Albert Roig, posseït pel dimoni de la poesia

Per Albert Roig (Tortosa, 1959), la poesia no és un ofici ni una excusa per construir un personatge, ni una tècnica per arrenglerar síl·labes i rimes de poemes sol·lícits o descriure moments vivencials sense més transcendència, sinó paraula posseïda per un foc intern que desfossilitza el llenguatge, disciplina moral i intel·lectual, sorpresa del cos que no menteix i que ens redefineix. El poeta ha estat fidel a la consigna de Gabriel Ferrater, i ser decent vol dir ser solitari, una solitud als marges de l’establishment literari, però cercant la companyia d’altres poetes de la tradició que vol continuar: des de Catul i els poetes àrabs i jueus de Tortosa fins a Ponge i Anne Sexton, o els poetes brasilers que tant estima, o els generacionals com Enric Casasses, Dolors Miquel o Perejaume, poetes que només són poetes… Ara, en el seu nou llibre, Posseït (L’Altra Editorial), que sortirà dimecres vinent, se centra en els poetes catalans dels quals declara que són la seva estirp.

“La poesia, de sempre —diu Roig—, és la cosa dels ‘feliços pocs’ i la poesia catalana del XX és la cosa dels només dos feliços: un gran poeta, J. V. Foix, i un lector, Gabriel Ferrater. I d’un savi irat i amarg: Carles Riba. Ell va ser el mestre dels poetes catalans durant la postguerra. Al costat d’aquest mestre i d’aquest lector hi ha quatre lectors més: Joan Vinyoli, Blai Bonet, Miquel Bauçà, Vicent Andrés Estellés. Ells van salvar, van renovar la poesia catalana. És clar que cap crític ho va saber veure. Aquesta és la primera elementalitat que ensenya Posseït. Ara tothom, o gairebé tothom, té clar que tots ells són els grans poetes catalans del XX. En canvi, el 1992 Bonet i Bauçà només tenien tres lectors fidels i lúcids: Damià Huguet, Xavier Lloveras i Biel Mesquida”.

En el llibre pesa més la reivindicació (com a ‘Cecilia de Florejats’) que la diatriba (com a ‘L’estiu de les Paparres’ i ‘Llavor barroca/Brossa barroca’, en els quals atacava amb ferocitat bona part dels noms de la poesia catalana dels anys noranta i que recupera als annexos de Posseït). El llibre parteix de la trobada de Carles Riba i J.V. Foix a la cala Sa Tuna el 1922 i barreja episodis biogràfics dels poetes esmentats amb poemes de cadascun d’ells. Hi ha reiteració a destacar que són fills d’un forner o d’un porquer o d’un pagès i no de la burgesia barcelonina, que han viscut en contacte amb la terra, el sol, la mar i els seus animals, o que han compartit nits de gin i desig devorador. Hi ha cartes inèdites de Miquel Bauçà a una noia amb la qual no es van trobar mai, o comentaris sobre la relació eròtica que un Foix de 71 anys va tenir amb C. S., “ajaçada i novella”, que va amagar sota el nom fictici de Clara Subirós. Roig diu que “en la recerca de cartes i papers íntims m’ha ajudat sobretot Jordi Cornudella. Aquests papers inèdits m’han ajudat a aclarir molts dubtes. Per exemple: recordo que de jove vaig llegir ‘Els amants’ de J.V. Foix i vaig pensar que era una fantasia del vell poeta. Ara sabem que l’estiu del 1964, quan té 71 anys, Foix s’enamora d’una noia de 25. Són amants d’amagat de tothom durant tres anys, com a mínim. D’aquesta passió d’amor, en són testimoni la ‘Lletra a Clara Sobirós’ i ‘Diari a Clara’, i els poemes escrits aquells anys, que canten “el goig de la possessió”. Ara entenem per què Foix torna a escriure en vers als setanta anys, on diu que s’estima més viure que escriure. Sí, aquest és el dilema: Viure o escriure?”

Els suposats hereus de Ferrater i Vinyoli exporten poesia terapèutica de simposi en simposi

Si Pasolini va ser el Virgili de Blai Bonet, Blai Bonet és el primer guia de Roig. “La cita que obre Posseït —diu— és la brillant descripció que fa Blai Bonet de Gabriel Ferrater. En Blai diu: “L’amor fa els àngels així: a punta de ganivet, a destralades”. Els poetes som àngels i, a punta de ganivet, a destrades, la mà del dimoni ens fa. Als setze anys vaig llegir Rimbaud i vaig subratllar un vers etílic on diu que demana cervesa al taverner i seu i beu “com un àngel a les mans d’un barber”. És a dir: com un àngel a les mans del dimoni, de l’alcohol. Fixa’t: el primer sonet de Sol, i de dol, de Foix, ja parla del dimoni. El fil que relliga les pàgines de Posseït és aquest dimoni. Comença amb el gin dels poetes del segle XX i acaba amb l’LSD i la pols blanca d’Andreu Vidal, a finals de segle. D’altra banda, la clau del llibre és, per a mi, el ritme de la prosa i l’estructura narrativa. L’he escrit com si fos una novel·la on uns pocs personatges entren i surten i tornen a entrar i s’estimen o es detesten i beuen i follen. Són poetes que viuen sota una dictadura que prohibeix i persegueix la seva llengua”.

Una de les línies de fons del llibre és el seu atac permanent als mandarins que remenen les cireres sense ser poetes de raça. “El 1960 —diu— Joan Ferraté publica a la revista Serra d’Or un article on diu que La pell de brau “és trivial i perfectament prescindible” i que els crítics catalans, en Moles i en Castellet, no saben llegir poesia i que només serveixen per “repartir premis i, a tot estirar, fer antologies”. És una veritat que es pot aplicar als crítics catalans actuals. A Catalunya, i a tot el món, de poesia en saben i en saben parlar els poetes. I hi ha el professor universitari que escriu “poesia”, jo no diria que escriu “poemes”, a les sales d’espera dels aeroports, durant les vacances d’estiu... És un virus que s’ha anat engreixant al llarg del segle XX sota el lema de “la poesia de l’experiència” i “la nueva sentimentalidad” peninsular”.

