Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES / MARGINALIA

‘Sol a Berlín’

El matrimoni format per Otto i Elise Hampel vivia d’una manera discreta a la ciutat de Berlín, capital del III Reich. Ella treballava a l’associació femenina dita Frauenschaft, i ell, a més d’ocupar un càrrec d’importància en una empresa de mobles que va acabar fabricant solament taüts, pertanyia també a una organització vinculada al partit nazi. Tot rutllava de primera, per a tots dos, el 1940 —any en què Alemanya va ocupar França sense gaires problemes—, fins que Elise va rebre la notificació de la mort d’un seu germà durant aquesta ocupació. Llavors Elisa i Otto Hampel, tan discrets, tan submisos al nou ordre polític d’Alemanya, tan domèstics com encara ho són la major part de les famílies petitburgeses de les terres d’Alemanya, mediocres conformats com només poden ser-ho els antiherois, van decidir, colpits per aquesta notícia luctuosa, iniciar un acte de resistència secreta contra el Reich i contra Hitler: es van dedicar a escriure cap a dues-centes postals i prop d’una dotzena de cartes —que dipositaven dissimuladament en escales de veïns—, en les quals execraven el dictador i tot el sistema polític del nazisme, i exhortaven la població a la desobediència civil i a la revolta: una acció que, segons les lleis del Reich, equivalia a un acte de lesa traïció i comportava la tortura, seguida de l’execució. Després que un parell de comissaris incompetents de la Gestapo passessin dos anys de cerca infructuosa, el matrimoni Hampel va ser detingut el 1943, inculpat, sotmès a judici i executat: hi ha una placa on vivien, al nº 10 del carrer d’Amsterdam, a Berlín, que recorda els fets.

Hans Fallada, novel·lista i publicista (1893-1947), va escriure en quatre setmanes de 1946, a instàncies d’un editor i en plena efervescència quieta del dit “procés de desnazificació” —procés que, malgrat la pràctica de l’ull gros, va desnazificar Alemanya molt més que la transició espanyola no ha desfranquitzat Espanya— el llibre Jeder stirbt für sich allein (Tothom mor sol), ara traduït al català per Ramon Monton amb el nom Sol a Berlín (Barcelona, Edicions de 1984, 2011), després que una revifalla de l’obra hagi aconseguit a mig món un èxit enorme i després que Primo Levi, quan l’obra es va publicar originàriament, digués, amb un punt d’exageració —potser no n’era cap, a final dels anys 1940— que aquesta novel·la era “el millor llibre que mai s’hagi escrit sobre la resistència antinazi a Alemanya”.

El llibre és molt bo, i no hi ha tan gran quantitat de documents que ens permetin d’entendre la vida quotidiana a la capital del III Reich durant els anys de la segona guerra mundial i l’apocalipsi del nazisme. Els senyors Hampel van ser rebatejats com a Quangel a la novel·la de Fallada, però els fets que s’hi narren estan fidedignament basats en els protocols que el novel·lista va aconseguir de mans de les noves autoritats, després de la guerra, gràcies als bons oficis del seu editor, que es delia per tenir una novel·la popular —vull dir que Fallada no és abstrús com Hermann Broch ni ambigu com Thomas Mann, però va resultar ser més transparent que els altres dos. A la novel·la, a més del farciment novel·lesc, molt reeixit, del personatge d’Enno Kluge, home pusil·lànime i ploraner, covard i jugador, faldiller i poca cosa, i a més del personatge de la Sra. Rosenthal, anciana jueva que acaba sent llençada per la finestra per quatre criminals que han anat a casa seva a robar-li el poc que li quedava després de la Nit dels vidres trencats, en aquesta novel·la, dèiem, Fallada va tenir l’encert de presentar una cara del nazisme que sovint ens ha passat desapercebuda a causa de l’impacte que l’holocaust ha despertat en tota persona amb dignitat: vull dir el grau de corrupció, venjança, delació, arbitrarietat, prepotència, degradació moral i por, en especial, que inundava i ofegava totes les ànimes de la població alemanya durant els anys 1933 a 1945. Alguna cosa d’això ja la sabíem pel llibre, potser una mica abrandat, de Daniel Goldhagen, Els botxins voluntaris de Hitler; però el llenguatge de la novel·la, de tota novel·la, sempre resulta més escruixidor que la més perfecta de les històries objectives.