Cartografia reial

El rei Pere el Gran (1240-1285) té el rar privilegi, entre els monarques de la nostra esplendor medieval, de tenir veritablement cara i ulls. I és que el seu rostre ens és conegut, des de fa un any i mig, per la reconstrucció digital feta per un equip d’investigadors a partir de l’estudi de la seva mòmia, extreta temporalment de la tomba del monestir de Santes Creus. Aquest procés, a mig camí entre CSI i l’arqueologia, va ser mostrat amb amenitat en un documental emès al programa Sense ficció, de Televisió de Catalunya. I és un dels experts que hi intervenia, el filòleg i historiador Stefano Maria Cingolani, qui publica ara un voluminós aplec de pergamins i cartes que documenten l’activitat del rei desenterrat.

Aquest primer volum del Diplomatari de Pere el Gran (accessible també al web www.fundacionoguera.com) recull 459 documents procedents o relacionats amb la cancelleria reial. No es tracta, certament, d’una lectura per al gran públic. Escrits la majoria en llatí, aquests textos constitueixen, tanmateix, un material històric bàsic per a la feina de Cingolani com a biògraf del rei (Pere el Gran. Vida, actes i paraula, Editorial Base, 2010).

La voluntat de posar per escrit els fets i les polítiques de la monarquia va ser una de les grans aportacions de Pere a la consolidació de la cancelleria reial. Això ens situa davant una interessantíssima cartografia del poder, on trobem, és clar, textos d’alta política, com els pactes matrimonials que teixien aliances internacionals o els relacionats amb la polèmica herència de Jaume el Conqueridor, que va fragmentar la Corona d’Aragó repartint-ne els regnes entre Pere i el seu germà Jaume (en un document de 1260, l’encara infant Pere declara acceptar aquest repartiment metu paterno, és a dir, per por del seu pare, temorós, afegeix, que no el deshereti). Però el diplomatari reporta també actes més quotidians en un Estat d’arrel feudal com era aquell: compres i vendes, concessions comercials, reconeixements de deutes i expressions d’homenatge i fidelitat aristocràtica. Darrere els formulismes i la fredor documental, hi ha notes que traspuen vida, com l’enumeració dels arquers que, el 1285, es queden a defensar heroicament Girona, assetjada pels francesos, als quals el rei allibera de pagar impostos en el futur; o el tèrbol i brutal pergamí de 1279 en què un lloctinent del rei renuncia a emprendre accions legals contra una dona que ha ajudat un Montcada a violar la seva germana: 40 sous de Barcelona serveixen per compensar l’agressió.

El trobador Cerverí de Girona no apareix en cap d’aquests documents, però el seu important paper a la cort de Pere queda prou clar a l’excel·lent monografia que li ha dedicat Míriam Cabré, professora de la Universitat de Girona. Cabré explica com Cerverí —poeta clau, que fa de frontissa entre els trobadors clàssics dels segles XI-XII i la tradició lírica catalana dels segles XIV-XV— es va convertint, durant quasi 20 anys, en l’intel·lectual àulic per excel·lència. Amb un sòlid coneixement de la tradició trobadoresca i del context històric i polític, Cabré recorre l’extensa i innovadora obra de Cerverí i en desplega els sentits vinculats a la ideologia reial i a la construcció de la imatge de Pere com a “príncep modèlic”, laic i cavalleresc, en contrast amb la figura del rei sant propugnada a França o a Castella. També aquí apareix ben dibuixada l’ambició del projecte monàrquic de Pere de professionalitzar la cort.