Art maltractat als carrers de Barcelona

El submarí de Josep Riera i Aragó emergeix entre terra i orina. Tres peces de bronze, que representen un submergible, es perfilen al terrari dels jardins d’Hiroshima, al Baix Guinardó, a Barcelona. El terrari, recorda el creador d’aquesta peça d’art, va ser concebut com a espai de joc infantil. Ara, en canvi, serveix de pixador oficiós de mascotes, extensió d’un pipicà limítrof. “La terra té un estat de conservació lamentable”, critica Riera i Aragó, i amplia la seva reflexió al conjunt de la ciutat: “No hem aconseguit monumentalitzar els barris, sinó degradar les escultures”.

EL PAÍS ha analitzat l’estat de conservació de prop de 80 obres d’art públic de Barcelona. El recorregut confirma que les principals amenaces per a aquestes peces són l’incivisme i els excrements d’aus, tal com explica a aquest diari Sara Hernández, conservadora i restauradora de béns culturals. Un altre agent nociu detectat és la indeguda cura de l’entorn on estan instal·lades, com seria el cas del submarí de Riera i Aragó.

Más información

Els grafitis als trens costen 6,5 milions d’euros a Renfe

‘La Violetera’, vandalitzada

Vandalisme i murals urbans

L’Ajuntament destina 1,2 milions d’euros anuals al manteniment i restauració dels prop de 1.500 conjunts d’art i monuments públics que té la ciutat. Carme Hosta, tècnica de la Direcció de Serveis d’Arquitectura i Patrimoni de l’Ajuntament, defensa la tasca que duen a terme, tot i que lamenta que el pressupost que se’ls assigna està estancat des de fa més d’una dècada i continua sent inferior als diners amb què comptaven abans de la crisi econòmica que va arrencar el 2008. Aquest departament compta amb una brigada que recorre cada dia en furgoneta la ciutat per detectar algun problema i actuar, un altre equip que porta a terme accions previstes i, finalment, els tècnics contractats per a les tasques de conservació i restauració.

Les defecacions d’ocells són evidents en escultures emblemàtiques com Las pajaritas, de Ramón Acín, al Clot, i a La deessa, de Josep Clarà, a la plaça Catalunya. L’incivisme també és el pa nostre de cada dia i a tot arreu. No se salven dels grafitis ni les 22 columnes que hi ha als jardins d’Hiroshima, concebudes com un tribut als morts en l’atac nuclear de 1945. L’onada, de Jorge Oteiza, davant el Macba —i propietat d’aquest museu—, és un dels casos més flagrants d’obra d’art que pateix constantment el vandalisme de grafiters.

Al mateix barri, al Raval, apareix completament cobert per pintades l’homenatge al cantant Emili Vendrell, un conjunt format per un relleu de Rafael Solanic i una font amb forma de cascada de Beth Galí i Rosa Maria Clotet. Una línia del segle XVIII que dona la benvinguda a la Casa de la Misericòrdia llueix pintada amb un tag, la firma d’un grafiter.

El monument a la sardana, a Montjuïc, de Josep Cañas, ha estat objecte d’atacs, el més recent el 2020, en el qual uns desconeguts van amputar les mans a les figures. Un altre conjunt d’obres d’art guixades i grafitejades de manera habitual s’ubica a la plaça d’accés a l’Estació de Sants: són tres creacions dels escultors Elisa Arimany, Sergi Aguilar i Pep Canyelles. La ubicació original d’aquestes tres escultures de ferro, propietat d’Adif, havien estat les andanes de l’Estació de França. Una altra institució de referència de la ciutat, La Fira de Barcelona, conserva a l’accés del pavelló número 8, l’antic Palau de la Metal·lúrgia, un mosaic de l’Exposició Internacional de 1929 al qual li falten bona part de les rajoles. La historiadora i comissària d’art Victoria Combalia opina que l’estat de l’art públic a Barcelona és millor del que es creu, i afegeix que si ha fallat alguna cosa és que no es posen prou en valor amb localitzacions més idònies. Casos de falta d’adequat reconeixement serien Alto Rhapsody i Landa V, creacions d’Anthony Caro i Pablo Palazuelo, respectivament. Les dues peces, de ferro, es van dipositar en un parterre del parc de l’Espanya Industrial, sense cap senyalització que les identifiqui; el principal problema és que s’utilitzen com a espai per orinar, ja que la seva forma permet ocultar-s’hi. La figura més emblemàtica d’aquest parc, el drac i tobogan d’Andrés Nagel, també és utilitzat com a mural per a grafitis.

En moltes de les escultures s’identifiquen els senyals de pintades esborrades per la brigada de manteniment de l’Ajuntament: així és al mateix drac de Nagel; al Gat de Botero (Raval); a Talps V, l’obra de Chillida a la plaça del Rei; al Raspall del vent (Vila Olímpica), de Francesc Fornells, i a El petó de la llibertat (al barri Gòtic), de Joan Fontcuberta, una de les creacions artístiques més instagramejades de Barcelona. Malgrat els esforços per conservar-la, aquesta última té dos grafitis als extrems superiors.

