‘Faules Barbal’

Maria Barbal (Tremp, 1949) va iniciar la seva narrativa amb Pedra de tartera (1985), on evoca un món rural ja esvaït, a la que seguirien Mel i metzines (1990) i Càmfora (1992). Un peculiar camí costumista que llavors també va començar Jesús Moncada amb l’espectacular Camí de sirga (1988). Ambdós autors, en tal recreació d’aquelles formes de vida extingides, presenten un estil semblant en l’ús d’un llenguatge precís i sobri, que es concentra en la descripció d’accions, personatges i objectes, destil·lant un deix de malenconia per allò absent. Estil que també trobem en els contes que l’autora ha anat recollint. Ara, reunint una sèrie de relats ja publicats en la major part a Bari (1998), presenta Cada dia penso en tu, conjunt de relats al voltant del peculiar vincle entre humans i animals de companyia.

En els vuit contes, l’autora mostra la seva acostumada atenció per les coses senzilles que embolcallen la vida quotidiana. En alguns es poden trobar deliciosos passatges, com en el primer, Coses que fan que cada dia pensi en tu, el dol d’una persona que ha perdut el seu gat i troba en diversos objectes un record de l’animal. L’escrutini d’aquesta absència, a través de les coses per on ja no deambula l’animal, revela la capacitat d’aquest discurs: “Espero el teu salt felí a la cadira del rebedor, però obro la porta al silenci dels objectes” (pàg. 22). Un altre relat ple de potència emotiva és Lliure, on es presenta una cadernera engabiada que, gràcies al contacte amb una altra cadernera solta, pot anar sortint de la gàbia fins a esdevenir lliure.

En conjunt, els contes són un compendi d’observació calmada sobre el dia a dia humà, per on es creuen uns animals que són més que una mera companyia. En alguns casos, però, una opció tan clàssica com la de fer protagonitzar la ficció a un animal pot oferir problemes, especialment quan són les mateixes bèsties les que parlen. És el cas de Duc, on és un gos qui explica la relació amb el seu amo o a Violeta, on una tortuga dóna testimoni de la seva sort com a animal domèstic. Sovint no és fàcil creure’ls. Potser com passa ara amb les faules del grec Isop, si no s’entenen com un joc en què el paper dels animals és una simple màscara, que ens permet copsar amb distància una actitud humana.En aquests casos del gos i la tortuga és fàcil pensar allò que deia Joan Fuster sobre el costum de l’home d’escriure faules sobre animals, enteses com a part de l’explotació a què els sotmeten: “No sols s’aprofita materialment de les més o menys resignades bèsties, sinó que, afegint mofa a la befa, les fa víctimes d’una manipulació retòrica”.

En tot cas, aquest feix de contes no desfà l’enyorança per aquells altres tan assolits que Barbal va oferir a La mort de Teresa (1986), sobre el seu univers del Pallars, o fins i tot els que va reunir a Ulleres de sol (1994). Encara més quan en el panorama del conte en català han aparegut conjunts tan suggestius com els Contes russos (2009) de Francesc Serés o les Plantes d’interior (2011) de Borja Bagunyà.