Llengua i immigració

Sembla que no es pugui dir, que quan toques la qüestió has d’anar amb peus de plom i no fer servir un llenguatge que pogués resultar feridor, i el resultat és que s’evita el tema, com si fos la penyora que ningú vol. I no pot ser d’una altra manera: la immigració influeix decisivament en la situació sociolingüística d’una llengua, com hi influeixen tots els elements d’ordre demogràfic que emmotllen la població d’una comunitat lingüística. Altra cosa és quan, per motius nobles o espuris, es pressuposa o es projecta en la població migrant un comportament orgànic, una mena d’ànima comuna que la faci actuar en una o altra direcció pel que fa als usos d’una llengua. Ens estalviarem aquí aquesta mena de conclusions.

Cal, però, respondre en primer lloc a una pregunta cabdal. És bo, per a una llengua, que rebi immigració, i que aquesta sigui massiva? Per descomptat, sí. De fet, és una notícia excel·lent en tant que és el fenomen invers —això és, l’emigració massiva— el que representa una autèntica calamitat per a una llengua, i més si està minoritzada. El drama és que la gent marxi, no pas que la gent vingui, i llengües com el gallec o el gaèlic irlandès (l’enhorabona per l’oficialitat europea, no hi ha res com tenir un estat propici) han vist sistemàticament castigades les seves poblacions a causa de les migracions constants. I no cal dir que, per a una comunitat lingüística de natalitat baixa com és la catalana, és només amb l’arribada de persones d’altres bandes que pot augmentar significativament el nombre de parlants. Avui, gràcies a la immigració dels últims cent anys tenim més parlants dels que hauríem tingut amb el mer creixement vegetatiu de la població.

El problema no és tant, doncs, que vingui gent de fora que parli altres coses, sinó que aquestes persones no es trobin en un context social, polític i econòmic que els faci percebre que això que parlem aquí, i que molts potser ignoraven que existia (si vens de l’altra punta del món és fàcil donar per descomptat que Espanya és espanyolament monolingüe), és realment una eina que els farà servei. De fet, en dues onades migratòries anteriors (de 1880, amb la Febre d’Or, i de 1920, amb les obres del metro) la població nouvinguda va fer una incorporació ràpida al català a través de la relació en societat, en produir-se un contacte amb la població catalanoparlant per immersió de classe. No eren processos migratoris aïllats, sinó inserits en fluxos que incorporaven desplaçaments interiors, del camp i la costa a la ciutat, i per tant de població també catalanoparlant.

La clau, per tant, és aconseguir que per a les persones que venen (i que, per descomptat, seguiran venint) el català esdevingui tan necessari com llavors, sigui per accedir a qualsevol lloc de treball, sigui per interactuar en societat. Això, que resulta obvi, és el que va trencar el franquisme amb la disrupció en la incorporació de nous parlants a la llengua catalana: el català no era oficial, no era present a les escoles, no tenia presència mediàtica, i la població nouvinguda no tenia contacte amb catalanoparlants més enllà d’aquells que els procuraven la feina. I no va ser fins a la generació següent, aquella per als quals els pares demanaven la immersió lingüística, que no es verifica una nova entrada significativa de parlants de català, als anys vuitanta i noranta.

És doncs imperatiu que les polítiques lingüístiques del futur centrin els seus esforços en les polítiques d’acollida, perquè la pervivència de la llengua dependrà en gran mesura de la capacitat que tingui la societat catalana d’incorporar les persones que vinguin de fora. Calen més cursos de català per a estrangers (tal com caldria demostrar aprofitament per obtenir el títol, no només assistència); calen més aules d’acollida per a menors; calen més plans d’entorn. Avui dia ens trobem enmig d’una saludable onada de reivindicació de drets lingüístics, volem el català —i més català— a la justícia, l’audiovisual, el comerç, el metge, però és en l’accessibilitat a la llengua i en la seva presència en els primers àmbits de socialització on ens juguem la possibilitat que la immigració, de manera efectiva, es converteixi en font permanent de nous parlants. La política lingüística, més enllà de fer possible i efectiu el dret de viure en català, ha de procurar que viure en català sigui una necessitat.