‘La vila perduda’, de Max Gross: Holo... què?

Imaginem-nos com salivaria un antropòleg que fos informat del descobriment d’una comunitat tan aïllada de la resta del món que no s’hauria assabentat dels principals esdeveniments històrics al seu voltant i hagués quedat desconnectada de la modernitat al viure d’esquenes als avenços tecnològics. I no parlem d’una tribu perduda a l’Amazones, sinó d’un poblet jueu al cor de Polònia, ubicació geogràfica que de manera immediata introdueix en l’equació un assumpte tan delicat com l’Holocaust. Davant d’aquest punt de partida ben suggeridor/sidral important, Max Gross (Nova York, 1978) podria haver pres molts camins amb la seva opera prima, des del fantàstic, per justificar el buit i la paràlisi inherent a la localitat, fins al drama reflexiu agafant-se a la possibilitat d’analitzar els efectes psicològics derivats d’haver esquivat una massacre (el concepte “sort de Kokura” elevat a l’enèsima potència). La vila perduda, en canvi, opta per un equilibri entre humor i denúncia, sàtira i retrat amarg de les misèries humanes. Aquesta seria la brúixola que faria servir l’autor per orientar-se pel desafiament en termes de to i moral que plantejava una història delicada.

Però quan pensem en el Max Gross narrador hi ha un encert probablement encara més gran: haver tingut present en tot moment la necessitat d’arrossegar el lector a partir d’una combinació de trames, personatges i estructura que aconsegueix que més de 500 pàgines es facin curtes. Com se’n surt? Barrejant aventures, disputes, amor, bildungsroman, intriga, costumisme, erotisme i molts altres ingredients genèrics.

La vila perduda obre amb un matrimoni infeliç, el de la Pesha amb l’Ishmael: incompatibilitat de caràcters i plats pel cap, reconciliació impossible malgrat els consells del rabí, tot tristament normal fins que els dos desapareixen de Kreskol. Com manen els codis de la faula (i la pel·lícula The Village de M. Night Shyamalan), el bosc és un lloc vetat, font de perills tan ambigus com terribles. S’han atrevit a entrar-hi? Junts? Per separat? Un ha mort l’altre i ha fugit? El cas els supera, cal informar les autoritats policials de la ciutat. Doncs res, enviarem cap allà el malaguanyat jove Yankel Lewinkopf, aprofitant que una caravana de gitanos està de visita i l’hi pot acompanyar.

En una jugada desconcertant que diu molt del talent de Gross per captivar-nos, el misteri del matrimoni trigarà unes 400 planes a resoldre’s, ja que la funció passa a mans d’en Yankel i el seu viacrucis per fer-se entendre i sobreviure en un entorn hostil. Passa a les seves mans, d’acord, encara que també hi haurà salts enrere en el temps, canvis d’escenari geogràfics i proliferació de secundaris. A aquells que pensin que potser ens trobem en una mena d’episodi allargat de La dimensió desconeguda amb guió de Isaac Bashevis Singer, ja els hem advertit que la fantasia no ens visita; potser, només potser, hi treu el cap en l’últim moment i d’una manera subtil, sense cap efecte especial. Per tant, la incògnita dels motius del blindatge gairebé sobrenatural de la vila no queden mai resolts (i ja van dos interrogants enormes). A l’escriptor no li interessen tant els motius de la seva invisibilitat com les conseqüències de la seva visibilitat: lluites fraternals, resurrecció de l’antisemitisme, odi al diferent i el triomf generalitzat de l’estupidesa i la barbàrie. Sort que, contra aquests mals endèmics, sembla dir-nos Max Gross, sempre hi seran l’amor, l’humor, la perseverança i les novel·les que juguen amb unes expectatives i et donen molt més a canvi d’incomplir-les.