El Sónar i els convulsionaris

El terme “convulsionaris” va originar-se al segle XVIII a partir d’una paraula que la ciència mèdica ja coneixia molt bé, les convulsions. En principi va ser aplicat, de manera col·lectiva, a persones que, colpides per un trànsit misticoreligiós, exhibien unes convulsions esgarrifoses, entre d’altres manifestacions igualment espectaculars. A partir de 1731 van ser anomenats “convulsionaris” els membres d’un moviment, o secta, nascuda arran de la rèplica dels jansenistes a la butlla Unigenitus, dictada el 1713 pel papa Climent XI. No és estrany que els seguidors de Jansenius es revoltessin, perquè a la dita butlla es deia d’ells: “Falsos, captius, lletjos, ofensius per a les oïdes pietoses, perniciosos temeraris, perjudicials per a l’Església i l’Estat, sediciosos, impius, blasfems i amics de l’heretgia...” Per això el moviment va posseir un vessant polític, lligat a la indignació del “petit peuple” de París —seu de la part grossa d’aquesta colla— a causa de la persecució de monges i capellans de l’orde. Els membres de l’Obra de les convulsions, que és com es feien dir, cantaven cançons patriòtiques i violentes, com ara La Carmanyola, que situen aquest moviment, després de 1789, al costat dels revolucionaris més conspicus: “Antoinette va decidir / que caiguéssim sobre el cul; / pro va fracassar aquest intent, / i ara té el coll gens content” —l’hi va tallar Robespierre—. Va ser, doncs, un moviment, o un orde, o una secta, enormement complex, en què es barrejava una certa simpatia per les reformes socials i polítiques amb un sentiment religiós portat fins a un extrem de frenesí, disbauxes sexuals incloses.

En suma: almenys des dels ritus egipcis vinculats a Isis i Osiris Occident no ha parat de celebrar festes convulsionàries, amb més o menys dosi de vi, amb més o menys dosi de sexe, amb molta o poca dosi de sacrifici i de sang. Però totes aquestes festes, inclosa, per exemple, la tauromàquia antiga, posseïen una vinculació religiosa: eren festes sovint amb esbojarrament i excessos de tota mena, però amb un contingut lligat a allò sobrenatural, com el desig de supervivència i vida eterna.

Ni l’edat mitjana ni el Renaixement van ser estranys a aquesta mena de manifestacions, pràctiques i misteris. Al costat dels savis i erudits humanistes, desenvolupaven una activitat ben diferent els mags, les bruixes i els alquimistes. I la cosa no es va acabar amb els convulsionaris parisencs: als seguidors de Jansen van succeir-los els creients en les forces mesmèriques (això surt a Così fan tutte, també de Mozart), i després tota mena d’espiritismes i vegetarianismes, encara vius.

Direu: i del Sònar, què? Pot dir-se això: els grans festivals de música electrònica i similars, com el Primavera Sound i el mateix Sónar, són reunions massives de persones generalment joves que, a diferència dels practicants de tot el que hem esmentat fins ara, frueixen en aquestes enormes assemblees —hi ha, doncs, una comunitat de germans, una gran fraternitat— del soroll eixordador i dels ritmes i els sons ultragreus —que, de fet, es fiquen dins l’estómac—, i deixen les persones fora de si mateixes. Com ja va passar a Grècia i Roma, en aquests festes neoòrfiques quasi es perden els sentits, o es perden del tot, frenètics els participants com les Bacants i xopats d’alcohol com els amics de Dionís. Cap novetat.

La gran diferència es troba que els grecs, els romans, els medievals, els renaixentistes i els convulsionaris dels segles XVIII i XIX es sotmetien a aquesta crispació en honor d’una deïtat, o amb una convicció religiosa. En el cas dels festivals d’ara, tot podria quedar resumit en un eslògan com aquest: “Qui Sónar passa, any empeny.”