‘Nicolau’, d’Antoni Veciana: Nicolau i els mots naufragats

El dialecte tarragoní és un dels secrets més ben guardats de la llengua catalana. No hi ha ni hi haurà cap Alcarràs que el reivindiqui, vivint com viu enxarxat entre la resta de parlars orientals i, de fet, és tan secret que ja li podríem cantar les absoltes. Ni jo, que em considero un patriota campestre, el parlo. Tampoc l’aneu a cercar entre tarragonins de menys de quaranta anys, perquè tindreu problemes greus per pescar-lo. El tarragoní és un idioma en avançat estat d’extinció, que s’ha fos entre les pressions del català estàndard i del castellà.

Ben mirat, tenia mala peça al teler, perquè és un dialecte amb uns trets distintius que fan de mal transmetre escolarment: una prosòdia característica —una cantarella—, una fonètica capritxosa amb obertures vocàliques pròpies o uns trets lèxics que sovint es confonen amb els col·loquialismes. En definitiva, factors que no han superat la transmissió intergeneracional. La majoria d’habitants del Camp de Tarragona —un 7% dels catalanoparlants, si fa o no fa— ja no enraonen l’idioma dels seus pares. Això també pot ser vist com un avantatge de cara a la substitució lingüística definitiva que tard o d’hora arribarà, en favor del castellà: ja hi estem preparats.

Com que la cultura catalana es troba en fase testamentària —no sé si ens hem de morir aviat, però n’estem íntimament convençuts— era qüestió de temps que sorgís una novel·la que exercís d’acta notarial d’aquesta desaparició. Ha estat Nicolau (La Segona Perifèria), la primera novel·la d’Antoni Veciana, que està escrita, volgudament, amb girs i paraules pròpies de Reus i de Cambrils. En tarragoní, vaja. Intueixo que Veciana sap que una novel·la no és el lloc més adequat per a la reivindicació lingüística, però, tot i això, ha fet aquesta aposta arriscada de salvament de mots.

Malgrat la feina encomiable, el model de llengua resultant és discutible. Podem detectar en un mateix paràgraf localismes com cunya al costat de col·loquialismes com gavinet i cultismes com mol·luscs. Indistintament als diàlegs, als passatges en primera persona o en boca del suposat narrador omniscient. Es dedueix que el criteri d’admissió és que la paraula es trobi a l’Alcover-Moll, però sorprèn l’aparició de paraules com middiada o sàrcia, que ni hi surten.

Tot plegat, un aiguabarreig que no acaba de rutllar encara que sigui convenient que aquestes paraules quedin escrites. Però aquesta temptativa inicial de novel·la de filòleg es va redimint a mesura que avança la narració gràcies als seus valors purament literaris, que són molts i variats. De fet, l’impacte inicial del vocabulari emprat es va diluint i cap al final es torna anecdòtic.

Nicolau és un llibre simbòlic que parla dels canvis i de la inadaptació, en una transposició enginyosa de l’assumpció de la crisi i la metamorfosi. Per fer-ho, Veciana se serveix de la rondallística tradicional i dels mites populars de la mar, primordialment la llegenda catalana del Peix Nicolau, un ésser mitològic propi mig home mig peix, que els nostres pescadors consideraven en el seu imaginari com un benefactor.

Pot ser complicat manejar materials folklòrics sense caure en el folklorisme, però Veciana se’n surt. Després d’un traumàtic bildungsroman que recorda vagament la pel·lícula Luca de Disney, Nicolau creix i s’eleva quan s’articula com una biografia fantàstica, una mena d’odissea d’aquest personatge fascinant. Llavors s’insereix hàbilment amb les rondalles i mites del Mediterrani, des dels grecs als pescadors catalans. Veiem desfilar Glaucos, Escil·la i Caribdis, una illa d’amazones, la ciutat submergida de Malica o el Peix Mular, perquè què seria una novel·la marítima sense una bona balena primigènia.

Sobreviure a la mar sempre és un repte difícil, i Nicolau flueix nedant amb quatre cops de cua poderosos.