Els Català-Roca al Museu d’Història de Catalunya: Tot queda en família

Pere Català-Pic (1889-1971) va ser un dels grans innovadors en la cultura fotogràfica d’avantguarda de la dècada de 1930, per la seva feina tant de fotògraf com de divulgador de la “nova fotografia”, de la comunicació visual i la publicitat. Potser va ser un dels millors receptors locals de la revolució de la cultura visual, que esclata internacionalment amb la premsa il·lustrada fotogràficament als anys vint. Pioner del fotomuntatge, el seu treball sintonitza amb els de Josep Sala, Josep Massana o Gabriel Casas, que publiquen en revistes modernes com Revista Ford, Art de la Llum o D’Ací i d’Allà. La fotografia moderna equival a la publicitat, diu Català-Pic. Aquesta concepció de la fotografia com a persuasió el portarà a l’equip del Comissariat de Propaganda durant la Guerra Civil, on serà responsable de publicacions. La seva obra més cèlebre la realitzarà justament al Comissariat, el fotomuntatge Aixafem el feixisme, on un peu calçat amb una espardenya trepitja una esvàstica esquerdada sobre un terra adoquinat i on ressona la lliçó de ­John Heartfield.

Com ha passat de manera recurrent al llarg de la història dels estudis fotogràfics, Català-Pic va integrar la seva família al negoci: l’estudi PIC (Publicitat Il·lustrada Català), establert el 1931. Els fills fotògrafs es van iniciar segurament fent feines de laboratori, cosa que determina la seva participació en alguns encàrrecs i fotomuntatges del pare. Aquesta pretesa ( i equívoca) “creació col·lectiva”és el que justifica l’exposició, que presenta el conjunt de l’obra produïda pel pare i pels seus tres fills, Maria Àurea (1920-1993), Francesc (1922-1998) i Pere Català-Roca (1923-2009) com una unitat orgànica, no una suma d’individualitats. La idea de nissaga familiar transcendeix fins i tot el contingut de l’exposició quan ens adonem que el seu comissari és Andreu Català Pedersen, el fill menor de Francesc Català-Roca, i que l’editor del catàleg és el seu cosí Rafael Català Dalmau, un editor habitual de publicacions culturals de la Generalitat. Tot queda en família, tot ben Català (i perdó per l’acudit fàcil!).

Veiem com els dos fills de Català-Pic passen d’aprenents a col·laboradors i que la filla gran fa de retocadora. El criteri d’obra col·lectiva es justificaria per la permanència del fill Pere en el ja decadent negoci familiar, heretat a la jubilació del pare el 1966. Per contra, el fill gran, Francesc, s’estableix pel seu compte el 1948, quan té 26 anys. A la cronologia de l’exposició veiem com, al llarg de la dècada dels cinquanta i seixanta, les respectives carreres dels dos germans divergeixen. La trajectòria ascendent de Francesc es barreja amb l’avantguarda d’artistes i arquitectes espanyols; publica llibres a Barcelona i Madrid, treballa per a l’editorial Destino, i més endavant per a l’Spain is different del Ministeri d’Informació i Turisme de Fraga Iribarne, entre moltes altres coses. El seu germà Pere té una trajectòria descendent: esdevé un fol­klorista, roman en el seu petit món i s’interessa pels Xiquets de Valls i l’anomenada “cultura popular” local; la seva geografia personal es circumscriu als territoris catalans i el seu opus magnum és un llibre sobre els castellers.

A l’exposició l’obra de tots tres es presenta barrejada, sense un criteri cronològic i aparentment temàtic (si és que unes categories tan ambigües com On? Quan? Què? Qui? Com?, etc., es poden considerar “temes”), la qual cosa, malgrat les poc intuïtives cartel·les, demana un gran esforç per identificar les diverses autories. Clarament no és això el que s’ha buscat. Però si es pretenia mostrar l’activitat de l’empresa PIC, per què no s’ha fet així sense més? Per què subsumir a la lògica familiar unes trajectòries de fet individuals i sovint alienes a tal empresa familiar?

La mostra és un símptoma d’una doble malaltia institucional, que produeix un públic infantilitzat

A banda de la mentalitat clànica, hi ha d’altres problemes i, sintetitzant, crec que l’exposició s’ha de veure com el símptoma d’una doble malaltia institucional.

