Alta tradició

Ja veig que és una invocació ben antipàtica, aquesta de l’alta tradició, i potser fins i tot presumptuosa. Però em sembla que és del cas quan parlem de Francesc Serés (Saidí, 1972) perquè les aparences són exactament les contràries. Vull dir que la vinculació a la literatura seriosa era evidentíssima tant a De fems i de marbres (2003) com als relats de La força de la gravetat (2006), i aquí en aparença juga al terreny paròdic o banal de la crítica costumista i la paròdia de les coses de cada dia: material menor, teòricament. Però no és cert i pot llegir-se com l’altra cara dels Contes russos del 2009, és a dir, una altra mena d’experiment. I un altre cop un encàrrec professional ha posat en marxa un resultat satisfactori perquè Mossegar la poma recull els relats que van demanar-li publicar a Time Out Barcelona. Estaven bé: funcionaven sense pretensions i no fallava una mena de clic venturós per elevar-los de la niciesa quotidiana.

L’alegria veritable ve en retrobar-los tots junts perquè el joc esdevé un altre i l’aposta literària també: segueix tractant-se d’una trentena llarga de relats al voltant de la parella, però ara sobretot es tracta d’una trentena llarga de variacions literàries sobre el mateix tema, que no és exactament el mateix. Ara el joc té a veure amb la imaginació literària de Serés a l’hora d’escollir el format o la veu narrativa, el tancament sorprenent (o suggeridor o semienigmàtic o fins i tot neutre), el començament o el to del diàleg, l’autobiografisme ficcional —hi surt com a Francesc i com a Serés a més d’un conte— o qualsevol altra mena de recurs. Les virtuts tècniques i les intencionals es contaminen mútuament i fan una cosa nova, que no és un aplec de relats sinó un mateix relat desplegat en un feix de variacions, com si cadascun d’ells pogués contenir en potència les altres peripècies: les parelles estan a punt de separar-se o a punt d’esclatar, o només a mitja carrera, o al primer revolt, o a punt de liquar, com si fos tot una única parella qui ho viu tot i tanmateix cap d’elles és igual a les altres.

El volum és brillant i

Els fills, propis o aliens, donen algunes de les variacions més divertides i malintencionades, amb escassa pietat justíssima amb la mena de bestioles que tendim a fabricar. I el subtema dels retrobaments amb antics amics, companys o amants es lliga inevitablement amb les variacions al voltant de l’adulteri o la indiferència prometedora d’una ruptura. Però res mata definitivament gairebé cap conte: la mà cínica es frena tot just al límit i deixa flotant les vibraci-ons perquè hi posi les conclusi-ons, si vol, el lector. Els quadres domèstics s’assemblen tant que tothom en trobarà de clavats a la vida pràctica, i més d’un aprendrà el dret a enganyar la família canviant de número secretament quan la família és opressiva i teranyinosa. Els senyors més ensucrats poden amagar bèsties furibundes; oblidar-se de què era fer l’amor serveix per redescobrir què és tornar-ho a fer. Són alguns dels casos d’un laboratori d’observació literària que ha començat per l’expulsió del paradís d’Adam i Eva —no m’he pogut estar de recordar Joan Oliver i les seves faules bíbliques parodiades—, malgrat que el paradís comença a l’expulsió mateixa, tot just potser quan Adam “ensopega i es fot de lloros”.

Jo l’he trobat brillant i alliçonador, tàcitament savi i gairebé sempre irònic sense sàtira i humorístic sense grolleria. Per fi Cadaqués surt insospitadament maltractat en un llibre d’autor català, ni que sigui en veu d’un personatge: “el microcosmos de la imbecil·litat”, li diu. Si ho hagués escrit al Destino dels vells temps col·lapsaria la secció de cartes al director. Sota la pell anodina de vides comunes es filtren lliçons d’observador subtil, imaginatiu i saludabilíssim per tal de desdramatitzar i relativitzar drames i patiments. La ironia narrativa funciona a tot drap, tot i que potser a mitja navegació alguns del contes baixen de to, o és un efecte provocat per la qualitat dels primers i dels últims relats. En tots els casos, però, la sensació dominant és l’encert del tall de vida i sobretot l’encert en l’elecció dels múltiples punts de vista. Potser dels vessants possibles només he trobat a faltar una mica més de tralla sexual, posats a arrodonir la complicitat literària amb el món de Guillermo Cabrera Infante.