‘Días mejores’: El perill dels finals feliços

El final feliç és un dogma de la ficció que vol ser popular. El lector, l’espectador, es familiaritza amb el personatge i es disgustarà si, al final, les coses li van malament. Fins i tot desitja, encara que pugui sentir-se culpable de fer-ho, la supervivència del dolent (Dexter). Però a la vida hi ha moltes coses que s’espatllen i s’ha de tenir certa prudència a l’hora d’administrar els finals feliços. Un repartiment indiscriminat i abundant de felicitat acaba provocant incredulitat en l’espectador i perjudicant una història que, fins aleshores, s’havia administrat amb correcció.

Per un respecte, que no tinc, a l’espòiler no diré quins personatges recuperen la felicitat a Días mejores (Prime Vídeo), una sèrie que comença bé i acaba no tan bé, en part per una dosi generosa de happy end.

Es tracta d’una sèrie de 10 capítols, amb producció de Vis i Zeta Stu­dios, sobre quatre personatges que coincideixen en una teràpia de dol després de perdre el company, l’esposa, el marit... La saviesa sobre el tema li ve a la terapeuta, molt especialment, d’haver patit la tràgica experiència de perdre un fill. En una escena secundària, la terapeuta factura un client molest recomanant-li un psiquiatre lacanià. “No entendrà ni la meitat del que li digui, però és molt bo”. Al marge de la fiblada a aquesta escola freudiana, el personatge té tota la raó. A ella se li entén tot. Potser té una saviesa acadèmica, però la que llueix és, diríem, emocional. Fa manyagues i també rondina com una mare. Haver perdut un fill en un accident i haver de reconstruir el matrimoni descompost per la tragèdia (amb un marit que, afortunadament, és psicòleg o psiquiatre) és la seva principal font de coneixement per aconsellar els altres.

La sèrie es basa en un esplèndid quintet d’actors (Marta Hazas, Blanca Portillo, Francesc Orella, Erick Elias i Alba Planas) que necessiten saber col·locar el dol en un lloc de la seva vida que, sense negar-lo, no faci nosa, no els perjudiqui el futur. Hi ha un escenari principal que organitza tots els relats: la sala on es reuneixen per a la teràpia. A partir d’aquí, els episodis aniran descobrint els problemes i el passat que arrosseguen. Als capítols inicials es manté la tensió de l’espectador que, per lícita i lúdica xafarderia, vol saber què els passa a aquests desconeguts. Hi ha una encertada contenció en els clí­maxs que podrien ser més melodramàtics. El problema és que, a mesura que els vas coneixent, desitges que els vagi bé a la vida. Tots s’ho mereixen: perquè han patit, perquè és un cabronàs penedit, perquè la joventut té dret a l’alegria.... En fi. I la versemblança de les situacions i dels personatges es dilueix quan sospites que els autors estan disposats a acontentar-te i repararan les esquerdes que calgui.

Des que la doctora Jennifer Melfi va tractar Tony Soprano, s’ha fet més d’una i més de dues sèries amb una teràpia com a excusa central. A hores d’ara, amb la quantitat de producció que han d’oferir les plataformes, la redundància quasi resulta irrellevant. La sortida que té l’espectador davant d’un déjà vu que empitjora el precedent és abandonar. Aquest és el gran perill que té Sentimos las molestias, tot i ser una sèrie molt breu (Movistar+). Antonio Resines i Miguel Rellán són dos amics, molt diferents, que volen viure la vellesa com si no passés res. Hi ha un tracte commiseratiu envers els protagonistes pel fet de tenir-ne setanta i escaig quan, en el cas del personatge de Resines, les nicieses que diu i fa no les fa o diu perquè sigui vell, sinó perquè ja era així de petit o són bajanades inversemblants que s’inventen els guionistes, com ara la seva estúpida actitud en una entrevista periodística. Fa massa poc que aquesta història l’havien explicat, sense que la tendresa aigualís el toc àcid, Michael Douglas i Alan Arkin a El método Kominsky.