A Posseït, els dards de l’autor es focalitzen en els seguidors de la poè­tica Margarit. “Se suposa —continua dient Roig— que ells són els hereus de Ferrater i Vinyoli i Jaime Gil de ­Biedma. Bàsicament, el que fan aquests senyors és produir, produir i exportar els seus productes pel món. Fan pràctiques de ‘nueva sentimentalidad’ i van de simposi en simposi, de recital en recital, predicant la bona nova de la poesia terapèutica. Joan Margarit i Pere Rovira i els altres noms ja enterrats i oblidats són els exemples a seguir…”. “Bàsicament, —concreta— es tracta de fer capelletes i practicar el formalisme. El formalisme és el contrari de la forma. El formalisme és un mecanisme de producció molt agraït, oposat a l’experimentació i la passió i també, paradoxalment, a la tradició i la imitació. Perquè, què en fan les noves generacions, dels mestres del passat?”.

De Pere Gimferrer, Roig opina en el llibre que “aquest plàcid acadèmic (de la Real Academia Española) també ha escrit un cant meritori a la primavera i un madrigal i un nu conjugal memorables, als quals han seguit més roses, més ivoris, més ors, poemaris i dietaris artificials i desesmats, i premiadíssims, perquè els seus mentors van ser Vicente Aleixandre, Octavio Paz, Joaquim Molas, Josep Maria Castellet, Joan Triadú. Ara són tots morts i ell n’és el beat supervivent i s’entotsola al Castell de la Puresa i deixa el vell erm líric en usdefruit als demagogs de la ‘nueva sentimentalidad’, ‘la cáfila o rebaño elegíaco de los Cien Mil hijos de Cavafis’, en deia Juan Goytisolo, el 1990”.

L’autor de Córrer la taronja o Els ulls de la gossa sosté que la generació de poetes joves que a la mort de Franco cridaven a la revolta poètica van acabar fent “la seva cooperativa lírica i editorial, viure amb normalitat el fet d’escriure en català i ser poetes, un altre miratge, perquè aviat el president de la Generalitat, l’excel·lentíssim Jordi Pujol, els fa anar amb corbata i els ofereix despatxos oficials i ells es reparteixin subvencions i premis nacionals. Són anys de producció i exportació feliç i banal. La normalitat catalana consistia a fer la mateixa poesia sentimental i òbvia que feien els poetes oficials castellans del PP i del PSOE. La generació dels poetes postolímpics, autoanomenats ridículament “imparables”, van ser admesos en aquesta selecta cooperativa fundada als setantes. No es poden queixar. Han viscut bé. Viuen bé”.

Una línia de fons és l’atac permanent als mandarins que remenen les cireres sense ser poetes de raça

Albert Roig va ser un dels pioners recents d’anar més enllà del llibre i ha recitat, musicat, teatralitzat, posat a ballar i portat al vídeo els seus poemes. Avui tal vegada hi ha més públic d’espectacles de poesia que lectors. A Posseït no aborda el present. Quina és la seva mirada sobre l’actualitat? Segons el poeta, “el segle XXI mileurista corona i imita poetes que havien estat submergits, menystinguts, negats: Andreu Vidal, Enric Casasses, Perejaume i Dolors Miquel”. “El poeta més admirat i imitat pels i per les joves poetes —opina Roig— és Casasses. La seva força és la seva llengua. Bé: tot això de l’oralitat i el barroc català també ho explico a l’annex. No cal insistir-hi. És un esclat breu i intens de la poesia catalana... un esclat barroc i brillant... Mentre que els castellans, subvencionadíssims, el ‘mundo-Cervantes’, i la poesia mundial s’avorria i avorria”.

La nova sentimentalitat, la postmodernitat, no està caducada? Roig considera que “encara és viva a les mans de molts editors, polítics i poe­tes”. “Toni Sala —diu— va llegir el mecanoscrit de Posseït i em va dir que sí: han passat trenta anys des del libel L’estiu de les paparres, però encara manen els mateixos. Fins l’any passat, Sam Abrams i Mireia Calafell duien la Setmana de la Poesia de Barcelona, Manuel Forcano ha dirigit el Ramon Llull, Jordi Llavina encara fa l’elogi dels poetes neosentimenatals i el poeta més venut és Joan Margarit. Evidentment, i per sort, hi ha més poètiques i més poetes. De deixebles del Casasses n’hi ha tants! L’altre dia vaig demanar a la Dolors Miquel que em recomanés poetes nou, els que seguirien els deixebles de Casasses més premiats i amb més presència als recitals i les xarxes, el Pedrals, la Maria Cabrera, la Blanca Llum Vidal, i em va dir que llegís Raquel Santanera, Maria Sevilla, Laia Carbonell, Àngels Moreno, Guim Valls. I n’hi ha més.

El primer llibre de la Maria Sevilla me’l va passar la Juana Dolores, quan fèiem un taller a l’Institut del Teatre sobre J.V. Foix. El llibre de Sevilla és un molt bon primer llibre. I hi ha la Silvie Rothkovic. Les Mallorques són un univers encara inexplorat i ric. Al País Valencià, sembla, encara contiuen practicant la poesia de l’expe­riència, però no ens arriben gaires senyals del seu naufragi. Potser allí viu i escriu el gran poeta català de demà. De moment, com que no hi ha crítics, ni veritable debat, no el podem conèixer”.