D’una banda, la naturalització de l’hegemonia ideologicocultural de la petita burgesia catalanista d’arrel rural per part del nacionalpopulisme institucional, del qual el Museu d’Història de Catalunya és possiblement l’òrgan principal. De l’altra, la museïtzació pobra i sense rigor de la fotografia, on falta una comprensió historiogràfica del mitjà. Tots dos símptomes convergeixen en la mateixa aspiració: la producció d’un públic infantilitzat i clientelar.

Veiem d’entrada els problemes referents a la fotografia: el primer és una confusió entre obra i arxiu. A la sortida de l’exposició, una cita de Francesc Català-Roca exposa a la seva manera el problema: “L’arxiu és la guardiola del fotògraf”. Altrament dit, l’arxiu és la reserva d’imatges que serveix al fotògraf per fer una obra i per guanyar diners venent-la. Jo matiso: l’obra és un corpus diferent de l’arxiu. Tot i que un fotògraf treballa mitjançant la producció d’un arxiu de negatius, la seva obra és aquella que ha esdevingut imatge pública i ha circulat en vida, allò publicat i exposat. Un autor és l’encarregat de produir la selecció d’imatges del seu propi arxiu, i aquesta és la seva obra, que no es pot delegar, ni un comissari (encara que sigui el seu fill) pot assumir en el seu nom.

Ho diré un cop més: que es facin exposicions pretesament històriques amb còpies noves fetes ex profeso contradiu la condició històrica de l’obra. Aquesta exposició seria inacceptable fora d’Espanya. Sabem que Català-Roca no concebia la noció d’original, que les còpies no eren un fi sinó un instrument per a l’encàrrec. L’obra era la publicada. Quan feia exposicions ampliava les còpies de forma característica a l’estil Family of Man, propi dels cinquanta i seixanta, les quals eren destruïdes o reutilitzades després de l’exposició. L’absència d’aquesta noció d’original ha determinat que tant Català-Roca com els fotògrafs professionals de la seva generació rarament hagin deixat un corpus d’obra d’època. En aquesta exposició trobem que el comissari ha adoptat el criteri del pare, per al qual va treballar, en la formalització de les imatges. S’ha permès enquadraments i ampliacions al seu criteri, així com presentar descarts. Unes llibertats abusives per a qualsevol comissari i que sens dubte s’emparen en el vincle familiar. De nou, tot queda en família.

En un dels vídeos de l’exposició, la conservadora de l’arxiu del Col·legi d’Arquitectes (custodis del fons de Francesc Català-Roca) diu que aquest autor està encara per reconèixer. Potser té raó. Podria haver estat una mena de Robert Doisneau hispànic, homologable als “humanistes” europeus coetanis. Però tal reconeixement ja no es produirà per l’absència d’un corpus, per la mala presentació del treball en les retrospectives fetes fins ara (en bona mesura per culpa de l’autor mateix) i per l’absència d’una intel·ligència “curato­rial” adequada per oferir una interpretació productiva de l’obra, homologable a l’avantguarda internacional i, per tant, fora d’un marc sobredeterminat pel nacionalisme.

Això ens porta a l’altre costat del problema, el de l’inconscient nacionalpopulista.

El primer problema referent a la fotografia de l’exposició és una confusió entre obra i arxiu

En el seu curs de literatura catalana de 1965-1966, Gabriel Ferrater diseccionava com el marc catalanista havia deformat la recepció de la literatura local i havia impedit reconèixer les millors aportacions en subsumir-les en un marc identitari i ideològic homogeneïtzador, l’origen del qual estaria en les polítiques proteccionistes del segle XIX en favor d’una indústria local, feble i incompetent, destinades a salvar la mediocritat: “Això és el greu, resulta que les coses realment, autènticament grans, ningú s’adona de quan són autènticament grans”. El mateix Ferrater, el més brillant i alhora el més outsider de tal sistema cultural, és la prova viva de la persistència d’aquesta malaltia endèmica. “El catalanisme és una màquina de tortura”, deia. Aquesta màquina és la que mou aquesta exposició: com que supedita les aportacions i el talent de Català-Pic i del seu fill Francesc dins d’una lògica clànica i provinciana de petit negoci familiar, està anivellant a l’alçada del pitjor. El comissari de l’exposició ho defensa eficaçment quan presenta els Català, originaris de Valls, com a “representats de l’esperit de la calçotada”.