Macrofestivals, incerta eufòria

A finals de l’any passat, el món de la música es preparava per a un 2022 extraordinari amb la tornada de la música en directe. Després de mesos erms, les agendes de sales i festivals es van omplir, les entrades es van començar a vendre i el públic es va preparar per rebre una oferta poc menys que colossal. Però la insospitada arribada de la variant òmicron va tornar el negoci a la casella de sortida i les sales, que ja estaven programant, es van tancar un altre cop i el desànim es va estendre. Ara tothom encreua els dits desitjant que els núvols s’esvaeixin, núvols que afecten de manera molt especial els macrofestivals, que pel seu model treballen amb dos dels eixos més afectats per la pandèmia: la relació social multitudinària i la mobilitat. Aquests esdeveniments són els que ara per ara tenen més incògnites a resoldre, no només aquesta temporada sinó de cara a un futur que planteja interrogants.

La situació dels macrofestivals és avui complicada. Fa 11 dies va tenir lloc a l’Eurosonic de Groningen un panel amb festivals europeus on s’ha tractat el desenvolupament d’aquesta temporada. Marta Pallarès, responsable internacional de premsa del Primavera Sound, va participar en la reunió, i apunta alguns dels problemes més immediats: “Els grans artistes nord-americans estan esperant a veure com es resol aquesta onada i encara no ens han enviat els requeriments tècnics dels seus muntatges, quan normalment per aquestes dates ja els teníem. També tenim una notable falta de proveïdors de tota mena: la crisi de la covid-19 s’ha endut empreses i, a sobre, tots hem d’enfrontar-nos a la pandèmia”, enumera. I afegeix: “Ja es parla de crear una coordinació covid per encaixar els requeriments d’artistes, del govern de la Generalitat i del mateix festival”. També hi ha el factor estrictament humà: “Falta moltíssim personal per cobrir els llocs de feines més especialitzades que requereixen el muntatge d’un festival”.

Joan Margalef és el director del Grupo Pennywise, una de les empreses de serveis d’esdeveniments més importants d’Espanya. Brinda personal per al muntatge i tota la mena de serveis que demana un festival. Ara mateix viu una de les situacions més insòlites de la seva dilatada carrera professional. “Quan vaig reprendre l’activitat després del confinament, comptava amb cent i escaig persones disponibles quan normalment tenia entre 500 o 600 treballadors. El personal s’ha marxat a altres sectors”, constata el directiu.

El personal tècnic fuig
cap a d’altres sectors, mentre els festivals tenen un protocol de sostenibilitat

“Abans captàvem el personal a l’abril i ja els teníem durant la temporada, però ara és delicat, perquè si els captes i formes i els esdeveniments cauen, perds temps i diners, i si t’adorms i ho fas massa tard, ja no hi arribes”, puntualitza.

Tot i així, la preocupació més urgent de Margalef són els tècnics especialitzats: “Falten especialistes en muntatge d’escenaris, tècnics de so, de vídeo i de llums. Òbviament apareixeran, però tot i que per exemple els tècnics de so surten cada dia més preparats, no tenen experiència en música en directe i no la tindran fins d’aquí a un parell de temporades”, assegura. Un festival com el Primavera Sound mou unes 200 persones i ara falten fins i tot conductors”.

Concerts ‘bruts’

A banda dels problemes conjunturals, la crisi climàtica pot qüestionar el model del macrofestival a causa de la seva empremta de carboni, en bona mesura generada pel transport d’artistes i equips i també del públic internacional, generalment en companyies de baix cost; també incideix extraordinàriament en el turisme de masses, concentrant molta gent en un temps limitat.

Sembla que les companyies de baix cost podran superar la crisi pandèmica fins i tot millor que les de bandera, tal com assenyala l’estudi elaborat, entre d’altres, per Pere Suau-Sánchez, professor agregat dels Estudis d’Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya. La investigació indica que aquestes companyies, amb menys estructura i despeses i operant menys vols intercontinentals —els més afectats per la pandèmia—, es recuperen abans. Paral·lelament, Stay Grounded, xarxa global que promou les alternatives a l’aviació, es va reunir a Barcelona el 2019 i va plantejar el decreixement de l’activitat aèria pel seu efecte en el canvi climàtic, a causa del descomunal creixement de les emissions de CO2, que ha provocat que mentre les emissions de CO2 mundials van augmentar un 25% entre 1990 i 2010, les de la aviació ho van fer en un 70%.

Patricia Gabeiras, advocada i directora de la Asociación de Festivales de Música, demana un tracte just per als festivals: “Els deures per reduir l’empremta de carboni els tenen tots els sectors econòmics, i els festivals són dels que s’ho estan prenent amb molta més seriositat que molts altres, fent esforços per reduir-la i adaptar-se a un entorn sostenible; tampoc ens pot portar a carregar-nos, per exemple, la indústria turística”, opina. L’associació que presideix, de la qual no forma part el Primavera Sound, ha elaborat un pla de sostenibilitat que serveixi de guia als festivals, i ara treballa en el desenvolupament de criteris objectivables de mesura dels índex ambientals.

Per la seva banda, Marta Pallarès apel·la a la responsabilitat personal del públic del Primavera Sound i de tot macrofestival: “De la mateixa manera que ja hi ha grups musicals que no agafen l’avió, cadascú ha de ser responsable dels seus actes”. Tot i que el Primavera ja ha implementat mesures, com ara compensar l’emissió de carboni amb una planta de producció d’energia eòlica a Turquia, té bones qualificacions de sostenibilitat per part de Greener Festival (organització internacional que avalua la sostenibilitat dels festivals). Malgrat que en breu el festival farà públiques noves directrius per ser més sostenible, no defuig el cor del problema: “Els macrofestivals no som sostenibles. Això és així i treballem per minimitzar l’impacte. Ara bé, hem de veure quins beneficis socials i culturals aporten. És més sostenible un circuit de sales, però el retorn que ofereixen tant econòmic com social no és el mateix. Aquest tema és la nostra preocupació, com a tot Europa. Als EUA, malauradament, la sostenibilitat no és tan present a l’agenda dels festivals”, creu.

Un retorn ‘low cost’

L’altre aspecte amb arestes que comporten els macrofestivals és el seu concurs en la massificació turística, que provoca un gran impacte particularment en els barris on tenen lloc, tot i tractar-se d’un turisme considerat cultural. Ramon Faura, arquitecte i professor a Elisava, autor del documental L’estat turístic i músic, descarta l’existència d’un turisme que es pugui considerar cultural: “Turisme i cultura és un oxímoron; els turistes visiten museus massificats, sense temps ni espai per gaudir del que estan veient. No és que no hi hagi turistes interessats en la cultura, és que el mateix sistema massifica i dificulta que les visites siguin adequades. El Louvre és un McDonald’s”, sentencia.

En aquesta línia es manifesta també Héctor Fouce, professor a la Universidad Complutense de Madrid i director del grup d’investigació Semiòtica, Comunicació i Cultura, quan diu: “El model polític del macrofestival implica un consum low cost: agafes l’avió un cap de setmana i t’infles a veure grups. Pot ser atempta contra el mateix consumidor, però és un model d’èxit”, constata.

Casualitat o no, el Primavera Sound d’aquest any ha disseminat els seus concerts al llarg d’onze dies amb dos caps de setmana i ha plantejat un ambiciós projecte per garantir la seva presència durant tot l’any als barris de Barcelona on té lloc, “considerant de manera molt clara que no volem ser un ovni que aterra als barris plantejant les idees a desenvolupar, sinó escoltar quines són les necessitats en matèria cultural i ajudar a resoldre-les”, apunta Pallarès. Fins i tot, han obert una col·laboració estable amb les sales musicals, que no és percebuda per Carmen Zapata, gerent de l’Associació de Sales de Concert de Catalunya (Asacc), com l’abraçada de l’os: “Hi ha diverses opinions entre nosaltres, però crec que és una bona fórmula i, a més, els macrofestivals són una realitat. Per a les sales era pitjor quan feien concerts gratuïts a l’Arc de Triomf”, conclou.

Cites ‘extractores’

Un altre tema és el retorn econòmic dels festivals a les ciutats. L’escriptor Ilja Leonard Pfeijffer planteja a la novel·la Grand Hotel Europa (Acantilado) —el protagonista de la qual fa un estudi sobre el turisme de masses— que mentre l’administració pública fa despeses molt elevades en serveis per atendre les necessitats dels turistes, els guanys més quantiosos van al sector privat, concentrat en poques mans. L’autor fa servir les experiències de zones com Le Cinque Terre (Ligúria) o la ciutat de Venècia, on l’impacte turístic és sever. En aquest sentit, l’Ajuntament de Barcelona, segons indica Dani Granados, delegat de Drets Culturals del Consistori, “a banda d’estudiar quina mena de suport, quins valors i quin model de festival resulta assumible per la ciutat, estem avaluant l’increment d’aquestes despeses per reduir-ne l’impacte negatiu i, per l’altra, per compartir costos amb el promotor”, diu.

Els desajustos entre l’oferta de concerts endarrerits
i la demanda obliga a obrir l’agenda
del 2024

Tot i els esforços d’adaptació del Primavera Sound a una nova realitat, Jordi Herreruela, director del Festival Cruïlla, creu que el model està esgotat: “Malgrat el seu impacte, sembla que anem a models de festival cada vegada més grans, i això no té sentit”; i proposa la seva alternativa: “Calen festivals més petits, orientats al públic local i que siguin aparadors de la producció cultural d’aquí. Per això no només oferim música al Cruïlla, sinó una mostra variada de la creativitat de Barcelona. Els nostres joves no volen treballar al sector serveis i són creatius: mostrem-ho al món!”, reclama.

Pallarès és categòrica: “El model de festival com el nostre no pot canviar, i si afrontem una situació pandèmica o endèmica més o menys continuada simplement no es podria fer: un festival ha de tenir un espai de llibertat, diversió i contacte que amb pandèmia no és possible”, conclou. I assegura que totes les prediccions indiquen que aquest estiu la música tornarà als festivals. La forma en la qual el món postpandèmic, alineat amb la lluita contra el canvi climàtic i la reformulació d’un turisme menys extractiu i massificat, afectarà un model de macrofestival ara imbatible es veurà en els propers anys.

El 5G: més presencial que mai?

L. Hidalgo

El 5G encara està buscant l’aplicació que el faci útil i convenci tothom de la seva necessitat”. Ho afirma César Córcoles, professor d’estudis d’Informàtica, Multimèdia i Telecomunicació de la Universitat Oberta de Catalunya. Surt així al pas dels apologetes del 5G, que aposten per la implementació definitiva de la virtualitat immersiva i la no presència, ja esperonada per la pandèmia de la covid-19. Un futur distòpic, encoratjat per un present on la música no articula generacions com abans, alimentat per hipotètiques pors a les multituds i rematat perquè la tecnologia podria qüestionar la presència física als concerts. El que preveu Córcoles és justament el contrari: “Si cada espectador duu un mòbil i grava, tens milers de càmeres i micros que, amb un algoritme, permetrien veure el concert des d’un altre mòbil que no sigui el teu. I posant-nos en termes de realitat augmentada, en el futur igual puc rebre a les olleres informació sobre l’artista que estic sentint, o la lletra per cantar-la amb la multitud... Més que substituir la experiència del concert, crec que el 5G ens l’ampliarà”.