Del Majestic al president ‘Andreu’ Mas

 Jo no em retiro. M’enretiro”. Amb aquesta frase Jordi Pujol, expresident de la Generalitat, il·lustrava la fi de la seva trajectòria política. Pujol, amb corda encara per estona, tancarà la setmana que ve una altra porta amb la publicació del tercer i últim volum de les seves memòries. El dia 23 es publicarà Memòries: de la bonança a un repte nou. 1993-2006 (Proa), l’obra que recull les vivències de Pujol des de la seva col·laboració amb el Govern del PSOE (1993) i del PP (1996) fins al final de la seva etapa com a president i l’elecció d’Artur Mas.

El pacte del Majestic, l’acord que el 1996 va servir perquè Convergència i Unió coronés a José María Aznar com a president del Govern, centra bona part de l’interès del llibre. És una de les decisions més controvertides de la trajectòria de Pujol, un pacte que encara cueja a CiU. L’expresident s’hi refereix amb detall i, com acostuma, amb farcides anècdotes. Segons explica, ell era molt reticent al pacte, ja que el PP s’havia mostrat molt bel·ligerant a Catalunya. Obvia citar que el partit, amb Alejo Vidal-Quadras al capdavant, havia facilitat la seva investidura el 1995. Omissions a part, va ser Felipe González, després de perdre les eleccions, qui li va recomanar un pacte amb Aznar. La primera reunió amb el líder del PP es va produir en secret. El pacte es va signar, amb massa pompa pel gust de Pujol, a l’hotel Majestic. L’expresident fa una valoració molt positiva de l’acord, encara que és conscient que, si va reeixir, era només perquè les circumstàncies obligaven el PP.

Se’n va adonar a la segona legislatura d’Aznar, quan governava amb majoria absoluta. Aleshores, el president va demanar a Pujol que entrés al Govern. En una altra reunió secreta, en un lloc tan remot que Pujol va haver d’arribar en helicòpter, Aznar va oferir a CiU ministeris “importants”. Pujol va rebutjar, ja que sospitava que el que volia el PP era “conquerir Catalunya”: quedar-se part del seu electorat gràcies a aquest pacte estable. Pujol defensa amb vehemència que “el partit de govern de Catalunya ha d’entendre’s amb el partit de govern a Espanya”.

El seu desgast presidencial el tracta amb amabilitat. Fins i tot justifica, en part, el transvasament de l’Ebre, que tants maldecaps electorals li va provocar. El capítol de la successió el tanca ràpid: si no va ser Josep Antoni Duran i Lleida el seu successor va ser perquè era d’Unió, partit pel qual té certs recels. L’escollit va ser Artur Mas, lloat amb profusitat, encara que al principi Pujol no se’n sabia ni el nom. “Els primers temps de tractar-lo li deia, per error, Andreu Mas”, recorda. Dedica l’epíleg a fer cinc cèntims del tripartit i a cedir el testimoni a Mas: “Un autèntic líder que de debò acaba d’esborrar la meva figura com a polític”, apunta, simbolitzant la successió. Pujol conclou: “Ara podria dir que he arribat al final del trajecte”.