LA CRONICA
Crónica
Texto informativo con interpretación

Un còmic sobre tenir Parkinson

Ramon Ricart, diagnosticat amb la malaltia, publica ‘Tiembla’

Ramon Ricart
Ramon RicartGIANLUCA BATTISTA

“Mireu-me bé, mireu-me bé: soc l’altre”, va escriure Miquel Martí i Pol quan ja portava vidres a la sang. I és un vers que Ramon Ricart (Vic, 1967) cita expressament al seu còmic Tiembla, un llibre sobre el Parkinson que li van diagnosticar l’any 2014, quan tenia 47 anys. “Va ser”, escriu, “com si hagués entrat un estrany dins meu. No era jo! Volia amagar l’altre, que era jo mateix”.

Ricart admet que al principi és difícil acceptar la malaltia, ara com ara incurable, i que no saps on et portarà una progressió que és diferent en cada malalt. Des de qui s’estanca sense que arribi cap empitjorament a qui llisca ràpidament cap a un dur descontrol corporal. “Tens la sensació de molestar la gent sana, t’avergonyeixes dels teus gestos i et sents culpable de crear incomoditats. Per exemple, quan paralitzes la cua a la caixa del supermercat perquè no pots treure la targeta”. En aquestes paraules ressonen les de Susan Sontag, que, a propòsit del càncer i de la sida, va descriure com algunes malalties corrosives no són únicament un sofriment sinó que, a més, carreguen el malalt amb falsos sentiments de culpa. Escriure Tiembla (Bang Ediciones) “ha estat una teràpia, un camí cap a l’acceptació de la malaltia”. Aquest voler amagar-se es veu clarament en alguns autoretrats del llibre, en els quals el protagonista es mostra… d’esquena.

L’experiència del llibre té un precedent, My degeneration, del canadenc Peter Dunlap-Shohl. “Ara viu a Alaska i hem quedat per conèixer-nos l’any que ve quan se celebri a Barcelona el Congrés Mundial del Parkinson. Crec que el seu llibre és més agressiu i tendeix més a la caricatura”. Quan estava acabant Tiembla, va ser Dunlap qui li va explicar que la diferència entre un llibre editat i un d’inèdit és la insistència. Ricart ho va enviar a tres editorials. “Una em va dir que era avorrit i el dibuix, normalet. Una altra no va formar un criteri unànime al consell editorial…”. A Bang, la resposta va ser ràpida i satisfactòria. L’han editat en castellà i francès. “De totes maneres, mentre el dibuixava, els millors consells sobre ritme narratiu, to, etcètera, van venir de la meva parella i dels amics als qui ho ensenyava”. I això que Ricart no és un nouvingut a l’ofici. Docent en diferents escoles de disseny, va ser director de l’Escola d’Art de Vic, va crear el personatge de Catifa a la revista Tretzevents, ha il·lustrat portades, catàlegs, dissenyat identitat corporativa…

La bibliografia de novel·les gràfiques o còmics sobre malalties és sorprenentment abundant. A Medicinagrafica, per exemple, es pot trobar una informació molt ben ordenada sobre aquesta oferta específica. El mateix web sorgeix d’un concepte llançat pel metge britànic i autor de còmics Ian Williams, i l’equip espanyol se sosté amb la feina d’una colla de sanitaris aficionats als gargots. Per als còmics que tenen com a tema principal una malaltia narrada per algun dels seus protagonistes empren el terme patografia gràfica. El temari és amplíssim. Ricart cita, per exemple, Manicomio, de Montse Batalla i Xevidom. “Va sobre un episodi psicòtic i les conseqüències d’un diagnòstic agressiu”. Hi ha llibres sobre la depressió, els trastorns alimentaris, la pancreatitis, la leucèmia… però sempre anant més enllà de la mera descripció de la patologia. Com fa Ricart.

Tiembla té més d’un registre. No es pot dir que sigui compassiu –acaba amb un “Aprofita ara que pots”–, però tampoc convida a la rendició. Hi ha ironia, com quan empra la paradoxal descripció que va fer el doctor James Parkinson de la malaltia –“paràlisi agitant”– per convertir-la en un títol de còmic: “L’increïble cas de la tremolor paralitzant”. Hi ha avisos “sobre el perill de la depressió”. Hi ha homenatges a les persones que l’han ajudat i segueixen fent-ho. “Preparo un full on reuniré els retrats de tots aquells que m’han donat un cop de mà. Serà una manera de donar les gràcies”.

Hi ha al·lusions a altres situacions molt pitjors. En un sopar d’amics, un d’ells va reiteradament al lavabo, ha de “treure el menjar” perquè pateix una malaltia rara, l’acalàsia. “La boca de l’estómac es tanca i no poden empassar menjar. Vaig incloure aquesta escena perquè tenia la sensació d’estar observant-me massa a mi mateix en el còmic i havia d’explicar altres històries. En el relat d’aquella trobada no volia ser el malalt estrella del sopar. Ho seria un altre”.

Hi ha alguna reacció sorprenent, com quan Ricart està a l’espera del diagnòstic definitiu, tumor o Parkinson, i el seu personatge, passejant sol a la pàgina 11, pensa: “Tant de bo sigui un tumor”. “És el que em va passar pel cap. El tumor, potser, es guariria. El Parkinson és per sempre. Per descomptat no pretén ser cap argument. Res és blanc o negre. Després, per desgràcia, arribaria la mort de Miguel Gallardo d’un tumor cerebral, sobre el qual també va fer un llibre”.

I hi ha un relat molt dur sobre un neuròleg de gran hospital. “Va ser un cas de maltractament. Va seguir un protocol estricte i va fer una aproximació estereotipada però cada malalt de Parkinson és diferent. Va arribar a negar-me que la desviació lateral que patia del cap i em dificultava, per exemple, poder caminar recte, fos Parkinson. Vaig tenir una enorme sensació de desemparament fins que vaig poder canviar d’hospital públic i d’equip mèdic”.

El narrador de Tiembla és Ricart, una veu. Ara, un grup de persones amb Parkinson jove –“hi ha una noia a la qual van diagnosticar als 21 anys!”– fan una sèrie de reunions per posar en comú les seves experiències. “Potser, d’aquestes trobades, en sortirà un altre llibre, una exposició… Cal saber què pensen altres malalts”. Es tracta de multiplicar les veus sobre una malaltia que no és desconeguda. Més aviat… mal coneguda. Tiembla ajuda a remeiar aquesta ignorància.

Normas

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS