Mig nihilista

No sembla que Ivan Turguénev (1818-1883) fos l’inventor de la paraula “nihilista” (del llatí nihil, “no-res”), però el fet que la fes servir per designar el personatge de Basàrov, a la seva novel·la Pares i fills (1862), va fer que tota la joventut de Rússia, al seu moment, en parlés apassionadament. Dominat el país pel tsar Alexandre II, que el tenia sotmès a formes ancestrals de feudalisme —si fa no fa, com Putin ara—, i malgrat el fet que el 1861 s’hagués divulgat el famós manifest per a l’alliberament dels pagesos, els russos van veure, els uns amb simpatia, els altres amb disgust, que començaven a córrer aires de llibertat per la contrada immensa, la promesa d’una emancipació que, en realitat, va fer-se només miratge amb la revolució de 1917 i càstig amb Stalin.

Sigui com sigui, Turgénev, que és el més occidentalitzat dels escriptors russos del XIX, va decidir, després de l’èxit aconseguit amb obres anteriors —especialment Niuada de gentilhomes (1859)— posar damunt la taula les contradiccions entre l’ordre aristocràtic dominant a la Rússia de la seva època, el món rural i els anhels dels joves universitaris preparats a Moscou o a Sant Peterburg, molts d’ells llegidors, com en el seu cas, de les teories hegelianes i de Schopenhauer, tirant, aquestes segones, a un pessimisme quasi irreductible. Dos altres autors van influir en la construcció del discurs de Turguénev: l’obra d’Aleksandr Herzen, promotor d’un “socialisme camperol” que faria fortuna, i l’obra de Vissarion G. Belinski, crític de literatura —a qui dedica el nostre llibre d’avui—, propulsor d’una teoria de la literatura vinculada al poble i reflex de les seves condicions de vida: cosa que gairebé tots els escriptors russos de mitjan segle XIX en avant van assumir no sense riscos. Bakunin, el més pròxim representant al nihilisme polític de la Rússia del XIX, va viure cap als mateixos anys que Turguénev, però defensava un socialisme utòpic i pagesívol que, en realitat, va deixar una empremta escassa en la novel·la d’avui, que, com ja s’ha dit, va de dret al nihilisme —és a dir, proclama que no s’ha de creure en res de res: ni en el mort ni en el pobre que el vetlla— i no s’atura en consideraci-ons més enrevessades, com ho faria, poc després, un Friedrich Nietzsche.

El cas és que Turguénev, malgrat les seves bones intencions i un domini de la llengua russa que l’honora —ho diuen els que la saben—, no va acabar de dibuixar correctament o a bastament el seu personatge central, que corre amb el seu amic Arkadi per terres i propietats de l’un i l’altre, a Rússia; i tot plegat va quedar, i queda, en un propòsit que, sense ombra de dubte, Tolstói o Dostoievski haurien portat fins a una completesa més versemblant i més profunda. Basàrov, que ha estudiat medicina i té tirada als experiments d’anatomia pato-lògica, hi sembla, en persona, molt menys patològic que les pròpies, vagues idees i els seus fets. En realitat, hi ha moments en aquesta novel·la —que ara trobareu en la traducció de 1929, recuperada i una mica posada al dia, de Francesc Payarols, Barcelona, Marbot Edicions, 2011— que un té la impressió que, a causa del discurs filosòfic més aviat escarransit de Basàrov, aquest tira més a un indignat mal educat (vegeu el capítol 27) que a tot un nihilista. Damunt, l’autor, com es fa sovint en aquests casos per evitar una polèmica més gran —que prou va ser-ho— fa que Basàrov acabi els seus dies amb una malaltia més pròpia d’una novel·la naturalista que del codi realista, que és el que hauria correspost. L’autor volia que Basàrov fos “una figura orgullosa, dotada de tal força de caràcter, de tal complet allunyament de tot el que és petit, vulgar, indolent i fals” (vegeu l’article A propòsit de Pares i fills, del mateix autor), que acaba resultant, ell mateix, petit, groller, tibat i esquenadret. Això sí: el llibre va ser importantíssim dins el panorama de les lletres russes, i més i tot: Narcís Oller ja havia traduït els Poemets en prosa, de Turguénev mateix, l’any 1870.