LLIBRES
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

‘Acaçar la boira’, de Ferran Sáez: Un intel·lectual del Salvatge Oest

Com a bon modern, Ferran Sáez també té al·lergia al romanticisme, si més no al literari

L’àgora digital, les pel·lícules de David Lynch, instruments antics, la postmodernitat, els perills del populisme, i alguna cosa de Montaigne. Després de la primera classe que em va impartir a la universitat, mai hauria dit que el filòsof Ferran Sáez va néixer en un poble del Segrià on s’acabava la carretera, cosa que traeix el centralisme de pa sucat amb oli del meu jo adolescent, però que pot ser útil per llegir el seu últim llibre. No té res a veure amb el fet que el nostre home sigui capaç de controlar l’accent i els dialectalismes, tot i que es dona el cas que fa anar la veu de baríton amb el català estàndard dels millors dobladors. És, simplement, que no en va fer cap esment, perquè Sáez és un intel·lectual modern, i els moderns no cauen mai en el xovinisme.

Modern no vol dir progre, que no vull que quan ens tornem a trobar em tiri una flauta travessera pel cap. Quan dic que és modern vull dir, sobretot, que Sáez mai ha deixat de creure en les premisses que regnaven abans del que Francis Fukuyama anomenà la Gran Ruptura, un tsunami cultural que va escombrar Occident entre mitjan 1960 i mitjan 1970, i conduir, en paraules del nostre autor, “a un relativisme paralitzant, una desconfiança autodestructiva cap a qualsevol forma d’estructura jeràrquica, una visió gairebé nihilista de la política, una suspicàcia generalitzada cap a la racionalitat científica, una visió confusa de la recerca espiritual”. Mentre el món virava cap a aquest nihilisme afrancesat, Sáez es va mantenir a la casella il·lustrada, profundament travessat per la ironia, però sense deixar que tot acabés fonent-se en l’aire.

I com a bon modern, també té al·lèrgia al romanticisme, si més no al literari. Tot i que Acaçar la boira conté la memòria d’una educació sentimental al Segrià de finals dels anys seixanta i principis dels setanta, no hi ha ni gota d’orgull herderià en les descripcions de les séquies, els canyissars i la collita de l’ametlla, adjectivades amb economia planiana. Sáez ha escrit una biografia intel·lectual en què la sensualitat del Salvatge Oest català és la roca dura contra la qual pica el seu esperit i aterra les idees. Però és un esperit que vola, cosmopolita, no en el sentit estovat del terme, sinó amb la força d’una contradicció provocativa amb què Diògenes va encunyar el concepte. La bildungsroman de Sáez és una escala del particular a l’universal, però no és com l’escala de Wittgenstein, que un cop s’arriba a dalt es pot llençar: tot hi és sempre present i en tensió amb la lliure associació pròpia de l’assagista modern.

Per exemple, la boira. La metàfora que cus el llibre no és una metàfora, sinó un fet real. Quan era un nen, a la Granja d’Escarp del Baix Segre, el nostre protagonista es va perdre intentant acaçar la boira. Acaçar vol dir ‘perseguir’, és una paraula d’ús habitual a Ponent, i la imatge és indiscutiblement poètica. Però és poètica d’una manera ajustada a necessitat: la recerca de sentit que ha mogut Sáez tota la vida té la implicació íntima de la criatura que va intentar saber què hi havia a l’altra banda. Mentre Sáez narra les seves bregues amb les grans preguntes a través de la literatura, la filosofia i la música, el món va canviant al seu voltant. Quaranta-cinc anys més tard, a mi i a altres alumnes ens explicava l’erosió de la democràcia a mans de les xarxes socials. El gran neguit no s’havia calmat, i més aviat es dedicava a encomanar-lo als seus alumnes, igual que aquest llibre farà amb els seus lectors.

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS