Uns morts molt pesats

TV-3, IB3 i À punt, televisions públiques de les tres comunitats catalanoparlants, han estrenat el mateix dia una sèrie on totes tres, de manera desigual, participen en la producció. Es tracta de Després de tu. Amb un cost inicial de 1.150.000 euros, el canal valencià n’ha aportat el 65% i s’ha fet càrrec del rodatge. La participació de TV-3 és del 25%. Les productores que hi intervenen són la valenciana Albena i Minoria Absoluta (Polònia, Està passant...). Aquesta col·laboració entre les tres emissores té una lògica evident que una política matussera d’inspiració blaverista ha negat molts anys, i és la millor cosa que es pot destacar sobre els primers quatre episodis emesos.

Després de tu ens presenta el Pau, a qui fa poc se li ha mort la dona, la Raquel, d’un ictus. Pare d’un parell d’adolescents, ara ha d’organitzar la vida familiar amb l’ajuda episòdica de la seva mare. Amb dificultats per superar aquesta trista circumstància, tota la família va al psicòleg. El Pau mitiga el dolor de l’absència mantenint converses amb la seva dona, a qui solament ell pot veure i amb qui pot parlar. Una companyia fantasmagòrica, però de cos present (menja, riu, dona consells, apareix i desapareix sobtadament...).

L’enunciat argumental fa pensar immediatament en la comèdia dramàtica After life. Ricky Gervais, però, ens hauria de perdonar per haver-ho fet. La relació del protagonista d’After life, Tony, amb l’esposa difunta consisteix a repassar diàriament vídeos familiars d’ella. És incapaç d’alleugerir el seu dol. Sense voler dissimular la tristor que l’ofega, es converteix en un subjecte molt poc sociable. Però no hi ha irrupcions de l’espectre de l’esposa en la vida del Tony. En canvi, a Després de tu, la Raquel s’apareix constantment al Pau. La sèrie és una comèdia, ni tan sols una comèdia negra. Sembla com si els creadors entenguessin el gènere com l’obligació que no hi hagi cap escena sense un gag. I els actors es veuen obligats a una incòmoda obediència a aquesta manera d’acostar-se al gènere. Parlen sabent que fan comèdia. Poques vegades et pots creure uns personatges que veus intentant perpètuament provocar la rialleta. I això que hi ha excel·lents actors, com el protagonista, Sergio Caballero, i Amparo Moreno (la mare), que està més còmoda amb el to.

La primera temporada té 20 capítols. És un disbarat, perquè compromet molt la graella, sobretot si l’audiència en fuig. A TV-3, els dos capítols de la nit de l’estrena van fer un 11% (267.000) i un 9,1% (211.000). Diumenge passat, l’emissió del quart episodi a TV-3 solament va tenir 126.000 espectadors (6,7%). Carles Alberola i Chon González, els directors del producte, haurien de pensar que After life, una bona sèrie, té tres temporades de sis capítols i que la darrera ja pateix d’episodis repetitius.

Després d’una nit inaugural decebedora, irritant, els dos capítols de diumenge passat van donar algun moment de descans en aquesta fatigant alegria que vol provocar la sèrie. Per exemple, el fill demanant temps al pare per intentar saber què vol ser a la vida. Com també va tenir un altre to l’escena de la filla en què es queixa, com teoritzant el principal problema de la sèrie, que a casa sempre la volen veure riallera.

Però hi ha dos nyaps insalvables. Un, el psicòleg, víctima d’una ridiculització infantil. Billy Wilder, que no va perdonar mai que Freud no li donés una entrevista quan era periodista, es va riure del gremi amb molta més gràcia. I l’aparició constant de la Raquel, convocada pel seu marit. Realment sembla molt feliç de l’altra vida estant... però a l’espectador aquesta mena de difunts se li poden fer molt pesats.