L’educació platònica

Sense saber-ho, quan els exèrcits de molts països van incorporar-hi les dones, estaven acceptant una proposta ja manifestada per Plató a Les Lleis. El lector català disposa ara dels llibres VII a IX d’aquest diàleg platònic en esplèndida traducció i edició de Montserrat Camps —ella mateixa severa amiga de l’ordre i de la llei—: Plató, Diàlegs XXI, Les Lleis, llibres VII-IX (Barcelona, Fundació Bernat Metge, 2021); en grec, nomoi, paraula que es troba en la definició de tota auto-nomia: tenir lleis pròpies, que ja és molt.

És d’agrair que la cooperativa editorial anomenada Som, després d’haver-se fet càrrec de la gran col·lecció fundada pel també gran, bé que polèmic, Francesc Cambó, continuï amb perseverança aquella iniciativa.

Els també grans Jaeger o Guthrie no creien que aquest diàleg, de la suposada maduresa de Plató, fos obra seva; i hom no està al corrent de les discussions acadèmiques sobre aquest extrem: acceptem que és obra de Plató, doncs, malgrat que posseeix un estil que el diferencia de gairebé tota la resta de la seva obra, i siguem feliços.

Per cenyir-nos al llibre VII d’aquest diàleg, diguem que Plató ja havia tractat la qüestió de les lleis —fonamental per assegurar la marxa de tota societat, sigui ciutat, poble, nació o estat— a altres diàlegs com ara La República, l’Hipias Major, el Critó o el Protàgoras—, però que en aquest cas, potser fent un pas enrere respecte a les seves idees utòpiques, totes estimbades als penyals de Siracusa, tracta les qüestions amb una mica més de realisme. Atès que Plató va ser un dels pensadors grecs més preocupats per la vida política —en el seu cas, per la polis, a tot estirar l’aplec de ciutats i veïnats que els grecs anomenaven demos—, no ha d’estranyar-nos que dediqui tot el llibre setè d’aquestes Lleis a l’educació de les criatures: pel que sembla, l’únic col·lectiu que s’ha deixat educar al llarg de la història... fins als nostres dies, en què nens i nenes neixen i moren ineducats, o educats per les noves tecnologies.

Que consti que Plató es preocupa de puntualitzar que, quant a l’educació, les lleis resulten intempestives, i parla, doncs, d’oferir solament “instruccions” per a la bona marxa de tota educació. Presenta en aquest diàleg idees molt modernes: les criatures han de bellugar-se contínuament, perquè el cos els ho demana; se’ls ha d’ensenyar a fer servir els dos braços i les dues mans, com feien els hoplites a la guerra, per si calgués; convé que facin cas del consell dels més grans i dels ancians, pel fet que aquesta serà la manera de respectar la tradició, a la qual Plató sempre va mostrar-se favorable —no emboliquéssim l’educació amb els vaivens dels costums modals—; serà bo que els nens i les nenes practiquin els mateixos esports i exercicis de guerra (ja és un fet); i, com encara va ser preceptiu a tota l’època romana i medieval, convé que estudiïn, entre les coses bàsiques, astronomia i geometria.

Però hi ha alguna cosa més que avui desperta admiració: Plató va ser, per dir-ho així, l’educador —“pedagog” era una altra cosa; aquests no ensenyaven, només vetllaven perquè les criatures anessin pel bon camí— que més als antípodes es troba de les teories didàctiques de Rousseau: aquest creia que els nens neixen tots bons —menys que les nenes, per cert— i que la societat els espatlla. El d’Atenes creia tot el contrari: els nens neixen tots delinqüents (o criminals), i només l’educació és capaç de redreçar els seus instints malèvols —tothom els coneix, no diem cap barbaritat—, per tal de convertir un ésser no cultivat (no treballat, no conreat, com un camp a pagès) en un membre com cal de la polis.

Per a tal fi, Plató considerava fonamental que a l’escola els nens aprenguessin a llegir i escriure —avui els ensenyen de tot menys això—, i a tocar un instrument —la cítara en el seu cas; el piano, en el cas de les noies de família, entre els segles XVIII i XX.

Naturalment, com ja va escriure a La República, Plató considera que no totes les músiques són ideals per fer bona, bella i virtuosa la mainada —avui hauria escrit: més Haydn i Mozart que Beethoven, més Beethoven que la música del Sónar i del Primavera Sound, etc. També explica quins poetes han de ser coneguts —i diu que els nens i nenes han d’aprendre de memòria poemes llargs, sencers; cosa ja difunta, avui—, i no hi exceptua ni l’epopeia (en parla poc i amb prevenció, com ja es llegeix a La República), ni la tragèdia, la comèdia i, sobretot, determinada lírica (no tota: no hauria fet aprendre als nens, de memòria, un poema de Salvador Espriu, posem per cas).

Per això acaba dient, cosa que mereixeria un altre article, que els nens, de fet, no són dels pares, sinó de l’estat. Si es tractava d’un estat com el que ell pregonava, llavors cap problema.