La Beckett furga en l’‘Obsolescència programada’ humana i femenina

Anna Maria Ricart ha escrit una obra que juga amb el surrealisme però que ens escup una realitat cruel: la de moltes dones a partir dels 50 anys

Els tres protagonistes d''Obsolescència programada'.
Els tres protagonistes d''Obsolescència programada'.Sergi Panizo (David Ruano)

Molts segueixen pensant que la reina de l'obsolescència programada és la impressora. Algú ha intentat mai portar-ne una a arreglar? No, oi? Tothom ha calculat que li sortia més barat comprar-ne una de nova. Algú n'estarà traient profit, d'això (no pas el planeta...). Un altre exemple és el de la rentadora: quan peta, venen uns senyors de la botiga d'electrodomèstics, se la queden i te'n deixen una de nova. Que has comprat i pagat, religiosament. Amb totes les prestacions del segle XXI. I hi ha més exemples, d'artilugis que no compensa reparar. Alguns (algunes, majorment) ni tan sols són màquines...

Más información
‘El sensespai’, a la Flyhard, descobreix el dolor amagat rere un diagnòstic
Ranxeres i tequiles per a ‘El último adiós’ al Tantarantana
La vida en una partida de Monopoly

Anna Maria Ricart ha escrit Obsolescència programada (en cartell a la Beckett, fins al diumenge), que dirigeix Mònica Bofill, que interpreten Victòria Pagès, Gemma Martínez i Albert Triola i que ha produït la Sala Trono, de Tarragona. "La Mònica em va demanar que escrivís alguna peça per a ella", explica la dramaturga. "Poder escriure una obra sabent que es representarà és un luxe!". Ricart fa anys que viu d'escriure teatre (el què és un altre luxe). Diu que disfruta amb adaptacions, com ara la de Jane Eyre, de Charlotte Brontë, que va fer amb Carme Portaceli al Teatro Español de Madrid i vam veure al TNC, troba que "és fantàstic passar una història a un escenari", però... "Em costa posar-me a escriure per a mi", revela. I aquest cop ho va poder fer amb garanties, perquè la idea, que tenia alguna cosa a veure amb les rentadores, com veurem, va agradar a Joan Negrié, de la Sala Trono (que la programarà a l'abril), amb qui havia treballat precisament a Jane Eyre, i va apostar per muntar-la.

L'obra està plena de tendresa i de sentit de l'humor, juga amb la poesia visual amb una escenografia minimalista, esprimeix, a cops de llum i de música, records tan íntims i tan universals que ens són molt propers, i juga amb el surrealisme però, alhora, ens estampa a la cara una realitat dura, terrible, cruel: una dona d'uns 50 anys entra en una botiga d'electrodomèstics i pregunta a la propietària per una rentadora, esclar. Se'n va, però hi torna. La seva intenció és... instal·lar-se uns quants mesos (nou...) en aquella botiga, tan blanca, diu, que la relaxa.

Vol tornar a començar precismanet en aquell lloc. Vol trobar el punt en la seva vida en què va deixar de ser útil, com un electrodomèstic. Entre fogots, records, consells i fantasies, s'hi acabarà quedant i teixirà una relació amb la Marta (la botiguera) i el Pere, l'home que hi va a reparar coses (atenció), on cadascú té els seus problemes i cadascú pot aportar solucions a la tribu.

"Són tres personatges solitaris que no encaixen en un món que avança tan ràpid com el nostre", diu la dramaturga. Potser una mica friquis...? "Sí, friquis", interromp, per advertir: "Però en el bon sentit, friquis de bon rotllo. Són especials, actuen de maneres diferents i venen de llocs diferents, però s'hi troben i fan comunitat, fan tribu. I aprenen coses junts".

"Volíem una actriu que tingués més de 50 anys, tambe perquè ja no hi ha tants bons papers per a dones d'aquelles edats. I la Victòria Pagès era perfecta", diu Anna Maria Ricart, que en té 54. "Les dones, als 20 anys parlen de nòvios amb les amigues, als 30 o 40 parlen dels fills i als 50, parlen d'allò que els passa". O d'allò que no els passa: "Se senten com rentadores que ja no fan servei".

"De vegades ens atropella la vida", raona l'autora. "Cal regenerar-se. I no siguem ingenus: no és gens fàcil. S'ha de fer dels del propi entorn, valorant el teu voltant... I mirant al passat, perquè és obvi que el futur no és engrescador quan ja has deixat de servir a una societat de consum, és a dir, quan ja no ets maca, no pots tenir fills...". Veurem que aquest passat també passa per la ficció i que, fins i tot així, costa que sigui com un voldria. Les històries de cadascun es trepitgen, se solapen, es molesten... S'indignen! "Perquè ens les expliquem com ens convé", aclareix Ricart.

El missatge i la reivindicació de l'obra són prou clars. Però a Anna Maria Ricart li agrada "deixar les coses molt obertes" als seus textos. Tothom arribarà a conclusions pròpies, com hi han arribat els actors, "que passen el text pel seu cor i, per això, sempre aporten i cal escoltar-los". Potser hi hauria prou amb una cosa: "Que complir anys no fos tan negatiu en tants aspectes de la vida. De la vida de les persones, però, sobretot, de la de les dones".

Sobre la firma

Toni Polo Bettonica

Es periodista de Cultura en la redacción de Cataluña y ha formado parte del equipo de Elpais.cat. Antes de llegar a EL PAÍS, trabajó en la sección de Cultura de Público en Barcelona, entre otros medios. Es fundador de la web de contenido teatral Recomana.cat. Es licenciado en Historia Contemporánea y Máster de Periodismo El País.

Normas

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS