Benvinguda, M. Butler

Vaig sentir la paraula woke per primera vegada la tardor del 2018. Un professor afroamericà de la Universitat de Nova York explicava que un alumne, també afroamericà, li havia preguntat si era compatible ser woke amb tenir una nòvia blanca. Woke volia dir políticament desvetllat, en guàrdia perpètua davant les injustícies racials. El professor havia respost negativament: triar una companya caucàsica implicaria un cert grau de racisme interioritzat. Ningú no es va immutar pel veredicte del professor. El tarannà de l’intercanvi era l’habitual en un cercle progressista de l’era Trump. El terme woke feia dècades que estava en circulació dins l’activisme afroamericà, però feia poc que s’havia catapultat al mainstream i començava a abraçar altres opressions, com les de gènere i LGTBI. Era una etiqueta que es duia amb un cert orgull, que indicava un estar alerta i en oposició frontal a qualsevol cosa que fes tuf del vell ordre social. Al cap de poc, un periodista parlaria de “the Great Awokening”, el gran Despertar, per referir-se a la creixent preocupació del votant demòcrata per les identitats de gènere i la desigualtat racial —o, com s’havia posat de moda dir-ne, el racisme estructural.

Una vegada em van explicar que els arbres de Nadal solen morir de camí cap a Jamaica. Les sales d’estar caribenyes passarien les festes adornades de cadàvers ressecs, amb les branques cobertes de garlandes per amagar la incongruència. Passa una cosa similar amb els debats de la guerra cultural nord-americana: travessen l’Atlàntic tard i estrafets. El wokeisme —com s’ha arribat a anomenar tot allò que sona vagament woke— n’és un cas paradigmàtic. Tres anys després de la conversa amb el professor, el terme ha estat tan trinxat que l’utilitzen gairebé exclusivament els seus detractors, sempre amb voluntat d’escarni i per desacreditar-ne els discursos i iniciatives. Dins del Partit Demòcrata, la política woke, entesa com una adopció institucional del llenguatge activista, perd adeptes acceleradament. Alguns mitjans ja culpen aquesta retòrica política de les pèrdues electorals del partit, a qui acusen de governar per a prescriptors urbans de Twitter i no per a un electorat ampli. Fins i tot la congressista demòcrata Alexandria Ocasio-Cortez piulava fa poc que “avui en dia només la gent gran utilitza el terme woke”.

A casa nostra, però, polítics i opinadors a banda i banda n’imiten les formes. És normal que el marc conceptual nord-americà es filtri a les converses d’arreu. Les seves ferides històriques estan ben explicades i en tenim els altaveus instal·lats a casa les 24 hores del dia. Ens resulta natural anomenar TERF a qui s’oposa a la legislació protrans, i referir-nos a les denúncies per assetjament a les universitats catalanes com el MeToo nostrat. El feminisme i la lluita LGTBI no són en si una importació nord-americana; al contrari, tenen arrels històriques locals i beuen d’influències regionals diverses. Avui en dia, però, s’articulen inevitablement amb el llenguatge de les batalles culturals nord-americanes.

A Espanya vam veure com Vox provava d’imitar el populisme identitari desenfadat que va dur Trump a la presidència. Ara, el govern de la Generalitat abraça la mateixa política que el Partit Demòcrata prova de deixar enrere —la política entesa com a batalla per l’hegemonia cultural i del llenguatge—. Això últim sovint de forma literal: la consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge, va inaugurar l’activitat de la conselleria amb una polèmica per l’ús del mot totis, terme inclusiu per a persones no binàries provinent de l’activisme lingüístic. Entrevistada a TV3 al febrer, Verge va encetar la seva intervenció afirmant que “no hi ha cap estructura ni cap espai d’interacció social on el masclisme no estigui present”. La retòrica vaga de denúncia permanent ja és moneda corrent a les institucions. Quan al gener passat el ple del Parlament va aprovar una proposta de resolució per indultar les dones acusades per bruixeria a Catalunya, la diputada d’ERC Jenn Díaz va afirmar que “la nostra societat és el resultat” del fenomen medieval de la cacera de bruixes. El president Pere Aragonès va qualificar l’assassinat de dones als segles XVII-XVIII de “feminicidi institucionalitzat”.

El govern català no ha estat l’únic a tenir un gest simbòlic envers les pròpies bruixes. El parlament d’Escòcia fa anys que prova de tirar endavant una mesura similar, i podria aprovar-la els propers mesos. El 2008, el cantó suís de Glarus va indultar Ana Göldi, una dona decapitada el 1782 després d’haver estat acusada d’embruixar un nen, considerada de les últimes víctimes de la cacera de bruixes a Europa. El referent primer, però, arriba dels Estats Units. L’any 2001, la Cambra de Representants de Massachusetts exonerava cinc de les dones executades per bruixeria als judicis de Salem de 1682. Aquell any, durant un episodi d’histèria puritana col·lectiva, les autoritats colonials de Nova Anglaterra van penjar catorze dones, cinc homes i dos gossos. Les bruixes de Salem van obtenir un lloc central a l’imaginari popular nord-americà, inspirant desenes de pel·lícules, sèries i productes culturals diversos.

La votació catalana, però, anava més enllà dels greuges històrics. La votació parlamentària va formar part d’una campanya més àmplia que va incloure l’estrena del documental Bruixes, la gran mentida, una coproducció de la revista Sàpiens i de TV3. Lluny de centrar-se exclusivament en la investigació duta a terme pels historiadors de Sàpiens, el documental estableix una continuïtat històrica entre la situació de la dona catalana al XVII amb l’actual. Les recreacions de víctimes patint tortures medievals s’alternen amb entrevistes a víctimes contemporànies d’abús sexual i amb dones que denuncien ser discriminades per dur hijab. La comparació es fa a l’engròs i sense parar atenció a diferències subtils pel que fa drets i condicions de vida. El missatge final és el mateix amb què Tània Verge va encetar la seva entrevista —“no hi ha cap estructura ni cap espai d’interacció social on el masclisme no estigui present”—, una premissa necessària per justificar l’existència de la seva conselleria.

Però l’episodi més útil per il·lustrar aquesta dislocació espaitemps va tenir lloc el gener passat, quan el govern de Pere Aragonès va atorgar el Premi Internacional Catalunya a la filòsofa nord-americana Judith Butler. El guardó, dotat amb 80.000 euros, va ser creat el 1989 amb l’objectiu d’“oferir als catalans exemples de la més alta qualitat i exigència en tots els aspectes”. Butler, que s’identifica com a persona no binària, ha estat ponent habitual al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, on recentment ha promocionat el seu últim llibre, La força de la no-violència (Tigre de paper, trad. Lourdes Bigorra). La seva obra magna Gender Trouble, però, no va existir en català fins a l’any 2021. Traduït com a Problemes de gènere (Angle Editorial, trad. Bel Olid), aquest assaig acadèmic de 1990 va establir la base dels estudis de gènere contemporanis, qüestionant el binarisme home-dona i equiparant l’expressió de gènere a una performance que fem en el teatre social. La proposta més revolucionària de Butler va ser, potser, qüestionar la distinció clàssica entre sexe (biològic) i gènere (cultural), tot proposant que l’assignació d’un sexe en el moment de néixer és en si una construcció social i, com a tal, qüestionable i revisable al llarg de la vida.

Trenta anys després de la publicació de Gender Trouble, les teories trencadores de Butler han esdevingut estàndard més enllà de l’acadèmia. El discurs de Butler domina les institucions culturals i periodístiques de l’elit liberal nord-americana, i es troba al nucli de legislacions tan properes com la projectada llei trans a Espanya. És un discurs que ha generat oposicions d’intensitat i motivacions diverses. Les menys interessants són les que hi busquen les contradiccions en nom de fòbies i intoleràncies antigues. És habitual veure opinòlegs i polítics menors criticant l’anomenat discurs woke pel broc gros, però de manera deshonesta, sense explicitar les conseqüències de la seva posició. Però també hi ha crítiques raonades, que no sorgeixen d’una pulsió retrògrada o d’una simple burla de l’obscur estil de Butler (Gender Trouble és farcit de frases com “la iterabilitat de la performativitat és una teoria de l’agència, que no pot rebutjar el poder com a condició de la seva pròpia possibilitat”; ja el 1999, el diari The Guardian li va atorgar el seu premi a la frase més mal escrita al món). El que s’obre camí és la intuïció que la dissolució de totes les categories pot ser interessant com a exercici teòric, però a la pràctica ens incapacita per parlar honestament i lliure de realitats que veiem amb els propis ulls.

Poc abans de rebre el guardó català, Butler va criticar al diari The Guardian les reaccions globals contra la infiltració d’una “ideologia de gènere” cuinada en departaments teòrics de les universitats nord-americanes. Butler hi agrupa fets, debats i notícies diverses d’arreu del món. Dins un mateix sac cauen la votació del parlament hongarès per eliminar l’ensenyament d’assumptes relacionats amb “l’homosexualitat i el canvi de sexe”, els exabruptes de Bolsonaro o les declaracions del president francès Macron, que va alertar que l’acadèmia del seu país es troba infestada de “ciències socials totalment importades dels Estats Units”. La conclusió de Butler és que qualsevol crítica a una adopció dels corrents de pensament nord-americans, i en particular del seu camp d’estudi, és feixisme. Només s’expliquen les reserves a les seves teories —culturalment dominants— en el cas de provinguin de l’homofòbia, la transfòbia i d’un impuls nacionalista i reaccionari “construït sobre la supremacia blanca, la família heteronormativa i la resistència a qualsevol qüestionament crític de les normes establertes”.

Mentre Butler, que es troba en el punt àlgid del seu poder, atribueix mala fe, ignorància o fanatisme a tothom qui critica els seus postulats, els pensadors més independents i audaços proven de matisar-los o superar-los. Aquest és només un exemple d’un mar de fons que indica que les batalles culturals que imagina la Generalitat han quedat endarrerides pel jet lagtransatlàntic. El problema no és premiar Butler, que al cap i a la fi ha canviat el món i ha obtingut tot el reconeixement merescut, sinó fer-ho en el moment en què significa una aposta segura pel cavall guanyador, més dirigida a congratular-se un mateix que no pas a premiar idees valentes i arriscades.

A la pel·lícula Bienvenido Mr. Marshall (1953), el poble de Villar del Río es prepara per rebre un comboi d’emissaris del nord-americà Pla Marshall. Enlluernats per la promesa de progrés, els veïns esdevenen la versió d’ells mateixos que creuen que complaurà més els visitants. A la sàtira de Berlanga, almenys, els vilatans s’adaptaven a l’expectativa del poderós visitant amb l’esperança de treure’n quatre dòlars. Avui som nosaltres qui els paguem, donant-los les gràcies amb un somriure a la cara.