Vida eterna

Recordo la mare repetint una frase que havia après de l’avi. “Viatgeu com les maletes”, fent el turista sense fixar-nos massa en res, passant de tot. Era la mirada que s’estrenava. Després el temps de descobrir món sense els pares, però sense tota la seguretat, amb les guies acolorides amb gràfics i fotografies, a la recerca dels museus i monuments destacats amb tres estrelles, caminant pels recorreguts obligatoris i així poder gaudir d’una experiència única però empaquetada, com si la ciutat fos un parc temàtic per a adults i no et fos permès perdre’t cap atracció. Darrerament, quan ja recordes el tramat de les capitals on et reconeixes europeu, el deambular sense destí, amb la confiança vergonyant, això sí, que tard o d’hora podràs recórrer a Google Maps, el mòbil, com una brúixola que et vigila, et dirà que al cap de cinquanta metres gira a l’esquerra. Ara un nou aprenentatge viatger, de fet, de la joia de viure. Si els sediments catalanoaragonesos de Roma me’ls va descobrir fa pocs anys Josep Vicent Boira, ara Josep Maria Fonalleras, a Un cafè a Roma, convida a sentir la Ciutat Eterna com una escola de la vida i de la bellesa.

M’assec amb ell a la terrassa del Tre Scalini a Piazza Navona. Llegeixo una pàgina. Imagino el Fonalleras infant seguint el seu pare la primera vegada camí del Vaticà, després em sembla escoltar la veuassa de Modest Prats dirigint el grup de gironins que l’acompanyen. Aixeco el cap. Miro l’anar i venir de la gent a través de la sensibilitat que m’imposen les pàgines que acabo de llegir. Veig els turistes escoltant la guia explicant la tensió entre l’arquitecte i l’escultor o dient-los que sota d’ells perviuen els arcs de la ciutat clàssica, els que podré resseguir amb les mans a la sala d’exposicions de Cervantes al costat de les pintures de Chillida. El llibre, l’art i la vida.

Si a Roma les capes de la història se superposen les unes a les altres, fent que el present no existeixi sense el passat, el coneixement i l’amor per la ciutat de Fonalleras funciona com una lent d’augment i, llegit el seu llibre, ja no pots veure-la com la veies abans. Segueixo al Tre Scalini. De la tauleta torno a la pàgina i la pàgina em retorna al carrer. Té raó, al bar no són tres sinó només un esglaó. Sí, els cambrers van uniformats a l’antiga. No demano el tartufo allà panna perquè he de seguir caminant, però espero que el gelat de festuc sigui de Sicília i així intentar reviure els gustos i les sensacions que el llibre ens fa assaborir després de trenta vegades d’haver tornat a la ciutat. Pels detalls i per l’esperit que sabem que hi podem descobrir cada vegada. Per això hi tornem i a partir d’ara amb la seva memòria, per “refer els camins que ja hem trepitjat i trepitjar-ne de nous, per buscar les coses essencials que se’ns apareixen sota les formes més impensades”.