Hernández opina que la problemàtica no és exclusiva de Barcelona, tot i que el Govern municipal sí que hauria pecat de falta de planificació en les necessitats de manteniment quan s’adquirien les obres d’art contemporani. Hernández posa com a exemple El mur, de Richard Serra, ubicada el 1984 a la plaça de la Palmera, a la Verneda. Les dues parets que formen la peça són objectiu fàcil de pintades. Hernández adverteix que per cobrir els grafitis s’ha utilitzat pintura blanca de diferents subtonalitats, en comptes d’utilitzar sempre la mateixa.

El dissenyador i artista Javier Mariscal no detecta una problemàtica de vandalisme a Barcelona, i valora que el manteniment de les obres és l’adequat. La seva escultura La gamba, a la ronda del Litoral al seu pas pel districte de Ciutat Vella, ha necessitat ser restaurada en diverses ocasions i sempre s’ha fet servir la pintura que ell va indicar, afirma Mariscal. La seva queixa és d’una altra índole: demana que es recuperi l’ímpetu per encarregar art públic que va tenir el Consistori durant els Jocs Olímpics de 1992. El creador del Cobi té la sensació que l’equip de l’alcaldessa, Ada Colau, no creu en la introducció de noves escultures perquè “ho veuen com una cosa pija”, i es mostra convençut que és el moment d’apostar per això per acompanyar la conversió en zona de vianants de la ciutat a partir de les superilles.

Antoni Remesar, professor de la Universitat de Barcelona i director del grup d’investigació Polis d’art i disseny a la ciutat, també constata que el temps de l’art públic ha passat: “Ja no està de moda, no coincideix amb les noves tendències ideològiques, ara si s’aposta per alguna cosa és pels murals de l’art urbà”. Remesar trenca una llança en favor del treball de l’equip d’Hosta: la conservació és òptima, el principal problema, segons aquest acadèmic, és la degradació del context en què s’ubiquen les obres d’art: “L’espai públic està més deixat que abans. Els nostres exalumnes estrangers, quan tornen a Barcelona, ens comenten com ha empitjorat la ciutat en aquest sentit. I si l’entorn de l’obra perd, la sensació en conjunt és negativa”.

A Ciutat Vella hi ha un cas paradigmàtic de degradació de l’entorn, la del bust de marbre i font de pedra de Montjuïc en homenatge a Alexander Fleming, una creació de Josep Manuel Benedicto: la plaça sencera on s’ubica l’escultura està grafitejada, excepte el monument. Hosta confirma que, si la peça artística està neta, és per la tasca del seu equip. “Des del 2002 portem el manteniment d’escultures i no veig que la situació hagi millorat”, diu aquesta arquitecta tècnica de l’Ajuntament, els problemes són els mateixos, i per molt que confiïs en la bona voluntat de la gent, no funciona. Hosta afegeix que on es preserven millor les obres és allà on el veïnat “les fa seves com a part del barri”.

“Deixadesa del conjunt de la ciutat”

Hosta assegura que l’estat de l’art públic de Barcelona no és pitjor que en altres ciutats, una cosa de què discrepa Riera: “Tinc escultures al Japó, a Bèlgica i a Holanda, i en cap d’aquests països tinc els problemes de Barcelona. La meva impressió és que la degradació de les escultures s’ha alineat amb el problema d’incivisme i deixadesa del conjunt de la ciutat”. En el mateix sentit es va manifestar el novembre passat a EL PAÍS l’escultor Pere Casanovas: “El manteniment a la ciutat deixa molt a desitjar. S’hi dedica una quantitat de diners tan ridícula que no dona per a res”.

Hi ha escultures que tenen defectes crònics: Rebecca Horn no va contemplar que els llums que havien d’il·luminar L’estel ferit, a la platja de la Barceloneta, s’espatllarien per la salinitat del mar. Els vidres de l’obra també estan borrosos per la sal, algun fins i tot està fracturat per un cop, a més de la presència de pintades. Els llums fosos segueixen a l’interior de l’obra i l’Ajuntament no s’ha plantejat retirar-los, diu Hosta. Els vidres, admet, no es repliquen fins que no estan molt trencats, a causa que el seu cost és molt elevat. A la mateixa zona, a la Barceloneta, el particular tribut de Mario Merz a la seqüència matemàtica Fibonacci, Crescendo appare, està apagat malgrat que hauria d’estar il·luminat amb els seus 21 números de neó vermell.

Un altre dels emblemes de la ciutat, el monument a Colom, fa més de dos anys que està amb sis de les seves escultures en mal estat, cobertes amb unes xarxes per evitar despreniments. Hosta explica que la decisió sobre com actuar l’ha de prendre el Consell Assessor d’Art Públic municipal