‘The Newsreader’ i ‘Tokyo Vice’: Periodistes llunyans, o no tant

A les plataformes ha coincidit l’estrena de dues sèries sobre un periodisme llunyà (geogràficament). D’una banda, The Newsreader (Filmin), australiana, sobre una petita redacció d’informatius a la televisió dels anys 80. De l’altra, Tokyo Vice (HBO), basada en l’autobiografia del periodista Jake Adelstein, que descriu la peripècia del primer reporter nord-americà que va treballar a finals del noranta en una redacció japonesa, la del Yomiuri Shimbun, un tabloide gegantí que va arribar a distribuir 14,5 milions d’exemplars.

Adelstein no segueix aquell consell de Blaise Pascal que recomanava no parlar de tu mateix si vols que els altres en parlin bé. Enfront d’un virtuós protagonista, Tokyo Vice ens presenta una societat japonesa molt lesionada i plena, particularment en el gremi periodístic, de tanoques incurables. Ell, el protagonista, l’estranger, els haurà d’ensenyar que no n’hi ha prou de reproduir les versions oficials, que cal treballar fonts alternatives, que cal jugar-se-la, físicament i professional. Potser tot va ser així, però resulta presumptuós. Tot això en un Japó podrit per la màfia, masclista i xenòfob. Hi ha, això sí, excepcionals casos admirables, com la cap de successos del diari que constantment ha de guanyar-se el fet de ser dona i ser coreana. A set capítols hi ha la producció executiva de Michael Mann, que dirigeix el primer amb un exercici de cal·ligrafia que, posteriorment, als capítols emesos per ara, es desdibuixa. Curiosament, un japonès (Kurosawa) ja als anys 50 va fer un dels films més durs, sense indulgència sobre el periodisme sensacionalista del seu país (Escándalo, Shubun). Amb la seva pel·lícula, Kurosawa s’anticiparà a molts films occidentals sobre els perills d’una premsa escandalosa que té totalment apamats els mecanismes i els preus de la mentida. Llevat d’un redactor subaltern que, amb cara de fer-li mal la panxa, mostra la seva repugnància, la principal ocupació dels responsables del diari és tenir totalment calculada la defensa jurídica que haurien de desplegar en el cas d’una improbable demanda.

A The Newsreader tot és més senzill: les trampetes emocionals de l’argument; la construcció narrativa i dels personatges; la màscara que han de portar cada dia els conductors de l’informatiu, no sempre convençuts del que han de llegir al telepromter; la saviesa i, també, atrotinament del periodista veterà que culpabilitza una parella gai en una entrevista que s’havia pensat per combatre les primeres confusions amb l’emergència de la sida... Però és una narració honesta. Ambientada a l’any 1986, més d’un capítol s’organitza al voltant d’una notícia i el seu seguiment. Un atemptat, Txernòbil, el pas del Halley... La sèrie tracta, també, un episodi que passarà més inadvertit a l’espectador d’altres països: la condemna per assassinat d’una mare de la qual, cinc anys més tard, es provarà la seva innocència. The Newsreader viu la seva tardana absolució i planteja com l’emissora mira d’aconseguir l’èxit periodístic. ¿S’ha de pagar per una entrevista? Si és un problema de preu...sempre n’hi haurà que pagarà més. Sobre el tema hi ha un film -Un grito en la oscuridad, A cry in the dark, 1988- amb Meryl Streep i Sam Neill. No és gaire afortunat, però descriu amb cruesa com la premsa local va ser incapaç d’admetre que la desaparició del bebè fos culpa d’un dingo, animal nacional australià. La tribu de periodistes del film no tenen cap dubte sobre la culpa de la mare i passen l’estona fent porres sobre la sentència. The Newsreader no fa sang sobre aquest passat, que no esmenta. La protagonista, encertada en el seu paper, és l’actriu Anna Torv, que ja va fer de periodista en una altra sèrie australiana, un embolic argumental de conspiracions i geopolítica titulat La ciudad secreta de l’any 2016. The Newsreader presenta una galeria de periodistes vocacionals, amb les seves misèries, ambicions i èxits. Creïble.