Gabriel Alomar, retrobat

"Desert d’amics, de béns e de senyor, / en estrany lloc i en estranya contrada”. Aquests versos del valencià Jordi de Sant Jordi haurien pogut ser l’epitafi de Gabriel Alomar Villalonga (Palma, 1873-El Caire, 1941), mort a l’exili egipci, on havia format part de l’extinta legació republicana. El franquisme va intentar extirpar-ne tota memòria i, per exemple, fins al 1957 no va indultar el milió de pessetes de sanció que havien heretat la seva vídua i els fills.

Però, contra tot pronòstic, ja des de finals de la dictadura, cercles polítics, culturals i acadèmics vinculats especialment a les esquerres mallorquines van començar a recuperar el seu nom i la seva obra. El “Gabriel Alomar, oblidat” descrit per Joan Lluís Marfany donava pas a la reedició dels escrits principals; a l’estudi de la trajectòria; al retorn de les restes el 1977; a la creació d’un Centre d’Estudis —des del 2001, Fundació— amb el seu nom per part del PSIB; al nomenament com a fill il·lustre de Palma (1983) i predilecte de Mallorca (2015), i a l’impuls —en procés des del 2000— de les obres completes.

Amb l’excusa del 80è aniversari de la seva mort, tots aquests treballs previs han fet eclosió els darrers mesos en una sèrie d’iniciatives de més gruix recercaire i polític. Així, a la reivindicació primerenca des del socialisme i el regionalisme mallorquins, s’hi ha sumat una nova generació que, tant des de les Balears com des de Catalunya, hi cerca un cappare per a un projecte vertebrat entorn de la tríada amb què precisament Xavi Milian i Roc Solà han titulat la selecció d’articles de Gabriel Alomar: Republicanisme, catalanisme i socialisme (Tigre de Paper & Lo Diable Gros, 2021).

El cicle El moment Alomar, celebrat el novembre passat entre Barcelona i Palma, evidencia com aquesta tríada sedueix també l’Institut Sobiranies (impulsat per Xavier Domènech, Gemma Ubasart i Lluc Salellas, entre d’altres), ja que li facilita bastir una genealogia alternativa des de la qual promoure i muscular un espai progressista superador de les tradicions i els partits dominants actualment. A més, la figura del polígraf mallorquí permet teixir complicitats entre sectors afins ideològicament de Catalunya i les Balears que potser parlen la mateixa llengua, però no sempre el mateix llenguatge.

Per apamar-ho, i sota l’advocació de la UIB i l’IEC (del qual va ser membre Alomar), el novembre del 2019 van aplegar-se a Palma 25 especialistes: d’aquella convocatòria n’ha sorgit el volum coordinat per Damià Pons i Pere Rosselló, on, més enllà de la disparitat i complementarietat de tota obra col·lectiva, sobresurten tres trets rellevants ahir i ara. En primer lloc, la ploma d’Alomar és present a pràcticament totes les capçaleres del moment, tot convertint-lo en un referent ineludible en la publicística de l’època i en una font inesgotable de properes recerques.

Segon, hi ha la solidesa d’un pensament polític en construcció i evolutiu, però que es fa fort en un republicanisme laic i d’esquerres d’empelt francès amb què aspira a reformar Espanya, sense renunciar ni a l’autogovern ni a una catalanitat entesa de manera àmplia. I, finalment, trobem el seu paper com a intel·lectual que, com ens recorden Margalida Mestre i Oriol Nel·lo, “cerca de fer transitar la cultura catalana de regionalista i tradicional a universalista i moderna”, tot vindicant el “civisme, l’arbitrisme, el classicisme, l’aristocratisme intel·lectual i el cosmopolitisme”.