgrat la crisi som els nudistes i els vegetarians. Cada setmana surto al bosc a recollir herbes, i em faig unes amanides delicioses. Els germinats i el horts domèstics són l’alimentació del futur”.

Lluita per les platges. A finals dels anys setanta del segle passat, el naturisme torna a agafar embranzida. En certes platges de Catalunya i d’Eivissa es comença tímidament a practicar. El 1978 s’edita la revista Integral i el 1982 es funda la Federació Espanyola de Naturisme. L’actual president del Club Català de Naturisme és Joaquim Plana. L’associació és la més veterana de les 16 que formen la federació espanyola. Segons explica: “Estem federats per poder defensar els drets dels nudistes. La nostra és una activitat que si no es fa davant d’una altra no genera cap problema. En privat, tots som nudistes”.

Explica que el CCN organitza competicions de natació o excursions amb clubs agermanats d’Espanya i Europa. Ara per ara, a Catalunya hi ha dos càmpings nudistes: el Templo del Sol, a l’Hospitalet de l’Infant, i el Relax Nat de Palafrugell. També disposen de la població nudista d’El Fonoll, situada a prop de Vallfogona de Riucorb. A part, les piscines Picornell de Barcelona fan horari nudista, els dissabtes de 21 a 23 hores, i els diumenges (d’octubre a maig) de 16 a 18.

Avui, el CCN està mobilitzat pel canvi en la llei municipal de Barcelona del 2011, quan va revocar el dret a anar nu per la ciutat que el propi Ajuntament havia reconegut el 2004. Segons Plana, “nosaltres preferim parlar de platges de tradició nudista, i no de platges nudistes. Són llocs que fa anys que tenen aquesta activitat. Ni el codi penal, ni la llei de costes ho prohibeix. La mala imatge dels turistes mig despullats per la ciutat s’ha aprofitat per carregar contra els col·lectius nudistes. Ens han fet fora de la platja de Sant Sebastià per afavorir interessos hotelers; i només queda la de la Mar Bella. Hem presentat recurs a l’Ajuntament. L’objectiu seria que nudistes i no nudistes poguéssim compartir espai, respectant-nos els uns als altres”. La lluita per tornar al paradís segueix.