L’arquitectura de premi

És temps de premis d’arquitectura: el premi europeu Mies van der Rohe, el FAD d’arquitectura i interiorisme, o els premis d’arquitectura de les comarques de Girona, que atorga la delegació del Col·legi d’Arquitectes de Girona, guardons que coincideixen en el temps i, en el cas dels dos darrers, comparteixen algunes obres. Tots tres ens mostren el més destacat de l’arquitectura darrera i, com cada any, ens fan pensar si no caldria una reflexió sobre això dels premis. Alguns cops em pregunto si hi ha una manera de fer “arquitectura premiada”, si no serà que es fabrica per al premi i si el premi fa una arquitectura. Utilitzant una paraula que trobem al títol del cicle de conferències que ha començat aquesta setmana –organitzat sota l’estela dels FAD d’enguany: “Llenguatge versus estil. Una aproximació en l’actualitat de l’habitatge”–, ens podríem preguntar si hi ha un “estil premi”. 434 obres presentades als FAD, entre les quals se n’han seleccionat 58 i escollit 16 finalistes; són moltes obres per no fer una reflexió, i seria desitjable que un text sobre aquestes qüestions estigués en alguna ocasió entre els presentats a la convocatòria dels premis de “Pensament i crítica” dels FAD.

Una a una, individualment, les obres tenen els seus valors, tot acceptant que algunes peces tenen llenguatges comuns, però és el conjunt el que té un valor propi. En aquest punt cal dir que hauria de ser més senzill poder mirar totes les obres i formar-se una opinió general, i això és de gran importància, perquè tenir opinió sobre el conjunt permet reformular la que podríem tenir de les obres una a una. Per què? Doncs perquè en aquest tipus de convocatòria es construeix una col·lecció que transcendeix la reunió de peces enumerades com a part de l’acta del jurat. De fet, llegint les opinions del jurat d’Arquitectura i Interiorisme del FAD d’enguany sobre les obres –i voldria dir que els textos són radicalment diferents i millors que els de la convocatòria anterior–, podem veure les idees i els principis pels quals s’han seleccionat. Així, trobem: “Una aposta delicada per una continuïtat de tradició compositiva on la bellesa, el respecte i la lògica organitzen un tot”, fent esment a l’edifici d’habitatges del carrer Llacuna de Barcelona. O bé, “Projecte que fuig dels estereotips prefixats en el disseny d’aquesta mena de centres”, en referir-se al CAP Cotet de Premià de Dalt. Paraules com bellesa, o solucions “antigues”, o referències a la contribució dels aparadors per activar l’espai públic a Olot, són un senyal de voler parlar de les coses amb la forma d’una conversa quasi pedagògica. En qualsevol cas, ens trobem davant l’argumentari d’un curador, en aquest cas un curador col·lectiu format per un grup de persones expertes. La tria feta per als premis, doncs, és en realitat una obra en si mateixa, dotada d’una coherència més enllà de la de cada obra presentada, que prefigura una col·lecció amb un “estil” propi i condiciona l’opinió sobre una sola d’elles, i en definitiva fa “visible” l’atmosfera que les uneix.

En tot això es pot entendre –encara que tinc dubtes que ho vegin així els socis del FAD– la importància d’aquestes mostres, més enllà del glamur del lliurament i el que comporta. És en si mateix un esdeveniment que mostra cada any l’estat-de-l’art, és a dir, la base teòrica de l’arquitectura d’aquest país, i el més important és que ara es tracta de l’arquitectura de tota la península, ja que recull obres tant espanyoles com portugueses, cosa que queda reflectida en la composició dels jurats. Penso que no és tan rellevant qui s’endú el premi com la reunió d’obres que es forma. Òbviament, hem de conformar-nos amb els finalistes i seleccionats, perquè la resta de les obres presentades, 360, no són públiques, però almenys hi són, fet que en qualsevol cas faria possible una mirada interessada en un futur, atès que l’opinió sobre la importància dels arxius és unànime i que és a partir d’aquests que es poden fer recerques, organitzar mostres i exposicions o nodrir els museus, i donen testimoni de com pensem quan premiem el que premiem al llarg del temps.