‘Gent de merda’, un pòdcast normal

Si papalloneges entre els pòd­casts en català més destacats, toparàs amb la veu d’una noia que envia una nota de veu a les seves amigues, seguida d’una falca que t’informa que la Clàudia Rius, la Paula Carreras, la Rita Roig i l’Ofèlia Carbonell són Gent de merda... i que tu també. Aquesta és la primera paradoxa autoreferencial d’un programa molt paradoxal i autoreferencial. Quatre noies joves amb ganes de riure, pensar i comunicar que han tingut èxit parlant de les dificultats i contradiccions que la seva generació té per riure, pensar, comunicar i tenir èxit. En un episodi en què xerren sobre si el públic es pensa que són més ximples del que són en realitat, Rius diu: “Jo et puc intel·lectualitzar el que vulguis. Que tingui un programa amb quatre amigues i parlem de l’horòscop no vol dir que sigui imbècil, vol dir que em ve de gust parlar d’això, i a tomar pel cul”.

Gent de merda és el que passa quan l’educació mediàtica es democratitza. En el naixement del periodisme hi havia ciutadans que treballaven i professionals que comunicaven. Avui tothom comunica. Tal com els recol·lectors d’una tribu de l’Amazones han de conèixer els bolets verinosos i les dames victorianes havien de dominar el llenguatge dels vanos, l’adolescent del capitalisme contemporani necessita saber fer anar mems, filtres fotogràfics i el registre postirònic. I un públic així de complex no en té prou amb el locutor formal que t’explica en paraules planeres un tema important. Quan tothom és hàbil comunicant, la quotidianitat esdevé un tema tan interessant i fèrtil com l’excepcionalitat. Aquest és l’espai en què floreixen els pòd­casts.

I elles ho sabien. Contra el tòpic de l’espontaneïtat –un pòdcast com el que sortiria si ens gravéssim les converses amb els col·legues tal com ragen–, la realitat és que la competició per estilitzar la quotidianitat és ferotge i requereix destreses i coneixements molt determinats. Per això no ens hauria d’estranyar que Rius, Carreras i Roig siguin periodistes, i que Carbonell, música de formació, ja exercís d’articulista i microcelebrity tuitare abans de començar el pòdcast.

La resta és una història d’èxit. Des d’un inici autofinançat el febrer del 2020, el pòdcast de seguida va brillar en el buit detectat, fins que Ràdio Primavera Sound les va fitxar. Amb 329.836 reproduccions el maig del 2022, Gent de merda no és un pòdcast de masses, sinó un actor influent en l’avantguarda de la cultura en llengua catalana, un format que és per a la ràdio el que el cinema independent és per als blockbusters. Convenientment, el Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona les va escollir per fer un programa en directe.

Tot plegat és així perquè aquesta i no una altra és la normalitat de les Gent de merda. Dividit en seccions amb un guió lax que fa que la major part de la conversa sigui improvisada, el centre de gravetat de cada programa és un convidat. I la gràcia d’aquests convidats, el fil conductor que uneix el músic Guillem Gisbert amb la influencer Julia­na Canet, passant per l’artista Joan Fontcuberta, és que, si el pòdcast no existís, qualsevol de les quatre presentadores aniria igualment als seus concerts, faria like a les seves stories o visitaria les seves exposicions. El resultat és una mitja hora que equilibra entrevista convencional, digressions brillants, humor lleuger, safareig afable i moltíssima autoconsciència, fins a crear un efecte tan aparentment quotidià que només podria ser el producte curosament elaborat per quatre professionals de la cultura excepcionals i talentoses que fan veure que pensen, però saben molt bé el que fan.