Peça de confecció

Sovint apareixen novel·les ben tallades, com un vestit de confecció que no admet queixa: cap desgavell que trenqui la lectura i sempre una invitació plaent a endinsar-se en la ficció. Això mateix ofereix la sàvia artesania literària de Robert Saladrigas (Barcelona, 1940), que té productes d’un notable coratge, com Memorial de Claudi M. Broch (1986).

Una destresa ara materialitzada amb L’estiu de la pluja (Edici-ons 62), que segueix amb l’estratègia ja assajada a La llibreta groga (2004), on es presenta el text com la veu personal d’un personatge gris, i tornant a escollir un protagonista benestant proper al de L’altra (2008).

Aquí tracta de mostrar un tram de la vida ordinària d’una noia burgesa, retornada de Nova York a Barcelona perquè té el pare malalt. A part, com que fa un temps que se li ha mort l’àvia, en una mena de superació del dol viu uns dies a la casa pairal d’aquesta. La lleu peripècia de l’acció es complementa amb una constant evocació de personatges desapareguts: avi, àvia, germà sinistrat, amiga suïcida... Un joc continuat de records ja emprat amb el mariner moribund de La mar no està mai sola (1996) i que fa que la narració derivi en l’explicació indirecta d’una realitat i unes vides.

El conjunt permet una lectura plàcida, tot i que algun lector trobarà una certa absència d’imaginació, així com d’alguns passatges on l’elaboració del discurs exciti l’admiració o descripcions d’especial consistència com per fer-se evidents a qui les llegeix. Mentre Saladrigas narra, la cosa va ben enfilada, demostrant bona mà a encaminar l’acció, però sovint sembla que hi falti una trama ben definida al darrere o uns fets i personatges més sòlids, que no es dilueixin en la freda sopa de convencions en què acostuma a desembocar massa de la novel·la catalana d’avui.

Potser és el que passa amb la principal veu narradora, una noia benestant, ficada en una peripècia ben estreta i amb una capacitat reflexiva no gaire espectacular (els escarafalls que fa quan passeja per Barcelona i es lamenta de la immigració, s’apropen al sarcasme). En general, sembla haver-hi com una fredor distant, que fa difícil la connexió amb el lector. L’esperit sumari i el relat indirecte de les coses tampoc ajuden. Pot ser clarificadora la poca transcendència de les referències eròtiques: “Dintre del cotxe, mentre esperàvem que la tempesta amainés, vam fer sexe oral”. (pàg. 153).

Tanmateix, la novel·la va ben assortida d’elements amb grans possibilitats, que prometien suc, com la relació amb el pare malalt o la introspecció durant el retir espiritual a la casa de l’àvia, així com l’acidesa del moment vital fronterer en què es troba la protagonista... Però l’esbós d’això sembla no eclosionar del tot. La narració, doncs, sembla emportada per aquell síndrome de Diògenes d’alguns narradors d’avui (que, en ocasions, també han sofert Jaume Cabré o Ramon Solsona) que busquen, en l’acumulació de fets i personatges habituals, el mitjà per aconseguir muntar una novel·la, sense concentrar l’esforç en la manera de dir-la.

Tot és massa intercanviable amb qualsevol novel·la mitjana de les que s’editen avui en dia: preocupacions burgeses, tornada a casa, evocacions genealògiques, algun secret de família, amor amb dubtes... D’aquí que després d’una lectura bastant harmoniosa, s’esborrin aviat les petges que pugui deixar a la memòria.