La vida en una partida de Monopoly

Mar Monegal ha escrit i dirigeix 'Monopoli', una divertida i crua crítica del capitalisme salvatge

El Pol i la Montse obriran la caixa de Pandora del Monopoly.
El Pol i la Montse obriran la caixa de Pandora del Monopoly.MW Fotografia

Mar Monegal diu que no jugava gaire al Monopoly, de petita. Que era un joc que sempre l'havia inquietat molt. Un Nadal, amb la seva filla, va fer una partida i... "Vaig pensar: què bèstia! Això és ben bé una caixa de Pandora!", diu. El tauler era perfecte per construir-hi no ja cases i hotels sinó una història sobre el capitalisme que ens ofega, sobre la impossibilitat de trobar pis, sobre la seva generació desubicada. "A més, just en aquella època se m'acabava el lloguer del pis", recorda. "Vaig fer un mix entre la mudança que havia de començar i la maleïda partida de Monopoly". L'obra, de poc més d'una hora, que va començar com una lectura dramatitzada al Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta del 2020 (i el va guanyar), es pot veure fins al 6 de febrer a la sala Atrium de Barcelona.

Más información
Submergits en la simfonia de les pinzellades de Rothko
Carol López: “Visca la diversitat!”
Una tragicomèdia a ritme d’Eurovisió

Monopoli explica amb humor i ironia la història d'en Pol i la Montse (Eduard Buch i Sara Espígul), que van començar compartint pis amb tres estudiants més quan allò d'independitzar-se als 20 anys encara no era una utopia. Fa uns 20 anys. Després, van passar a compartir habitació (per amor, no pas per estretors econòmiques) i, de l'habitació, van fer el salt a un pis. Tot per a ells dos, un cinquè sense ascensor i amb butà que es queia a trossos i van arreglar amb tota la il·lusió en el futur. Al cap de 20 anys les coses han anat a pitjor. Contínuament. Fins que els arriba una carta certificada de l'agent immobliari: en tres mesos i un dia han de deixar el pis que tan arregladet els ha quedat. Els dos acabaran jugant una partida de Monopoly. Obriran la caixa de Pandora...

La partida és una muntanya russa de sensacions, amb constants flashbacks, amb referents tan i tan clars i tan i tan propers, amb els quals aixeca una crítica ferotge de la crueltat del capitalisme:  des del recentíssim input de posar la rentadora passades les 12 de la nit, fins al cromo que no sortia mai i que donava tot el poder del món a l'afortunat nen que el trobava, passant per les compres compulsives a Amazon, la incapacitat de desprendre's de trastos vells... Referents, doncs, tan particulars com globals: "M'agrada anar a parar a l'universal partint des del quotidià", explica Monegal. Igual que en la seva obra anterior, Ramon, Premi de la Crítica el 2019, monòleg tragicòmic que reflexiona sobre la por al compromís, els límits de la llibertat, la impossibilitat d'aturar el pas del temps. Signes, tots, de la seva generació: "En Pol i la Montse em representen: per mi fer teatre és com organitzar una festa  perquè hi vinguin els amics i hi passin coses, penso en les meves amigues i escric per a elles", diu. De qualsevol manera, als seients de l'Atrium trobem tota mena de públic: "Molts mil·lènials han vingut i m'han assegurat que se senten representats".

La directora, que comparteix batuta amb Josep Galindo, considera que Monopoli és una obra molt viva. "Als assajos va creixent, afinant-se, fins que entenem en quins moments ha de respirar el públic", explica. "El text hi és, fins i tot a vegades porto dues pocions i decidim amb quina estem més còmodes. M’agrada dirigir per això, per veure com canvia l’obra". Aquestes percepcions són encara més importants si, com és el cas, es trenca la quarta paret: "M’agrada que el públic tingui la sensació d’estar-hi. Ara, amb pandèmia, aquesta fussió espectador–espectacle és clau".

"L'escenografia fa agafar una volada al text que mai no hauria imaginat", reconeix Monegal. Les projeccions a vista d'ocell (la visió dels periquitos de la parella) de trànsit, de carrers, de cotxes, d'edificis... "En el fons, dona la sensació d'estar donant contínuament voltes al tauler del joc". Per què el joc és el terrible protagonista de l'obra. I si l'obra pretèn ser una crítica al capitalsime salvatge, cal saber que el joc del Monopoly va néixer amb la mateixa intenció: "El va inventar una enginyera a principis del segle passat amb la intenció de sensibilitzar els infants sobre el perill de l'acumulació de riquesa", explica la dramaturga. Però més tard un altre enginyer va patentar una versió que ja no contemplava anar amb compte, sinó que animava a comprar, a enriquir-se, a desplomar el contrari. "El capitalisme es va menjar el joc", ens il·lustra Monegal. Al ritme subliminal  de Nina Simone (Ain't got no I got life), la paràlisi d'aquesta generació (només d'aquesta?) depèn d'una tirada de daus. Però... "Ni tan sols podem moure fitxa, sense diners", sentencia la directora.

Sobre la firma

Toni Polo Bettonica

Es periodista de Cultura en la redacción de Cataluña y ha formado parte del equipo de Elpais.cat. Antes de llegar a EL PAÍS, trabajó en la sección de Cultura de Público en Barcelona, entre otros medios. Es fundador de la web de contenido teatral Recomana.cat. Es licenciado en Historia Contemporánea y Máster de Periodismo El País.

Normas

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS