Nosaltres, fa 50 anys

Fa 50 anys, en vigílies del 23 d’abril, es va jugar un Barça-Madrid. Aquesta és l’única coincidència entre el Sant Jordi del 2012 i el de 1962. Aquell any, que, analitzat des de l’hemeroteca amb perspectiva històrica, suposa un punt d’inflexió en el panorama cultural i editorial de Catalunya, Sant Jordi també va caure en dilluns. Però en dilluns de Pasqua. Motiu pel qual (com la Setmana Santa de 1973 i 1984) es van beneir roses pel patró de Catalunya però es va posposar el Dia del Llibre. Fins al dissabte 12 de maig, fent-lo coincidir amb la clausura a Barcelona del XVI Congrés de la Unió Internacional d’Editors (UIE), que va escollir Santiago Salvat Espasa com a president.

Per això no van veure parades de llibres els 600 creueristes israelians del vaixell Theodor Heral que el 23 d’abril de 1962 marxaven de Barcelona després de fitxar per al rànquing del turista 10 mili-ons que anhelava l’Espanya d’aquell any. Només, i sota la pluja, els turistes van poder comprar roses per entre 15 i 25 pessetes. Ho denunciava una crònica al Diario de Barcelona d’Andreu-Avel·lí Artís, Sempronio, escandalitzat que “per 10 pessetes només t’enduies un modest ‘capullo’ groc”.

Els qui aquell 23 d’abril van comprar la Hoja del Lunes o el vespertí El Noticiero Universal, o l’endemà La Vanguardia, El Correo Catalán o el Diario de Barcelona van llegir un Sant Jordi sense llibres protagonitzat per autoritats religioses, civils i militars. En absència de l’alcalde José María de Porcioles, i encapçalats pel bisbe Gregorio Modrego i el marquès de Castellflorite, president de la Diputació de Barcelona, tots plegats van anar a missa, van beneir roses i van condecorar mossos d’esquadra al Palau de la Generalitat, aleshores seu provincial. Després van aprofitar uniformes i flors per fer ofrenes als monuments als Caídos del pati dels Tarongers (que ja no hi és) i del castell de Montjuïc (que encara existeix). El tradicionalista El Correo Catalán va dedicar tant espai a informar d’aquests actes de Sant Jordi com a dir que a Barcelona faltaven “50.000 habitatges per fer front al greu problema del barraquisme”.

La Pasqua mogué Sant
Jordi fins al 12 de maig
amb el congrés d’Unió
Internacional d’Editors

Com el 23 d’abril, el 12 de maig de 1962 va ploure a bots i barrals. I com els turistes del Theodor Heral, els 700 delegats de la UIE van clausurar el seu congrés —que El Correo Catalán va definir com “l’ONU dels editors”— sense poder veure la festa del llibre al carrer. Per pal·liar el fiasco, les autoritats van prorrogar el Dia del Llibre fins al dilluns, 14 de maig. Només aleshores van lluir les parades a la Rambla i es va poder tancar la jornada amb unes vendes de 300.000 llibres. Una xifra gens menyspreable si es té en compte que era el doble dels telèfons i la meitat dels televisors que en aquella època començaven a proliferar a Espanya. Fins al punt que el poeta falangista i monàrquic José Maria Pemán s’hi va referir al discurs inaugural del congrés: “El hombre de esta hora seguirá teniendo una radio; luego tendrá un televisor; y al fin, de regreso de todo ello, acabará por tener un libro en la mano, porque es lo único que le dará respuesta”.

Segons la premsa, el rànquing d’obres venudes l’atípic Dia del Llibre de 1962 el va liderar La mujer del otro, de Torcuato Luca de Tena, premi Planeta, seguit del finalista La oración del diablo, de Sempronio, i d’autors com José María Gironella, Joan Maragall, Josep Maria de Sagarra i Camilo José Cela. Poca cosa deien els diaris de l’autor mediàtic del moment, Ignacio Agustí, flamant president de l’Ateneu Barcelonès i amb 10 edicions i 70.000 exemplars venuts de la seva obra Mariona Rebull, que triomfava a TVE com a serial. I res deia la premsa, per censura, del Premi Formentor, dotat amb 600.000 pessetes i editat en 13 idiomes. El va entregar Joan Miró a Juan García Hortelano per Tormenta de verano durant la trobada que Carlos Barral i Jaime Salinas van fer a Mallorca, la setmana abans del congrés de la UIE, amb tots els editors progressistes europeus. La policia hi va anar per interrogar Barral, Salinas i Giulio Einaudi i foragitar els periodistes d’un hotel que Mario Muchnick recorda com “un niu de comunistes”.

Espanya i Catalunya vivien sota la repressió i les contradiccions de la dictadura. Ho va exemplificar aquell Dia del Llibre celebrat el mateix 14 de maig que, després de proclamar Franco l’estat d’excepció a Astúries i Euskadi per reprimir les vagues de les primeres Comissions Obreres, va ser també el dia que Motor Ibérica treia de la seva factoria catalana el tractor Ebro número 10.000. Tot plegat, reflectit a la premsa però sense les portades que aquell 14 de maig va donar el casament a Atenes de Joan Carles de Borbó i Sofia de Grècia.

L’Espanya de 1962 començava a agafar velocitat de desenvolupisme també en el món editorial i, al mateix temps, ja no podia frenar l’efervescència cultural del catalanisme popular. En donen fe les xifres de producció editorial mostrades al congrés de la UIE: a l’Espanya de 1960 es publicaven 9.576 llibres anuals, 2.526 dels quals s’editaven a Barcelona. D’aquests darrers, només 54 títols eren en català. Però 1962 marcaria una explosiva inflexió amb la publicació pel Club dels Novel·listes de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda; la doble aposta de Selecta per les Obres Completes de Sagarra i el II Premi Sant Jordi, L’últim replà, de Josep Maria Espinàs; i el naixement d’Edicions 62 amb Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster.

Es van vendre 300.000
llibres: el doble dels
telèfons i la meitat de
televisors que hi havia

Els temps estaven canviant. Ho va deixar clar Edicions 62 quan el 1964 va destapar Els altres catalans, de Paco Candel. I ho havia deixat clar el 1962 Òmnium Cultural en dotar amb 150.000 pessetes el Premi Sant Jordi de novel·la i amb 25.000 el Carles Riba de poesia. Si Candel i els Llibres a l’abast de 62 van integrar la immigració castellana i les classes populars a la cultura catalana, els premis d’Òmnium la van fer competir amb el Planeta castellà (200.000 pessetes) i van ridiculitzar els Jocs Florals franquistes: els locals als quals Porcioles atorgava 5.000 pessetes i els que el sindicalisme vertical premiava amb una gala al Teatre Grec i una locució a RNE de l’englantina que, el 1962, el poeta falangista Luys Santa Marina va donar a El hierro y la paloma, del periodista val·lisoletà Félix Antonio González.

Segons dades de l’Instituto Nacional del Libro recollides pel Diario de Barcelona, la indústria editorial espanyola vivia “modestament gràcies a l’exportació, que consumeix aproximadament el 50% del que s’edita”. L’exportació de paper en llibres era, el 1961, de 9,3 milions de kilos, que suposaven una facturació a prop dels 18 milions de dòlars. Quin contrast amb la despesa mitjana anual de cada espanyol en llibres: “30 pessetes”. Els números parlen sols quan els anuncis documenten que les Obres Completes de Sagarra costaven 600 pessetes; que la novetat d’Hergé Tintin en el Tíbet (Juventud) en valia 85; que La plaça del Diamant i els Ensayos sobre la condición obrera, de Simone Weil (Nova Terra), es venien a 80; que el premi Sant Jordi en valia 75..., i que el salari mínim fixat al BOE el 13 de març era de 750 pessetes mensuals o 25 diàries.

1962, any del casament
de Juan Carlos i Sofia,
es publicaren 9.576
llibres; sols 54 en català

“El llibre és car per les possibilitats d’una llar modesta”, sentenciava un anònim columnista del Diario de Barcelona, que també criticava la insuficiència de les 800 biblioteques públiques existents a Espanya. Un altre anònim, a La Vanguardia, xifrava en 48 les biblioteques de Barcelona, amb un total d’1.600.879 volums. Més de la meitat estaven a “les quatre grans”: Biblioteca de Catalunya, Universitat de Barcelona, Ateneu Barcelonès i Museu d’Història de la Ciutat. Mentrestant, la Caixa de Pensions sostenia “12 biblioteques populars que difonen la cultura a suburbis”. En aquest context, era realisme utòpic que l’Instituto Nacional del Libro demanés apujar de 14 a 670 milions anuals la partida per comprar llibres per a biblioteques... amb l’horitzó dels 7.000 milions que hi destinava França.

El llibre era car: un
Tintín, 85 pessetes; ‘La
plaça del diamant’, 80;
el salari mínim, 25 al dia

De tot això no en van parlar oficialment els delegats del XVI congrés de la UIE, que van debatre al Palau Nacional sobre subvencions, drets d’autors, duanes i drets musicals. “’Volem trobar la manera d’evitar que amb els micròfons la gent reprodueixi la música’, explica el ponent, doctor Sokorski. Em sembla molt bé. Qui vulgui música que la pagui”, informava Sempronio avançant-se a l’SGAE. El que sí que va fer el congrés —obert el 7 de maig pel ministre d’Economia Pedro Gual Villalbí i clausurat el dia 12 pel d’Informació i Turisme Gabriel Arias Salgado— és fer bo l’eslògan encunyat setmanes abans per Porcioles: Barcelona, ciutat de congressos. Fins i tot el president John Fitzgerald Kennedy va enviar-hi una salutació.

A tot Espanya només
hi havia unes 800
biblioteques públiques;
a Barcelona, 48

A més de compartir espai urbà i mediàtic amb congressos d’endodòncia i d’higienisme i amb la III Semana Nacional de la Parroquia, els editors van animar la vida social catalana. Al saló del Tinell van visitar una exposició de còdexs medievals. També van veure castellers i van beure vi en una excursió de 30 autocars a Vilafranca, Vilanova i Tarragona. I es van prodigar en sopars que El Noticiero Universal i la Hoja del Lunes van descriure sense compassió.

El banquet inaugural al Poble Espanyol va ser un caos que va deixar sense plat a taula tres cosins Larousse i va obligar a dos àpats de desgreuge al pati dels Tarongers i al consolat de França i a assegurar el dinar final a la Llotja de Mar. A la festa de comiat que Plaza & Janés va organitzar per a 400 convidats a Castelldefels s’hi va veure “menjant de valent un simpàtic senyor Lara que davant d’un bon rostit no coneixia rivalitats editorials”. Més elitistes, Gustavo Gili i el comte de Godó van optar per recepcions a “una selectíssima representació” dels editors i per muntar activitats per a les seves dones. Sense caure en el que va advertir Sempronio: “El problema és que hi ha congressistes femenins, dones que són editores i que han vingut a Barcelona amb els seus marits”.

Definitivament, els temps estaven canviant. “La Barcelona editorial contrasta amb Madrid, on, excepte senyors editors aïllats i editorials subvencionades per a la propaganda, no hi ha una constància en l’edició”. Ho escrivia Juan Aparicio a la Hoja del Lunes. I es podia entendre com una revenja cultural del que havia passat en vigílies d’aquell atípic Sant Jordi de 1962, quan el Madrid va guanyar el Barça per 3-1.