Perles rusiñolianes

Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861-Aranjuez, 1931) és un dels dramaturgs de la tríada clàssica —que comparteix amb Àngel Guimerà i Ignasi Iglésias— més jocosos i versàtils. Llàstima que trenqués per la drecera de la comercialitat més insolent. Tenia una intuïció acerada pel teatre, sabia tocar temes polèmics i dominava perfectament l’escriptura escènica i, no cal dir-ho, la llengua. En són una bona prova Tots els monòlegs, que recull les 13 peces que va escriure del 1890 al 1919, pensant sovint en un actor o una actriu determinats (com ara Enric Borràs o Anna Monner). Gairebé tots estrenats en teatres públics i editats en vida seva, aquests textos —que inauguren amb Hores angleses, de Ferran Soldevila, la col·lecció De Cor a Pensa de la intrèpida Adesiara— són uns excel·lents exercicis d’estil per afinar la ploma de cara a la dramatúrgia major.

 Els monòlegs rusiñolians focalitzen l’atenció en uns personatges singulars que, amb els seus soliloquis, edifiquen caràcters vius i resumeixen amb uns quants trets tota una psicologia (Josep Yxart dixit). Són, tanmateix, homes i dones amb “ales sense plomes”, com escriu Rusiñol a Ocells de fang (1905). No tenen res d’èpics ni d’heroics, però són dignes de compassió o, si més no, de simpatia. Preserven el deix —un punt idealitzat— dels tipus populars o petitburgesos d’una urbs en transformació galopant. I, sense dissimular-ho gens, mantenen una visió enyorívola del passat. Si bé són pouats de la deu costumista, resulten éssers patètics i irreverents que passen pels filtres contraposats del simbolisme melancòlic i la ironia paròdica.

La lectura d’aquests monòlegs ens remet, tal com recorda Vinyet Panyella en la introducció, a algunes de les constants temàtiques de l’univers rusiñolià: la vida nòmada dels artistes de L’alegria que passa (1891) a L’home de l’orgue; la bohèmia enyorada a Els planys d’en Joan Garí; la crítica dels codis morals petitburgesos —a El sarau de Llotja i El bon caçador— o menestrals —a L’home de sa casa—, en què la pecúnia té un paper destacat; la desmitificació hilarant de l’amor iniciàtic a La primera carta o La minyona suïcida, i, sobretot, del matrimoni a El bomber, En ‘Barba Azul’ o Un bon home —un precedent il·lustre del que anys a venir faria Joan Oliver.

De l’home de l’orgue, orgullós de la seva barba, a la minyona enganyada, que, mentre proclama el seu bolxevisme, s’immola amb Anís del Mono, tot passant pel caçador que mata només el temps, el prestigitador malastruc insalvable, la feminista obstinada a declarar la guerra de sexes —una mostra genial de la misogínia d’època— o, entre d’altres, el foll inventor de l’escudellòmetre, una mena de panacea per resoldre la misèria i acabar amb les classes socials —un dels monòlegs més originals—, tots els personatges clouen indefectiblement les seves confessions amb un bon consell o un corol·lari espurnejant per als espectadors incauts.

Teatralment, les minipeces de Rusiñol tenen el do d’interpel·lar un públic còmplice i, tot i la nimietat de les peripècies, de mantenir-ne l’atenció del començament a la fi, en una il·lació de vegades trepidant. Amb tota naturalitat, els personatges convoquen al seu entorn tot un món, un paradís perdut a escala domèstica.

Llegides avui, aquestes petites perles —com també en són, amb els matisos que calgui, els monòlegs d’Àngel Guimerà, Apel·les Mestres o Juli Vallmitjana— tenen la gràcia de construir un microcosmos que barreja grosso modo el costumisme i la modernitat. Duen l’aroma d’una època avial, la frescor dels arquetips de la Barcelona modernista, els girs d’una llengua genuïna i la nostàlgia d’un món que el tombant de segle s’enduia a tota velocitat.