QUADERN

Dones a l’ombra del Renaixement

De les pintores valencianes del segle XVI, només Margarida Macip i Jerònima Requena han estat identificades per la historiografia

Tríptic de la Crucifixió del Museu Sant Pius V de València, atribuït per alguns experts a Margarida Macip.
Tríptic de la Crucifixió del Museu Sant Pius V de València, atribuït per alguns experts a Margarida Macip.JESÚS CISCAR

A Bocairent, a la comarca de la Vall d’Albaida, es conta amb orgull que les dues peces que hi romanen del retaule renaixentista de l’església de l’Assumpció van ser pintades per dos dones, filles de Vicent Joan Macip, més conegut com a Joan de Joanes. Segons la tradició, Margarida i Dorotea Macip acabaren el retaule que el pare deixà sense acabar en morir l’any 1579. A la tradició se sumen alguns registres notarials i un poema de Cristóbal de Virués, contemporani dels Macip, on afirmava que Margarida destacava “en ingenio y pintura”.

Margarida ha estat considerada com “la primera pintora valenciana”, sobre tot des que l’erudit José Albi publicara en 1979 l’estudi més gran fet fins ara sobre Joan de Joanes i el seu taller. A més del retaule de Bocairent, Albi va atribuir a la filla, i no al pare com era tradicional, altres obres importants com el Tríptic de la Crucifixió que s’exposa en el Museu de Belles Arts de València, o El Salvador que es troba a la col·lecció John Ford de Londres.

Però, les revisions en la historiografia de l’art són contínues, i com que Joanes no solia firmar les pintures i la producció del seu taller va ser ingent (els Salvadors i els Ecce Homo es reproduïen per desenes per l’èxit que tingueren), els experts es mouen sempre en el camp de l’especulació a l’hora d’assignar autories. “Documentalment, no hi ha arguments per a dir que Margarida és l’autora del Tríptic de la Crucifixió, ni tampoc n’hi ha per a dir el contrari”, adverteix Albert Ferrer Orts, professor d’història de l’art a la Universitat de València i estudiós dels pintors valencians del segle XVI. “Però no hi ha perquè dubtar que alguna de les filles, o les dues, col·laboraren estretament amb el pare”, afegeix Ferrer.

Albi va reconéixer també la mà de Margarida en el Retaule de les Ànimes del convent de la Santa Creu (o del Carme) de València, però en una anàlisi posterior, un altre estudiós, Fernando Benito, el va assignar a Joan de Sarinyena (1545-1619). En tot cas, sols el dubte no fa sinó confirmar la qualitat de la pintora, i en els quadres i retaules atribuïts difusament al “taller de Joan de Joanes” podem imaginar la participació de Margarida, atés que les obres eren en realitat una feina familiar supervisada pel gran mestre del Renaixement valencià.

Altres pintures que no encaixaven del tot en el taller de Joanes han estat atribuïdes a un desconegut “deixeble joanesc de Montesa”, que Ferrer ha pogut identificar: no era un pintor, sinó una família sencera, els Requena. La nissaga estava encapçalada per Gaspar Requena el Vell, i entre els deixebles trobem la seua néta, Jerònima Eugènia Requena.

Nascuda possiblement a Xàtiva, Jerònima Eugènia és mencionada entre 1604 i 1606 en diversos encàrrecs del Patriarca Joan de Ribera per a daurar els altars de l’església del Corpus Christi de València. “Indubtablement participava en el taller familiar, però no sabem fins a quin punt. Els daurats són les úniques atribucions conegudes”, afirma Ferrer.

“El paper femení en les arts plàstiques fou, sens dubte, més rellevant del que se suposa”

Fins les acaballes del segle XVI, els pintors no eren considerats artistes sinó artesans, i prova de l’escàs reconeixement social del seu treball són els impostos que pagaven pel rendiment de l’activitat. Miguel Falomir va documentar que, l’any 1513, mentre un tintorer pagava a València una mitjana de 78’75 sous, un pintor en pagava només 7,15.

Generalment, els pintors ben just si guanyaven per sobreviure, i tots els membres de la família treballaven en l’obrador sota la supervisió del cap del taller. “Mort el marit, les viudes s'hi posaren al capdavant i havien de conéixer la professió”, diu Ferrer. Així hi ha registrades una “Leonor, pintora, viuda”, Gràcia Ferrer, Úrsola Casals… “El paper femení en les arts plàstiques fou, sens dubte, molt més rellevant del que se suposa”, conclou Ferrer.

Margarida Macip i Jerònima Eugènia Requena són el fruit d’una llarga però invisible tradició, quasi sempre cenyida a l’àmbit dels obradors familiars i dels convents. La historiadora de l’art Matilde Miquel ens recorda alguns exemples: Ende, autora de les miniatures del Beat de Girona (any 965), Teresa Dieç (S.XIV), muralista de Zamora descoberta en 1955, o l’aragonesa Violant d’Algaraví, una noble del segle XV de la qual no es conserva cap obra.

La influència del Renaixement italià produeix a les acaballes del XVI un punt d’inflexió: els pintors comencen a ser considerats artistes, i la seua, una feina intel·lectual molt preada. Això va afavorir que, a la resta d’Europa, les dones de família de tradició humanista continuaren pintat, ara ja sí, amb nom propi, com la genial Artemisia Gentilesqui (1593-1654).

València, però, en ple deteriorament polític i econòmic, es trobava en la perifèria de l’art, i a més, la Contrareforma i la Inquisició retallaren a la península les aspiracions artístiques de les dones. Tot i això. hi va haver algunes excepcions, com Isabel Sánchez, filla del valencià de Benifairó de les Valls Alonso Sánchez Coello, pintor de cambra de Felip II. Només se sap que era una excel·lent i sol·licitada retratista a Madrid, però tampoc no se li ha atribuït cap obra concreta.

Sánchez Coello no era l’únic retratista de la família reial. També ho fou una dona, la italiana Sofonisba Anguissola (1540-1626). En morir, va desaparéixer el seu rastre fins el punt que algunes de les seues obres, com el famós retrat de Felip II que penja al museu d’El Prado, van ser atribuïdes a Sánchez Coello. Quatre segles i mig després, la restauració de les seues pintures n'ha permés desvetlar la vertadera autoria.

Des de la perspectiva d’una artista actual, la pintora Aurora Valero es lamenta “perquè el talent d’aquestes dones es va perdre a causa d’una situació socio-cultural injusta, però la història no es pot canviar”. “La dona”, afegeix, “podia entendre l’art però no practicar-lo, i per això moltes autores tenen les seues obres assignades a altres mestres o són considerades anònimes”.

Fins que no hi haja més descobriments, del segle XVII fins la segona meitat del XIX no hi ha notícies de més artistes valencianes, mentre a Europa destacaven Clara Peeters, Lavinia Fontana, Louise Moillon, Judith Leyster i moltes altres, que, encara que conegudes, tampoc no han estat reivindicades fins les últimes dècades. Les circumstàncies històriques, però també la historiografia tradicional, les van deixar en l’ombra.

Normas

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS