Montsalvatge: saber estar al centre

Una exposició, un documental titulat Mig violí, una butaca i un piano

Una exposició, un documental titulat Mig violí, una butaca i un piano que s’estrena avui a la Filmoteca i que s’emetrà diumenge que ve al Canal 33, diverses representacions operístiques i concerts, entre ells un a Girona diumenge en què s’estrenarà una obra inèdita del compositor, diverses publicacions de caràcter biogràfic que apareixeran els mesos vinents i nous enregistraments de les seves obres commemoraran al llarg de l’any el centenari del naixement de Xavier Montsalvatge.

A l’exposició Xavier Montsalvatge, compositor centenari, inaugurada dimarts passat al Palau Robert i que en els propers mesos viatjarà a Girona, Madrid i Nova York, hi figura una llista de 21 peces musicals estimades pel compositor que també fou crític. La primera és La flauta màgica de Mozart, la segona és la cançó Michelle de The Beatles, la tercera és Concert per a orquestra de Bartók... La llista continua i acaba resultant sorprenent aplicada a un autor de música culta que va estudiar amb Morera i Pahissa ja que al costat de Xostakòvitx i Stravinsky, noms absolutament previsibles, hi trobem Aznavour, Miles Davis i fins i tot The Beach Boys i no hi trobem, en canvi, ni Beethoven, ni Bach, ni Brahms ni, tampoc, Ligeti, Nono o Stockhausen.

La llista diu moltes coses sobre Montsalvatge: en primer lloc parla de la seva capacitat de banyar-se en totes les aigües i d’apreciar i rebre influències de provinença molt diversa; també indica un considerable sentit de l’humor i potser d’una saludable despreocupació pel què diran.

Divulgat internacionalment per artistes com Montserrat Caballé i Victòria dels Àngels en l’àmbit vocal, o Alicia de Larrocha i Rosa Sabater en el del piano, Montsalvatge, juntament amb Mompou, són els dos compositors catalans del segle XX amb més projecció internacional.

Vista des de la perspectiva del centenari, la figura de Montsalvatge se situa avui al centre, en tots els sentits, de la música catalana de la segona meitat del segle XX. Així, va saber allunyar-se de la tradició culta heretada que l’hauria paralitzat sense, d’altra banda, quedar atrapat en el vòrtex eixorc de la successió accelerada d’ismes caníbals que sacsejaren tota la música culta de la segona meitat del segle XX. Va saber ser nacionalista —probablement no hauria sabut ser altra cosa— però defugí la citació folklòrica i el vers jocfloralesc i s’interessà, en canvi, per la cançó de taverna i més encara si sonava a ritme d’havanera. Exquisit de mena, no va fer, en canvi, escarafalls ni públics ni privats a crear grans quantitats de música cinematogràfica (va rebre un Goya per la de Dragon Rapide) en un moment en què alguns —molt mal informats— encara trobaven poc honorable dedicar-se a això.

El gran perill de voler estar al centre és el risc de no arribar enlloc, de desaparèixer per excés d’indefinició. No és el cas de Montsalvatge: la seva obra revela una potència, un tremp de creador que li permeten escapar de la grisor d’estar al centre i receptiu a totes les influències i, en aquest sentit, les Cinco canciones negras (1945), la seva obra més divulgada aquí i a fora, però també el Concerto breve (1953), la Serenata a Lydia de Cadaqués (1970), el Concertino 1 + 13 (1975), la Desintegració morfològica de la Xacona de Bach (1963) o la minúscula i preciosa Sonatine pour Yvette (1960) dedicada a la seva filla, són obres, totes, fonamentals de la música catalana el segle XX i d’una vàlua objectiva que va més enllà del legítim afecte per la cosa nostrada.

Tota la informació sobre el centenari Xavier Montsalvatge a http://www.montsalvatge.com/

Archivado En:

Te puede interesar

Lo más visto en...

Top 50